Persecució i condemnes per l'exercici de drets democràtics

La llei d'Amnistia hauria de fer possible que milers de persones visquessin amb la tranquil·litat de no ser perseguides per haver exercit drets elementals. Tant de bo sigui així, però en aquests moments les amenaces de detenció i condemna per aquest motiu persisteixen. Aquest és el motiu pel qual es demana solidaritat amb qui està o pot ser empresonat o es veu en la necessitat de defensar la seva llibertat des de l'exili.

L'activitat cultural, l'acció política, la difusió d'informació o els actes reivindicatius de millores socials o de protesta pacífica en contra de la ultradreta, de la repressió per part dels cossos policials i la judicatura o de les destralades del poder econòmic mai haurien de poder ser objecte de càstig en una societat políticament sana. Una gran part de la cúpula judicial no comparteix aquesta idea.

Encara que la mesura de gràcia, que està pendent d'aprovació definitiva a les Corts espanyoles, pugui ser útil per un cert nombre de víctimes de la repressió, entre els perseguits pels cossos de seguretat i la judicatura abunden els dubtes sobre la seva aplicació.

Segons que va dir el ministre de la Presidència del Govern espanyol, Félix Bolaños, només 372 persones es podran beneficiar de la llei que, previsiblement, podria entrar en vigor a finals de maig o principis de juny. La seva efectivitat, però, dependrà de jutges i magistrats que avui toleren o avalen a alguns dels seus col·legues més significats, que utilitzen el codi penal i, concretament, el delicte de terrorisme per atemptar contra la llibertat de persones com el periodista de La Directa Jesús Rodríguez, l'activista d'Òmnium Cultural Oleguer Serra, l'empresari Josep Campmajó, la secretària general d'ERC Marta Rovira, l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, el diputat d'ERC Ruben Wagensberg i altres sis persones presumptament implicades en les mobilitzacions del que es va conèixer com a 'Tsunami Democràtic'. Manifestacions pacífiques de protesta contra sentències condemnatòries a governants i representants d'organitzacions independentistes dictades pel Tribunal Suprem.

Un Tribunal que no va dubtar a condemnar a penes de quatre anys i nou mesos de presó i a elevades multes econòmiques a quatre joves de Saragossa que en el 2019 havien estat detinguts després d'una manifestació de rebuig a l'extrema dreta. A ells i a dos menors d'edat ('Els 6 de Saragossa') els van acusar de desordres públics agreujats i d'atemptat contra l'autoritat. Les condemnes de presó van ser dictades i ratificades sense més prova que les declaracions contradictòries d'alguns agents de policia i amb ignorància absoluta de les gravacions i testimonis presentats per la defensa. Amnistia Internacional va assenyalar aquest cas com una mostra de l'afebliment del dret a la protesta. Davant la possibilitat d'una imminent entrada a presó, la plataforma que els dona suport ha demanat l'indult del Ministeri de Justícia.

Un altre jove, Daniel Gallardo, detingut a Madrid l'any 2019 durant les protestes posteriors a la notificació de les sentències del Suprem contra governants i dirigents independentistes catalans, va ser condemnat a quatre anys i sis mesos de presó. Actualment es troba en situació de cerca i captura ordenada per l'Audiència Provincial de Madrid.

La causa oberta per l'Audiència Nacional contra dotze activistes assenyalats per la Guàrdia Civil en l’anomenada "Operación Judas", detinguts també l'any 2019 i acusats també de terrorisme es troba plena d'irregularitats.

Exili és exili

La dreta extrema i els seus mitjans es refereixen als exiliats com a "fugits de la justícia". Sempre han donat aquest tractament a qui no es resigna a ser privat de llibertat per haver exercit drets democràtics. No sorprenen. El que costa entendre és l'actitud de qui fa bandera del "progressisme" i mira cap a un altre costat o es nega a reconèixer la condició d'exiliat a qui avui intenta mantenir la seva llibertat personal, a més de l'activitat política, cultural o professional fora del territori d'un Estat que no ofereix garanties.

Alguns dels qui en aquests darrers anys s'identifiquen insistentment com a "progressistes", i fan evident d'aquesta manera la renuncia a denominacions associades a oblidats projectes socials emancipadors, ja reconeixen ara l'existència de l'actual exili. Manifesten, per exemple, la seva solidaritat amb Jesús Rodríguez i ja no diuen que ha triat "viure a l'estranger". Ja no els sap greu reconèixer que les persones que s'han vist forçades a marxar per garantir els seus drets i la seva seguretat són "exiliades". Cal dir les coses pel seu nom. La paraula és "exili" i ha de servir per referir-se a una realitat propera i actual i no només per a persones d'altres països o a d'altres moments de la història.

Tal com ha denunciat Òmnium Cultural "és l'Estat qui exilia". El passat 11 d'abril ho va fer palès amb una gran pancarta en anglès a l'aeroport de Barcelona: "Dear visitor, remember that in Spain, PROTESTING IS TERRORISM".

Cal assumir que mentre no canviï la conjuntura política i la legislació, la judicatura reaccionària podrà intervenir en la vida social i política amb imputacions del delicte de terrorisme a qualsevol persona que els pugui semblar que impugna l'actual règim.

Tal com va advertir Amnistia Internacional, la reforma del codi penal espanyol de l'any 2015 manté una definició tan vaga i imprecisa del concepte "terrorisme" que "conductes que no tenen naturalesa terrorista podrien ser sancionades de manera incompatible amb les normes del dret internacional".

La reforma del 2022, que va eliminar el delicte de sedició, no va entrar a posar solució a l'ambigüitat en la definició del terrorisme i va crear un nou delicte, "el de desordres públics agreujats", que també preveu condemnes altes de presó, però el que està plantejat ara l'Audiència Nacional és una esperpèntica "investigació" segons la qual existeixen "abundants arguments" que permeten qualificar com a delicte de terrorisme el que van fer milers de manifestants que es van desplaçar fins l'aeroport del Prat el 14 d'octubre del 2019.

Òmnium, que compta amb més de 190.000 socis i des que va néixer el 1961 ha estat víctima de represàlies variades (clausura, escorcolls, incautacions, empresonament del seu president…) considera que l'acusació del delicte de terrorisme a Oleguer Serra i a la resta d'investigats per les protestes del 'Tsunami' respon a una lògica històrica “constant, sistèmica i estructural: perseguir tots aquells que defensen els drets civils, polítics i nacionals de Catalunya”.

La imputació de Jesús Rodríguez del delicte de terrorisme s'explica també per aquesta mateixa voluntat, però també per un ànim de revenja contra qui, en l'exercici de la professió periodística, ha investigat i informat sobre infiltracions policials en moviments socials i, fins i tot, en àmbits familiars.

Cal denunciar la conxorxa del poder judicial amb l'extrema dreta i posar en evidència que la persecució contra Jesús Rodríguez representa un atac directe contra el dret a la informació i contra tota la professió periodística. Tal com assenyala el Grup de Suport al periodista de La Directa, amb la utilització esbiaixada de la figura delictiva de terrorisme el que es pretén és "criminalitzar una societat en moviment, castigar una societat per exercir el dret a definir-se a si mateixa".

Llei mordassa

Cossos policials i jutges inclinats a intervenir en la vida política s'ocupen de descoratjar la ciutadania en l'exercici dels drets fonamentals legítims. Ho fan amb 'investigacions' esbiaixades i imputen delictes amb connotacions clarament ideològiques, però també amb la utilització d'una llei que atorga poders discrecionals a agents de policia i a la Guardia Civil per a que puguin sancionar impunement conductes i restringir llibertats. Les forces que han donat suport als executius 'progressistes' es van comprometre a derogar o reformar aquesta norma, però segueix en vigor i convé que els demòcrates es preguntin tant pel motiu del manteniment de la 'mordassa' com pel que ha de fer la ciutadania per fer respectar el seu dret a la protesta.