Policies

Salvador Illa va voler que la seva primera visita oficial com a president de la Generalitat tingués com a escenari el complex central dels Mossos d'Esquadra, a Sabadell. Es tractava de "mostrar ple suport" a la policia de Catalunya abans que a qualsevol altre estament social o professional. Expressava així una prioritat.

Volia, va dir, "conèixer de primera mà" les "inquietuds i necessitats" de la policia autonòmica catalana, que recentment ha estat objecte de moltes crítiques per no haver pogut detenir l'expresident Carles Puigdemont, en la seva breu aparició a Barcelona, malgrat el desplegament excepcional d'efectius a tota Catalunya en una "operació gàbia" que semblava destinada a la captura d'un comando terrorista.

Els Mossos, com a "agents de l'autoritat" comparteixen amb altres policies, funcionaris de presons, empleats de companyies privades de seguretat, guàrdies civils i, en determinades circumstàncies amb la tropa i els oficials de l'Exèrcit, la prerrogativa de poder utilitzar la força contra ciutadans normals, els de la vida civil. Posseeixen formalment el monopoli de la violència institucional. Per aquest motiu, a banda d'uniformes o altres senyals d'identificació, acostumen a dur porres, manilles, pistoles, fusells i altres instruments coercitius.

Illa va dir als Mossos que havien de treballar "allunyats de la confrontació política". El nou president de la Generalitat sap perfectament que això és impossible. És evident que quan els mossos o els agents de qualsevol policia reprimeixen actes de protesta amb més o menys violència, efectuen detencions entre manifestants, segueixen les instruccions de determinats jutges o restringeixen l'exercici de llibertats i drets fonamentals com el de reunió i manifestació, o el de poder votar, el que fan és intervenir de manera contundent en la vida política i en determinada direcció, a favor d'uns i en contra d'uns altres.

Salvador Illa no pot ignorar el tarannà ideològic d'una part més o menys important del personal fitxat per actuar com a força d'ordre públic. Òbviament que hi ha molts policies que exerceixen el seu ofici amb professionalitat i respecte dels drets de la ciutadania. En tenim constància. Però també és evident que els mètodes que s'han seguit per triar els agents no han impedit que les idees antidemocràtiques s'estenguin dins de les anomenades "forces de seguretat". La connivència entre elements dels cossos policials i la dreta extrema és posa de manifest massa sovint.

Costa recordar governants que hagin expressat públicament preocupació pels abusos d'autoritat, per comportaments violents, pels atemptats policials contra els drets humans o per determinades conductes antidemocràtiques i s'hagin mostrat decidits a aturar en sec aquesta deriva.

La ultradreta es fa forta dins i fora de les forces armades i de seguretat. De fet, els vots obtinguts per VOX a les poblacions on viuen policies, guàrdies civils i militars no deixen lloc a dubtes. Els dirigents polítics de dretes sintonitzen prou amb aquests estaments i els que es reivindiquen com a "progressistes" massa sovint fan la vista grossa per mantenir amb ells una relació de permanent cordialitat. Per això uns i altres destaquen sempre que poden "l'exemplaritat" i "l'esperit de sacrifici" dels "garants de l’ordre públic", de la mateixa manera que posen en valor l'activitat de l'Exèrcit.

No falten educadors i professors de formació secundària que certifiquen que entre els seus alumnes, quan es parla sobre el futur professional que poden desitjar, qui expressa preferència per ser policia no sol ser el xaval més interessat per la vida cultural.

La gent sensible als valors democràtics, en general, mostra menys interès pel que es coneix com a "seguretat ciutadana" que les persones de la dreta i la ultradreta, que ambicionen llocs de feina des dels quals poder exercir "autoritat". Això és un fet i un problema que a molt pocs països s'intenta posar solució. A l'Estat espanyol s'ha normalitzat la coincidència de criteri entre jutges conservadors, forces de seguretat i organitzacions d'extrema dreta, i aquest és segurament un dels principals motius pels quals es manté la "tradició" d'atorgar més valor a la paraula d'un agent amb placa o d'uniforme que a qualsevol altre ciutadà.

Pablo Llarena, Manuel Marchena, Carmen Lamela, Joaquin Aguirre, Juan Carlos Peinado, Manuel García-Castellón i bona part dels seus col·legues ultradretans de la magistratura no tenen dubtes sobre qui ha de ser escoltat amb respecte i qui no quan instrueixen causes o redacten sentències contra activistes o representants polítics disconformes amb el règim actual.

Cal recordar l'actitud dels jutges del Suprem quan es tractava de recollir les aportacions dels testimonis de la defensa en el judici contra els acusats d'haver impulsat el referèndum de l'1 d'octubre del 2017? I el privilegi de credibilitat que concedien als policies i guàrdies civils que desmentien contra tota evidència haver actuat violentament? I l'interès que demostraven quan un cop i un altre afirmaven haver percebut "mirades d’odi" per part de la gent que volia votar? Era inevitable la percepció de que la sentència ja la tenien escrita d'acord amb la instrucció del sumari i que no podien tolerar versions diferents de la policial. De poc o de res van servir els esforços dels advocats per fer una defensa tècnica dels processats.

Hi caben dubtes sobre la versemblança de la "investigació" que es va dur a terme per acusar de terrorisme als detinguts en la "Operación Judas"? Només es basa en el relat de guàrdies civils, algun dels quals no dissimulen els seus prejudicis ideològics, contradictoris amb els anhels republicans.

Qui més qui menys té present el cas dels vuit joves d'Altsasu, condemnats a penes de presó diverses per la seva implicació en una baralla de bar amb un tinent i un sergent de la Guàrdia Civil que es trobaven fora de servei. Va ser un altercat com qualsevol altre però la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela va ordenar l'ingrés a presó dels joves per un delicte de terrorisme. Només es va tenir en compte el testimoni dels guàrdies. L'acusació de "terrorisme" va decaure però el Suprem va mantenir penes d'entre 18 mesos i 9 anys de presó contra els processats

El cas dels '6 de Saragossa', detinguts aleatòriament en un bar hores després d'haver-se produit una concentració de protesta contra la celebració d'un mitin de VOX, és un altre exemple de sintonia política entre extrema dreta, jutges i policies. La paraula d'aquests darrers es va transformar en fet probatori, sense cap document gràfic de suport i amb ignorància dels testimonis favorables als detinguts. El Tribunal Suprem va condemnar els 4 que eren majors d'edat a 4 anys i 9 mesos de presó per suposats delictes de desordres públics, atemptat contra l'autoritat i lesions als agents.

La llista de víctimes dels jutges amb mirada política indubtablement esbiaixada és ben llarga, però a totes elles cal afegir les de l'arbitrarietat dels policies. La salvaguarda del "prestigi" i de l'autoritat dels agents es posa per sobre del respecte dels drets democràtics de la ciutadania. El temor a les seves reaccions de protesta corporativa és un dels motius pels quals el "govern progressista" no ha gosat derogar, malgrat els compromisos polítics, el que es coneix com a llei mordassa.

Els recents acords entre l'empresa 'Desokupa', el Sindicato Unificado de Policía i el principal sindicat d'empleats de seguretat privada, per impartir "cursos de formació" a agents i vigilants, resulten més que significatius del clima que es respira a determinades casernes, comissaries i oficines, així com de les connexions entre la ultradreta i agents de l'ordre.

En relació al corporativisme policial, va resultar prou eloqüent la roda de premsa de l'anterior conseller d'Interior, Joan Ignasi Elena, i dels caps dels Mossos d'Esquadra després del debat d'investidura de Salvador Illa, en el qual no va poder participar el cap de llista de la segona força parlamentària, Carles Puigdemont. Es considera normal que la policia doni més valor a l'ordre de detenció dictada per un jutge que al dret atorgat a les urnes per la ciutadania a un dirigent polític.

“És un acte reprovable, no mereixen vestir el nostre uniforme. Això no ho fan els policies". El comissari en cap, Eduard Sallent, es va referir d'aquesta manera als agents que van facilitar que Puigdemont pogués sortir del Passeig Lluís Companys de Barcelona el passat dia 8 d’agost sense ser capturat, després d'haver intervingut en un acte públic. Van ser detinguts temporalment, sancionats i posats a disposició judicial, i probablement seran expulsats del cos, però més enllà dels motius pels quals es van prendre aquestes decisions indubtablement arbitràries i injustes, convé fer-se algunes preguntes:

Algú recorda paraules similars per part d'algun comandament català per referir-se a policies que no amaguen les seves idees racistes? Mereixen vestir l'uniforme policial els agents que s'acarnissen amb manifestants que intenten impedir desnonaments amb actes de desobediència pacífica? Perquè es manté la impunitat de qui identifica gratuïtament i de vegades atonyina persones migrades pel fet de ser-ho? Algun cop s'ha dit en roda de premsa oficial que l'exhibició de la bandera monàrquica en el canell no forma part de l'equipament reglamentari de cap agent?

Quants cops hem vist mossos i mosses d'Esquadra que per defecte s'adrecen en primer lloc en castellà als ciutadans que interpel·len? Qui recorda haver sentit o llegit crítiques severes per part de responsables d'Interior o de caps policials quan s'han posat en evidència actuacions violentes d'agents contra manifestants prèviament tirats al terra? I quan se'ls ha vist i sentit identificar i humiliar persones pel seu aspecte?

Segurament, algun comandament deu haver corregit la conducta d'agents quan s'ha constatat la pràctica d'escorcolls agressius o intimidatoris contra famílies senceres, o quan han tingut noticia d'interrogatoris de caire purament ideològic, però perquè no ho denuncien mai públicament?

Cal pensar que si els responsables polítics i els caps policials no es pronuncien mai en contra de la violència policial és perquè pensen que han de ser solidaris amb els seus subordinats encara que el seu comportament sigui propi de l'extremisme violent? O, senzillament, és que tenen por de les reaccions adverses de caràcter corporatiu que es puguin produir entre els agents?

La nova consellera d'Interior, Núria Parlon, té per endavant una tasca prou complicada.

No pocs dels seus companys en l'Executiu conformat per Salvador Illa no comparteixen les inquietuds que Parlon ha mostrat al llarg de la seva vida com a militant del PSC. No li posaran les coses fàcils. Ella és conscient des de fa molts anys del problema que representa la judicialització de l'acció política. Així ho va manifestar fa temps i probablement també comparteix la idea segons la qual les acusacions de malversació, d'enriquiment personal o de terrorisme contra independentistes representen una infàmia, una pura estratagema que en aquests moments només serveix per a que un problema de primer ordre, la impunitat dels jutges que es neguen a aplicar la Llei d’Amnistia a la major part d'activistes i dirigents polítics, quedi eclipsada per un debat sobre un operatiu policial molt concret, inoportú, injust i totalment desproporcionat.

La consellera Parlon no podrà evitar l'impacte polític de bona part de les actuacions dels Mossos, perquè és impossible, però sí podria ser intolerant amb pronunciaments aprovatoris o reprovatoris dels nous responsables policials sobre l'activitat de dirigents polítics, com els del comissari Eduard Sallent, que es va atrevir a desqualificar obertament la conducta de dos expresidents de la Generalitat. El fins ara comissari en cap va advertir que els Mossos no són "una policia patriòtica", en relació als agents que hipotèticament van protegir Puigdemont per evitar la seva detenció. Caldria recordar-li al comissari que el que ha de ser la força de seguretat catalana, indubtablement, és una policia democràtica, convenientment fiscalitzada, democràticament, i no s'explica per quin motiu els seus agents de més alta graduació, entre ells el major Josep LLuís Trapero, rebutgen la realització d'una auditoria externa independent sobre l'activitat policial, tal com ho reclamen el Centre Iridia i altres organitzacions defensores dels drets civils i polítics. Algú li hauria de dir, d'altra banda, a Josep Lluís Trapero que, ocupi el lloc que ocupi en la cadena de comandament dels Mossos, no entra en les seves funcions la impugnació de l'acció de govern ni la planificació de detencions d'acord amb els seus criteris polítics.

Res de tot això serà senzill, però el més complex del que té per endavant la nova titular d'Interior és l'ampliació dels efectius dels Mossos d'Esquadra. En els pròxims anys hauran de reclutar milers de nous agents i cal que el 'càsting' entre els candidats es realitzi amb criteris que impedeixin que la ultradreta estengui més tentacles dins del cos. Les forces policials són el que són. Persegueixen delinqüents, traficants i infractors de normes de convivència, però més enllà d'atendre necessitats quotidianes de manteniment de l'ordre, es van conformar per fer respectar les ambicions del poder econòmic i l'ordre establert en el seu benefici. Res ens impedeix però pensar en clau possibilista i imaginar que dins la policia catalana poden predominar els valors democràtics, el respecte per les llibertats, la promoció de la igualtat de drets i la cura de les persones que necessiten servei. Caldria que la ciutadania, quan hagi de contactar amb Mossos, pogués trobar sempre agents amables, que solucionin problemes i que no afegeixin dificultats i patiment a qui quotidianament ja troba massa problemes per poder viure dignament.