El que es pot esperar ara de la taula de diàleg

Van dir que mantindrien la discreció sobre el que havien tractat o s’havia de parlar a la taula de diàleg i que no es posarien cap mena de calendari de reunions ni de terminis.

Sobre la discreció no hi ha dubte. La mantenen estrictament. Aviat farà cinc mesos des que Pedro Sánchez va mantenir una reunió de dues hores amb Pere Aragonès, seguida d’una altra trobada entre delegacions del Govern espanyol i el català de dues hores més, i no han explicat res en públic sobre el que van tractar. Va ser un èxit, això sí. En aquesta valoració van coincidir tots els que hi van participar. Llàstima que no es pugui saber el motiu.

No sabem tampoc quan serà la pròxima reunió. La ministra Isabel Rodríguez ja va dir que això seria quan hi hagués alguna cosa acordada. En converses secretes, cal suposar.

A banda de l’absència de perspectives de solució dels problemes generats per la repressió contra el sobiranisme, de les inhabilitacions, dels milers de procediments judicials oberts contra ciutadans acusats de voler subvertir l’ordre centralista, de la incapacitat del progressisme espanyol de fer possible el retorn dels exiliats, a banda de les multes, amenaces, detencions... el Govern i l’aparell judicial espanyols el que fan de moment és afegir obstacles a una hipotètica agenda de converses. No deixen de crear problemes nous, com l’aparició i desaparició de 1.700 milions d’inversió pública que no podien servir per cap altra cosa que per fer més gran l’aeroport de Barcelona, l’oblit de les llengües diferents del castellà en els plans de protecció de la indústria audiovisual, “solucionat” amb una partida anual -de 15 milions!- per a la producció de continguts en català, basc i gallec; la recuperació de la política educativa de José Ignacio Wert, la de l’espanyolització dels nens catalans, amb l’aplicació de sentències contra la immersió lingüística, la retirada de les actes de diputat a persones desobedients que s’han expressat i s’expressen públicament en contra de la repressió, en favor de la llibertat d’expressió i en contra de l’extrema dreta implantada en l’aparell jurídic i policial de l’Estat.

“Que es respecti la llei”, diuen els representants del Govern central i dels partits nacionalistes espanyols, en sintonia amb magistrats que, per exemple, avalen la competència de la Junta Electoral per posar límits a la llibertat d’expressió dels membres del Govern de la Generalitat, particularment del seu president i de qualsevol diputat. Per deixar-ho clar passen per alt els resultats de les eleccions i priven dels seus drets a tot aquell que no segueixi les directrius dels jutges que converteixen els seus tribunals en actors de la vida política.

Els partits del Govern català, per la seva banda, parlen molt sovint sobre les discrepàncies estratègiques que mantenen, però tampoc se sap de quines estratègies parlen, perquè ni uns ni altres han donat pistes sobre quin és el camí que tenen previst ja no per aconseguir la independència de Catalunya, tal com ho proclamen de tant en tant, sinó per obligar l’Estat a parlar sobre una llei d’amnistia i a reconèixer d'alguna manera el dret de Catalunya a decidir el seu futur com a nació. Molt menys encara saben explicar en què es diferencia la Catalunya del futur que somien els uns i els altres. Però més enllà d’aquests “detalls” i de les desqualificacions mútues constants que es dediquen des de fa quatre anys, amb evident menyspreu del desànim que generen entre la ciutadania que els vota sense especial predilecció partidària, sí que expressen diferències, no massa clares, sobre la voluntat de diàleg i la conveniència de la confrontació amb l’Estat. Cal suposar que tots tenen consciència que qualsevol conflicte, per greu que sigui, conclou amb negociació, i que si es vol negociar, encara que sigui una aturada temporal d’hostilitats, cal seure a parlar i tenir contrapartides, perquè en cas contrari, si no es pot oferir res o no hi ha capacitat d’incomodar seriosament a l’altra part, no hi ha pacte possible. El guanyador imposa la seva voluntat i el perdedor capitula, o es rendeix.

El diàleg real sembla en aquests moments paralitzat per diversos motius, però el principal és la pèrdua de capacitat de pressió per part del sobiranisme català. El temps de les grans mobilitzacions ha quedat enrere i la gent que voldria recuperar la il·lusió que tenia fa uns anys no pot ocultar el seu desencís. El que hi ha entre els dos partits independentistes amb més representació no és més que una batalla indefinida i constant per desgastar la força de la competència, per aconseguir d’aquesta manera un grau més alt de presència en les institucions.

Qui insistia més en la via del diàleg, no obstant això, es troba fora del Govern. Són aquelles forces que s’identifiquen com a progressistes, però que van considerar que la mobilització de milions de persones en defensa de la República catalana no anava amb ells. Alguns que es reivindiquen com l’esquerra transformadora i que fins i tot encara es proclamen de vegades com hereus del 15M, no van ni considerar la possibilitat de tenir un paper capdavanter en l’extraordinària mobilització sobiranista viscuda durant la passada dècada, que semblava que obria una oportunitat per posar en qüestió el règim del 78.

Ara els epígons dels esquerrans que a finals dels 70 van pactar la reforma política que va donar continuïtat a una part substancial del llegat de la dictadura, entre el qual es troba la institució monàrquica, prenen la paraula per dir que ara no és el moment d'exigir reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya ni de reclamar un referèndum sobre la forma d’Estat. Ja no parlen gairebé mai de la “nova política”, ni de la casta, ni de processos constituents, ni de la revolució democràtica que deien que teníem a les portes. La casta deu haver desaparegut i “la nova política” deu ser la dels canvis de cromos, la dels intercanvis de suports parlamentaris i d'amenaces de retirada dels mateixos per aconseguir l’aprovació de pressupostos o la convalidació in extremis d’un decret sobre la reforma laboral. Molt nova aquesta política no sembla.

Tot i així alguns dels que s’han reconegut com a significats “equidistants” entre el nacionalisme constitucinalista espanyol i el republicanisme català, han començat a detectar escepticisme sobre la viabilitat de la taula de diàleg i han fet un seguit de suggeriments als governs català i espanyol per “predisposar als interlocutors a una negociació exitosa”. Expressen preocupació pel possible bloqueig del diàleg i per "avançar" proposen una agenda de negociació sobre les següents qüestions: inversions estatals a Catalunya, traspàs de les competències sobre ferrocarrils de rodalies, alguna mena de compromisos sobre el corredor del Mediterrani, una reorganització territorial que permeti la creació d’una unitat administrativa de l’àrea metropolitana de Barcelona i un compromís de l’Estat per la protecció de la llengua catalana.

Costa entendre que personatges amb experiència política i coneixement de la història i la realitat catalana, tot i haver-se tornat negacionistes del dret a l’autodeterminació de Catalunya, puguin imaginar un full de ruta per la resolució del conflicte entre Catalunya i l’Estat sense tocar temes tals com el dèficit fiscal, les competències en matèria d’educació, medi ambient, relacions laborals, habitatge, seguretat, respecte per la sobirania del Parlament de Catalunya o la reparació del dany a milers de víctimes de la repressió contra l’independentisme.

Hi ha "progressistes" que neguen des de fa temps la possibilitat d’una amnistia i argumenten, com ho van fer en els anys setanta, que la correlació de forces amb la dreta no ho permet. Una correlació de forces que, òbviament, canvia en un sentit o un altre al llarg de la història i que no es pot modificar a favor dels defensors dels drets elementals i les llibertats democràtiques si es treballa per aconseguir la desmobilització i la renúncia al canvi social.

Els principals partits independentistes catalans van malbaratar amb les seves picabaralles la força extraordinària guanyada amb les mobilitzacions que van tenir lloc entre els anys 2011 i 2019, mentre la dreta i els constitucionalistes espanyols celebren la desmobilització general. Costa imaginar en aquests moments, per exemple, la recomposició d'una xarxa com la que es va teixir entorn dels CDR. Això tranquil·litza el centralisme quin dubte hi ha. Avui cap organització catalana té capacitat de convocar actes reivindicatius com la cadena humana de 400 quilòmetres de l’any 2013, formada per 1.600.000 persones; o la marxa cap a Brussel·les del 2017, o la manifestació a Madrid del 2019, o les marxes per la llibertat en resposta a les sentències del Suprem del mateix any, i molt menys crides a les urnes com la consulta del 2014 i el referèndum del 2017.

Els dirigents independentistes no han perdut ocasió per desqualificar-se mutuament i la destrossa que han deixat en aquesta batalla no la podran reparar amb facilitat, però tot i així la societat catalana conserva bona part del seu teixit associatiu. Els demòcrates necessiten reforçar-lo per quan irrompi una nova onada de protesta popular i d’impugnació del règim del 78. Una nova onada que tard o d'hora arribarà, quan els actors polítics menys s’ho esperin, però llavors caldrà disposar d’una sòlida xarxa d’entitats culturals, sindicals, veïnals, polítiques que, per ser eficients, necessitaran una orientació social responsable i una forta vinculació internacional.

En algun moment de les pròximes setmanes o mesos el Govern del PSOE i d’UP farà possible l’escenificació d’una nova conversa en “taula de diàleg”, amb una part del Govern català si res no canvia, que a hores d’ara, després d’haver comprovat de nou la capacitat del centralisme d’oblidar promeses, de treure profit de la repressió i de la desmobilització del sobiranisme, ja poden preveure quin tipus de “concessions” els oferiran en la nova trobada. Alguna nova “inversió” prometrà el Govern de Pedro Sánchez. No faltarà qui vulgui que s'assumeixi com un nou èxit del progressisme o com un canvi que cal aprovar en favor dels interessos de tothom. Els ciutadans que no viuen de renda es mereixen millores substancials que efectivament es puguin celebrar.