La paradoxa dels expats

Elisenda Alamany, presidenta del Grup Municipal d'Esquerra Republicana de Barcelona

Fontana deia que el futur és un país estrany. El present que coneixem s'ha fet de drets conquerits, fruit de moltes lluites per a uns millors salaris, per a millors condicions de treball i per a un millor estat del benestar. I ara el futur sembla massa incert per garantir-los.

En aquest sentit, cap futur que no tingui en compte les millores de les condicions materials de la nostra ciutadania no es pot considerar progrés. Si expulsem veïns i veïnes de la ciutat per llocs de treball de baixa qualitat, o per manca d'habitatge assequible, o per preus d'escola bressol desorbitats, no podem dir que visquem en una ciutat de progrés. Si perdem la identitat de la nostra ciutat, la nostra llengua, els nostres espais de referència de barri, no podem dir que visquem en una ciutat de progrés. L'encant de la nostra ciutat ha de ser també garantia de drets per als barcelonins i barcelonines. I és aquesta ciutat la que hem de saber protegir, perquè és aquesta la que expliquem al mon; la de l'estil de vida que dia a dia fem la ciutadania que l'habitem.

L'èxit de Barcelona és el fet de ser una ciutat dinàmica, innovadora i que hauria d'estar plena d'oportunitats, però al mateix temps aquella que ha de ser recordada per la seva quotidianitat i caràcter propi; no com qualsevol altra ciutat global del mon. Malauradament, aquest equilibri avui és feble. Per molts motius: lloguers temporals o apartaments turístics que desplacen habitatges d'ús residencial, barris servits a turistes on és difícil trobar un lloc on arreglar una cremallera o comprar peix, retrocés del català com a llengua comuna, etc. Alguns d'aquests fenòmens responen a la lògica d'atracció de la nostra ciutat i per això cal saber gestionar els seus impactes.

Avui dia, molts barris de Barcelona s'han adaptat a l'arribada de persones a qui es lloga el pis de manera temporal per un màxim d'onze mesos i maximitzant-ne així els guanys. En alguns casos parlem de pisos de 90 metres quadrats per 2.500 euros, una quantitat que està molt lluny de l'abast de barcelonins i barcelonines. Què fer, en aquestes circumstàncies? Regulació de preus del lloguer, regulació de lloguers temporals i d'habitacions, ampliar el parc públic de lloguer mitjançant la cessió de sòl de la Generalitat a l'Ajuntament de Barcelona i gestionar els impactes d'una ciutat atractiva com la nostra, derogant les Golden Visa, com demanàvem des de Barcelona, però també reformant la llei Beckham que fa que estrangers amb alt poder adquisitiu, i tributant al 24% d'IRPF sigui quin sigui el seu sou gràcies a la llei, impactin en el dia a dia dels barris de la ciutat.

Avui a Barcelona cal saber gestionar el turisme tal com el coneixíem però també nous fenòmens globals que atreuen nous perfils de nouvinguts a la ciutat: persones amb alt poder adquisitiu que venen a viure a la ciutat, seduïts per l'estil de vida barceloní. Si mirem les dades, segons alguns estudis recents, avui prop d'un 10% de la població de Barcelona són expats; xifra que podria arribar (i superar!) el 20% en determinats barris. Tot plegat té un impacte important a la ciutat. Carme Trilla explicava fa uns dies que l'arribada de persones amb més poder adquisitiu està tensionant molt el mercat de l'habitatge i són una "competència claríssima" per al llogater de Barcelona. És l'habitatge, però després aquesta dinàmica es trasllada als locals comercials, on malauradament no existeix cap topall en el preu per protegir les botigues de barri.

Molts sentim com els nostres barris ja no són el que eren i, quan pensem en la ciutat, ens envaeix més la nostàlgia que l'orgull. A molts barris ja costa trobar una carnisseria o una llibreria. A alguns, com a la Barceloneta, ja no n'hi queda cap, de llibreria. Ni una. La Garba, la darrera del barri, va tancar aquest any. I avui ja és una botiga de productes cannàbics. Si ens movem i anem a Santa Caterina, no ens serà fàcil tampoc trobar un forn de pa. La majoria ja han tancat. Al Gòtic, les botigues de sempre desapareixen i a l'Eixample, el preu de l'habitatge es troba pels núvols, cosa que fa impossible que un jove pugui emancipar-se. I podríem continuar així amb exemples de barris de la nostra ciutat.

I aquí la paradoxa: aquelles persones que venien atretes per un estil de vida "barceloní", per sentir-se barcelonines durant un temps, poden acabar contribuint a l'expulsió dels veïns o comerciants que el feien possible. Els qui cercaven "una manera de viure barcelonina" l'acaben expulsant. I quan Barcelona deixa de ser la ciutat feta per a la gent, perd allò que la feia única al món.

Per això, en els propers anys tenim el repte de recuperar l'equilibri entre ser una ciutat decididament dinàmica, però que no vol renunciar a ser qui és. Els propers anys caldrà establir com a prioritat protegir la identitat de la ciutat. I això exigeix, entre molts d'altres reptes, gestionar l'accés a l'habitatge per a la ciutadania de Barcelona, la protecció dels comerços emblemàtics i el relleu generacional al comerç, la protecció del català, la gestió dels impactes del turisme i dels expats als barris. En definitiva, gestionar els impactes de l'"èxit" de la ciutat per evitar que acabem perdent Barcelona.

La nostra ciutat ha tingut grans moments. Fer la millor Barcelona passa per entendre que obrir-se al món o liderar la innovació és compatible amb avançar al costat de la gent. És moment de tornar a fer-ho. Perquè sabem el que som. I no volem deixar de ser-ho. És moment de tornar a fer una ciutat que mira al futur, sense que sigui un lloc estrany com deia Fontana. Un món amb més certeses guanyades on no calgui deixar de banda el que som: la ciutat feta per a tots els barcelonins i barcelonines.