La pau no la construeixen els ambiciosos de poder

De vegades tenim la possibilitat de llegir i/o escoltar persones que es pronuncien clarament i sincera en favor de la igualtat, la pau, en contra de l’extensió de la injustícia i que ho fan amb especial eloqüència. Gent que té capacitat de promoure solidaritat. Dones i homes que demostren més o menys abundància de coneixement però que comuniquen bé i saben exposar idees de contingut social, contràries a la violència, adreçades a les col·lectivitats. Algunes d’aquestes persones, en algun moment, pot ser que guanyin poder de convocatòria. Poden resultar convincents i això les pot convertir en candidates a ocupar determinats espais dins les institucions. De fet, algunes guanyen el que es coneix com a capacitat de lideratge.

Necessitem gent d’aquesta mena, quin dubte hi ha, sempre i quan no posin aquesta qualitat al servei d’ambicions d’acumulació de poder personal.

Aquest decantament es produeix sovint i els efectes resulten nefastos per les entitats, organismes i/o sectors socials que aconsegueixen “liderar”, perquè no només volen poder, sinó que intenten incrementar-lo i perpetuar-se en els seus càrrecs. Ho fan de vegades en nom de “valors” sempre invocats pels autoritaris: la pàtria, els interessos reals de la ciutadania, la seguretat, les raons d’Estat, el benestar... Es tracta de persones que intenten monopolitzar el dret a la paraula, que difícilment participen en moviments o iniciatives que no encapçalin, que només els interessa la presidència, el ministeri, la conselleria, l’alcaldia, la secretaria general, el càrrec parlamentari, la magistratura, el comandament, la direcció... i que des d’aquestes posicions no dubten en acusar els seus antagònics de voler posar projectes personals per sobre dels projectes polítics d’interès general.

Alguns d’ells manifesten una acusada tendència a perpetuar-se en posicions de control. Quan els sembla que s’acosta o ha d’arribar el moment del seu relleu al·leguen que han de seguir en el càrrec per enllestir la "feina pendent", tot i que només els demana la seva permanència gent que ha fet una certa carrera al seu costat, persones que porten tant de temps en la vida política o institucional que tenen dificultats per exercir una professió o ofici qualsevol. Si apareix algun discrepant l’acusen de voler dividir, de trencar la necessària unitat.

Sortosament es produeixen respectables excepcions, nombroses, però l'anhel de poder, econòmic, administratiu, militar... és una plaga social contra la qual no s’han trobat fórmules definitives de curació. És una malaltia que transforma persones en “líders”, més o menys carismàtics, intel·ligents o preparats, que se senten capacitats per marcar camins a seguir a la resta de la població i a castigar violentament o marginar a qui no segueixi les seves directrius. Personatges que prescriuen pensaments i comportaments, que interpreten l’exercici de la llibertat dels altres com un gest d’enemistat i que prenen distàncies amb qualsevol ser humà inclinat a reflexionar pel seu compte. La gelosia en relació a persones que les puguin fer ombra els porta a construir un entorn de col·laboradors grisos, atemorits, dòcils i submisos, disposats a actuar contra el dissident o contestatari.

La malaltia s’agreuja de vegades fins el punt de fer aparèixer com a ‘líders’ persones mediocres, incapacitades per transmetre ni gota de coneixement, sense cap altra virtut que l’habilitat per utilitzar marges de maniobra dins dels aparells.

Convindria que dins de la vida política i social exploréssim camins per corregir aquests comportaments. Al llarg de la història hem vist dirigents que s’han presentat a si mateixos com a ‘projectes polítics’ en si mateixos. Els veiem també en l'actualitat. ‘Projectes’ sense idees, sense propostes ni models que puguin generar, raonablement, esperances en un futur pacífic i igualitari, sense amenaces, en el qual els comportaments solidaris no siguin l’excepció, on no s’imposi la llei del més fort.

Cal desconfiar dels individus que esperen encarnar d’alguna manera en el seu cos i ànima el que desitja la població i que aspiren a convertir-se en autoritats facultades per restringir llibertats i demanar lleialtat i respecte pel poder que han assolit. El seu discurs sovint és ben buit de contingut, però l’han d’omplir de paraules i han de buscar adjectius. Llavors diuen que representen quelcom diferent, patriòtic, nou, modern, ampli, molt gran, progressista... No precisen en quin sentit cal progressar i quan ho fan sovint es constata que s’adapten als objectius del poder principal, l’econòmic.

Lamentablement tot sovint aquests personatges també identifiquen l’exercici del seu autoritarisme amb la defensa de la democràcia. I de la llibertat i de la pau. Fins i tot de la solidaritat. Ho fan sense complexos i procuren fer-se amb l’aparell comunicatiu suficient per estendre aquesta idea. Si els cal i poden, silencien el dissident, el criminalitzen, l'expulsen o el reprimeixen.

Afortunadament hi ha gent que practica el pensament lliure, i crític, que propicia el debat com a font de coneixement, que no ambiciona cap mena de poder personal i no permet que cap autoritat envaeixi el seu cervell.

Gent que explica en aquests dies el que és obvi, que la democràcia és incompatible amb el capitalisme, que la pau no es construeix amb armament i que denuncia que la indústria militar no desaprofita ocasió per créixer, sobre la base de la destrucció de mitjans de subsistència i l’empobriment de franges cada cop més àmplies de població.

La nova guerra porta i portarà més pobresa i patiment, dins i fora d’Ucraïna i de Rússia i alhora més enriquiment dels més rics. “Les armes exigeixen guerres i les guerres exigeixen armes”. Per fer-les, tal com va assenyalar de forma prou eloqüent el periodista Eduardo Galeano, “sempre s’invoquen nobles motius, es mata en nom de la pau, de Déu, de la civilització, del progrés”.

Resulta impossible no recordar avui un pacifista radical, impulsor de l’economia social i solidària, respectat pels seus arguments sobre l’existència d’un altre món possible basat en la justícia social i el respecte pels drets humans. Ens va deixar ara fa un any. Arcadi Oliveres, tan elogiat per tothom i al mateix temps tan ignorat per molts dels qui el van aplaudir, no aspirava a cap posició de poder. Denunciaria tots aquells que davant la guerra a Ucraïna recepten més despesa militar. Denunciaria els beneficiaris i els seus còmplices, però no deixaria d’explicar que els habitants del nostre planeta podem trobar camins per governar-nos d’una altra manera.

Quan arribarà aquest moment?