Policies i militars

El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha nomenat un nou cap per la Prefectura Superior de la policia a Catalunya, Luis Fernando Pascual, un funcionari aragonès que ja havia estat destinat a les comissaries de L’Hospitalet de Llobregat i la de la Via Laietana de Barcelona, lloc d’espantosos records per a tants i tants defensors de les llibertats democràtiques. Un nomenament que obre de nou l’interrogant sobre els motius pels quals Interior s’ha negat fins ara a permetre que aquest immoble es transformi en un centre de recuperació de la memòria de la repressió.

No hi ha molts dubtes. La complicitat de sectors de la policia, i també de l’exèrcit, amb l’extrema dreta es posa de manifest amb tanta freqüència que arriba a considerar-se gairebé com un fenomen normal.

Molts governants, de diferents colors polítics, acostumen a tractar les forces armades i policials amb especial atenció i delicadesa. A l’Estat espanyol, però, la flaire deixada en aquests cossos pel règim franquista no ha deixat de sentir-se mai. És particularment forta i impregna el comportament i els discursos de comandaments i responsables polítics.

Costa oblidar aquelles rodes de premsa organitzades per l’actual Govern de l’Estat, protagonitzades en bona mesura per alts càrrecs uniformats en les quals es cridava a la ciutadania a comportar-se com a “soldats” per combatre el coronavirus o les paraules de qui fins no fa gaire exercia com a cap de la Guàrdia Civil a Catalunya quan va equiparar la mobilització sobiranista catalana amb activitats terroristes o al comissari de policia que va sortir al balcó de la prefectura de la Via Laietana de Barcelona a besar la bandera ‘roji-gualda’ i aixecar el braç al pas d’una manifestació del nacionalisme espanyol.

La llista d’exemples que il·lustren el tarannà ideològic de forces hipotèticament dedicades a vetllar per la seguretat de la ciutadania seria inacabable, però el més preocupant, potser, és que no es veuen signes ni voluntat de rectificació per part de governants que es reivindiquen com a progressistes.

Sembla mentida però encara no han esmenat les paraules del magistrat que ocupa la Secretaria d’Estat de Seguretat, Rafael Pérez Ruiz, home de confiança del ministre Marlaska. La ciutadania, va dir, “aprecia el treball abnegat i callat” dels policies de la Prefectura Superior de Catalunya. La seva seu, a la Via Laietana, “ha estat un símbol de servei públic des del qual diverses generacions de policies han contribuït i segueixen contribuint a enfortir la democràcia al nostre país”, va afegir.

Quan es consideraran innecessaris o desencertats aquests elogis? Quina necessitat hi ha d’exalçar sistemàticament els empleats de l’Estat armats i uniformats, com si les seves ocupacions exigissin enormes “sacrificis” quotidians per amor a la humanitat? Quan Pérez Ruiz va parlar de “generacions de policies” va voler complaure, evidentment, a qui hauria de sentir vergonya per la brutalitat practicada en aquell edifici, la de les tortures del franquisme, però també la que es va seguir aplicant després de la mort del dictador i la que també va sentir recentment, per posar només un exemple, Guillem Padilla (el noi de la dessuadora taronja), que no va cometre cap altre error que el de no ser prou ràpid per aixecar-se del terra i córrer per evitar els cops d’una càrrega policial,

El mateix dia que el secretari d’Estat deixava ben clar el grau de sensibilitat democràtica del Ministeri de l’Interior, el fins fa pocs dies màxim responsable de la policia a Catalunya va elogiar el “treball” dels seus subordinats de “captació i anàlisi d’informació rellevant per a la prevenció d’activitats delictives i altres que poden afectar de manera greu l’ordre públic i la pacífica convivència, provinents d’organitzacions radicals que tenen com a objectiu la fractura de l’Estat, tant política com social, afectant el normal funcionament de les institucions públiques i privades, incomplint reiteradament i greu la Constitució i les lleis”. No eren aquests els objectius de la “policia patriòtica” que va participar a l’”Operación Cataluña”?

Diuen que aquest comissari, José Antonio Togores, carregat de medalles al mèrit policial i expert en unitats antidisturbis, va mantenir una relació impecable amb el major Josep Lluís Trapero, que darrerament s’ha significat per les seves peticions de respecte als Mossos d’Esquadra, realitzades en un esforç per mantenir prestigi entre els agents que reclamen al poder polític mesures de reconeixement de la seva autoritat.

El major, que va entrar en conflicte amb la cúpula policial espanyola durant la tardor del 2017, i que va ser cessat pel Govern de Mariano Rajoy, processat posteriorment i absolt per l’Audiència Nacional, va qualificar Quim Forn d’irresponsable davant els magistrats del Tribunal Suprem que condemnarien qui va ser conseller d’Interior a penes de 10 anys i mig de presó i d’inhabilitació per exercir càrrecs públics. En una inusual entrevista emesa per TV3 el passat mes de juny Trapero no va estalviar elogis als actuals responsables de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil.

El corporativisme que sovint es posa de manifest entre professionals de molts oficis s’acaba imposant amb especial intensitat entre agents policials de diferents cossos. De vegades es disputen àmbits de competència i s’oculten dades, com va ser el cas de la informació sobre l’imam de Ripoll, amb efectes terribles per a les víctimes dels atemptats del 17 d'agost . Però tot sovint, si reben crítiques des de la societat civil poden arribar a defensar o ocultar comportaments propis d’energúmens, actuacions de violència gratuïta, acarnissaments contra manifestants, maltractaments, càstigs inhumans, cops, insults, escorcolls sense garanties, interrogatoris humiliants que fereixen la sensibilitat de qualsevol ciutadà normal...

La ciutadania hauria de poder tenir, en prinicipi, una percepció amable dels agents policials, una imatge habitualment allunyada del sentiment de por, però aquest objectiu, difícil d’assolir a qualsevol part del món, resulta especialment complicat a l’Estat espanyol, on resulta evident la simpatia que genera l’extrema dreta entre sectors de les policies, de la Guàrdia Civil i de les forces armades. Els resultats electorals als col·legis i districtes on tenen més presència són prou eloqüents.

“L’ordre, desgraciadament, poques vegades exigeix que es faci el bé”, va escriure Albert Camus (1), En nom de l’ordre públic s'han justificat i es justifiquen tota mena d’atemptats més i menys greus contra la dignitat de les persones, perquè massa sovint qui ha de garantir seguretat es preocupa més pel respecte per la seva “autoritat” que pel servei que ha d’oferir.

Els demòcrates amb responsabilitats de govern haurien de manifestar preocupació per aquesta realitat, en comptes de dissimular-la. El règim del 78 va atorgar carta de credibilitat democràtica a la policia i l’exèrcit franquistes. Els "càsting” posteriors per seleccionar agents i militars de diferent rang no s’han realitzat acuradament, és obvi. Els representants de les majories d’esquerres, en lloc d’intentar combatre aquesta malaltia antidemocràtica amb mostres de “gratitud i respecte” per qui participa en les desfilades de forces armades, en lloc de convidar a la ciutadania a la reflexió sobre un “passat compartit” que mai ha existit, haurien de pensar en la manera de democratitzar uns cossos que mai van ser netejats i que necessiten processos de selecció i formació radicalment diferents.

No és una tasca senzilla, perquè qui accepta responsabilitats polítiques en àmbits de “seguretat” sempre ensuma possibles reaccions hostils a comissaries i casernes, De res serveixen, però, les mirades cap a un altre costat i molt menys les adulacions.

(1) Camus, Albert. L'home revoltat. Raig Verd editorial, 2021