Opinió
Una massacre al Perú quan el fujimorisme perd a les enquestes
Per Torn De Paraula
Un pamflet ensangonat difós per xarxes socials en el qual es parla de la suposada responsabilitat de Sendero Luminoso en la massacre esdevinguda a San Miguel del Ene -- IMATGE SENSE AUTORIA DIFOSA A XARXES
Esther Rebollo
Directora adjunta de Público
Sendero Luminoso és sinònim de terror, pronunciar aquest nom provoca sotrac entre els peruans perquè va ser protagonista d'una guerra interna que va durar 20 anys i que va deixar seqüeles difícils encara de superar. Abimael Guzmán, àlies ‘Camarada Gonzalo’, va crear Sendero Luminoso el 1979. Era un professor que va inventar l'anomenat Pensamiento Guía, una doctrina maoista que pretenia instal·lar una República Popular, a l'estil de Pol Pot a Cambodja.
El Perú és una nació centralista des que l'Espanya imperial el va considerar Virregnat i va fer de Lima la seva capital. Té una extensió superior a Espanya i França juntes però la seva població tot just supera els 32 milions d'habitants (un terç viu a Lima), perquè gran part del territori és selva amazònica, cims andins i desert. Aquest centralisme ha estat sempre aparellat a un aïllament de les regions per la falta de vies i mitjans de transport, amb poques escoles i pocs llocs d'atenció sanitària, amb governadors corruptes, amb una inexistent presència estatal, més enllà de bases militars esquitxades entre comunitats de camperols. Aquesta circumstància només ha creat pobresa i abandonament; i va ser el germen del sorgiment d'un grup armat, que aviat va passar a ser una organització terrorista: Sendero Luminoso.
El Sendero Luminoso 'oficial' va morir quan el seu líder, Abimael Guzmán, va ser capturat, el 1992, durant el govern d'Alberto Fujimori (1990-2000), qui va utilitzar totes les armes al seu abast, incloses les il·legals, per a acabar amb aquesta organització i, de pas, amb qualsevol oposició al seu govern. Ho va resoldre amb un autocop i la dissolució del Congrés, per a crear un altre al seu gust. Havien transcorregut 20 anys de guerra interna que havien deixat massacres, atemptats, desaparicions i altres formes de violència, tant per part dels insurgents com dels militars i els policies. L'Estat fujimorista va esterilitzar de manera forçada 300.000 dones andines i de la selva per a evitar que procreessin. La població civil, sempre al mig, sempre pagant amb la seva vida; per això, al Perú, no es vol parlar de guerra interna -el terme oficial per a referir-se a aquest període-, es parla de terrorisme, de ‘terrucos’, de ‘milicos’, de por al passat.
De la descomposició del senderisme a un càrtel del narcotràfic
Després de la caiguda del ‘Camarada Gonzalo’ (fàcil recordar la foto en la qual apareixia amb un vestit de pres a ratlles a l'interior d'una gàbia), Sendero Luminoso no aguanta sense el seu líder-guia i es descompon en dues faccions: la majoritària, reunida entorn de Abimael Guzmán, que en 1993 anuncia la fi de la confrontació i parla d'un "camí cap a la pau"; i ‘Proseguir’, minoritària i que opta per continuar la lluita armada. Aquesta segona facció es divideix alhora en altres dues, al front de les quals van quedar ‘Artemio’, a l'Alto Huallaga, i ‘Feliciano’, al Valle de los Ríos Apurímac-Ena (VRAE). Estem parlant de la zona del Perú amb més terres sembrades de coca, és el que es coneix com a ‘ceja de selva’, els Andes en el seu vessant oriental, que desemboquen en el bosc tropical amazònic. Arribar fins allà significa hores per estretes carreteres i viaranys, que apunten a infinits precipicis; quan t'endinses en el 'gran valle' entres en un altre món.
Així és com es va arribar a una etapa en la qual la lluita de classes o la guerra contra l'Estat opressor queda en l'oblit, en constituir-se aquests romanents senderistes en cartells del narcotràfic. El veritable Sendero Luminoso havia mort.
Amb els anys, el VRAE, al qual se li acaba denominant VRAEM després d'afegir a la descripció el riu Mantaro, es converteix en territori comanxe, és a dir, queda totalment sota el control de les màfies. Capturats ‘Artemio’ i ‘Feliciano’, són els germans Jorge i Víctor Quispe Palomino els que passen a ser els ‘senyors de la droga’ en un dels més grans centres de producció de coca i pasta bàsica de Sud-amèrica i, per tant, del món. El mes de gener passat, Jorge va morir després de mesos ferit durant un enfrontament amb la Força Pública, i ara Víctor, àlies ‘José’, es troba al capdavant.
L'herència del fujimorisme
Però tornem als anys en què va governar Alberto Fujimori. En aquesta etapa no només es va acabar amb el Sendero Luminoso originari, sinó que, sota la batuta de Vladimiro Montesinos, lloctinent del president japonès, els cultius il·lícits i la producció de cocaïna es van disparar fins a límits mai vistos. El Perú va arribar a tenir 120.000 hectàrees sembrades de coca, superant amb escreix a Colòmbia, que rebia aquesta matèria primera i se centrava en la producció química del clorhidrat en els seus laboratoris. Es repartien entre els dos països el negoci. Es va saber, i es va comprovar, que Montesinos va fer negocis amb Pablo Escobar, el cap del càrtel de Medellín, que va vendre armes a les FARC, que omplia avions de cocaïna, també maletins amb dòlars que repartia a tort i a dret en lliuraments a polítics, empresaris i periodistes per a tenir-los callats i del seu costat. Va ser el Govern més corrupte que s'hagi conegut al Perú. El moment més gloriós del narcotràfic en aquesta nació es va donar precisament durant el govern de Fujimori, qui va acabar -al costat de Montesinos- pres per corrupció i violació dels Drets Humans, com a conseqüència de les seves malifetes durant la dècada que van ocupar el poder.
El fujimorisme sempre ha tret profit del terrorisme. Quan té problemes es produeix misteriosament un atac armat, un atemptat o una massacre, i es culpa d'això a Sendero Luminoso. No importa que el 1993 Abimael Guzmán anunciés la fi de la guerra o que l'any 2000 se li unís tot el moviment originari en el que es va dir el "camí cap a la pau".
Amb l'empresonament d'Alberto Fujimori, posterior a la seva fugida del país i del seu refugi al Japó durant uns anys, la seva filla Keiko, que havia estat la primera dama del seu pare president, va prendre les regnes i va assumir el llegat del que havia après amb el seu progenitor i el seu quasi oncle Vladimiro. Així es va presentar com a candidata presidencial a les eleccions de 2011, 2016 i 2021. En totes, la ‘Senyora K’, com se la coneix pels casos de corrupció que la van portar una temporada a la presó (està fent campanya en llibertat sota fiança), ha recorregut a maniobres desesperades que, tot i haver-li permès acariciar la Prefectura de l'Estat, encara no l'han fet pujar fins al més alt.
En el 2011 es va barallar a mort contra Ollanta Humala, qui va acabar guanyant-li la partida. Dies abans d'aquella votació, una emboscada a una patrulla militar a la regió de Cuzco va posar fi a la vida de cinc soldats. En el 2016 va tornar a la competició davant Pedro Pablo Kuczynski i, també pocs dies abans de l'elecció, una altra emboscada va causar la mort a tres militars i dos civils a Junín. En tots dos casos Keiko va utilitzar aquests fets per a assenyalar Sendero Luminoso i posar en el centre de la discussió la necessitat d'imposar mà dura i control militar. És l'herència del seu pare.
A dues setmanes de la segona volta de les eleccions presidencials del pròxim 6 de juny, s'ha produït l'atemptat més sagnant en molts anys, que ha fet reviure el malson del passat: una massacre de 16 persones, entre homes, dones i nens, en la remota localitat de San Miguel del Ene, en el VRAEM. La Força Pública va informar que havia estat obra de Sendero Luminoso.
El curiós és que l'assessor de Keiko en matèria de seguretat, Fernando Rospigliosi, es va avançar a les autoritats i va parlar sobre el fet i sobre la suposada culpabilitat de Sendero a través de Twitter, amb la publicació d'un pamflet en què el grup armat (llegeixi's narcotraficant) cridava a no votar per Fujimori. Rospigliosi ha insistit durant la campanya en vincular a qualsevol preu l'altre candidat presidencial, Pedro Castillo, amb els senderistes; i això ha posat el polític en el punt de mira dels mitjans de comunicació, un altre aspecte de la guerra bruta fujimorista.
Hi ha una mà negra darrere de la massacre?
La matança, que pot respondre a un ajust de comptes en una zona altament perillosa i permeada per les màfies del narcotràfic, va tenir lloc un dia després de donar-se a conèixer les últimes enquestes electorals, que atorguen una victòria contundent al mestre Pedro Castillo, de l'esquerrà Perú Libre, enfront de Keiko Fujimori, de la ultraconservadora i corrupta Fuerza Popular.
Reflexiono sobre el succeït i em poso en contacte amb el Centre de Recerca Drogues i Drets Humans (CIDDH). "Sembla que la magnitud de la preocupació pel triomf del professor Castillo és indicativa del nombre de morts en la massacre", m'explica des de Lima Hugo Cabieses, en un intent d'aclarir el context d'una massacre que supera qualsevol altra de les que han tingut lloc en molts anys. Així mateix em trasllada vàries alertes: en els darrers dies els fujimoristes han estat insistents sobre l'amenaça senderista, han col·locat al VRAEM en el centre de la seva campanya. A més, afeigeix Cabieses, crida l'atenció el fet que un analista vinculat al fujimorisme, Pedro Yaranga, i el mateix Rospigliosi avancessin la notícia de la matança molt abans que el Comandament Conjunt de les Forces Armades.
Un altre investigador sobre el narcotràfic, Jaime Antezana, va anar més enllà a les xarxes socials: "Cap a on apunta aquesta massacre ‘terrorista’? A aixecar la candidatura de Keiko Fujimori quan, tot indica, que anava cap a una derrota. No van necessitar el ‘cotxe bomba’ a Lima. No calia. N'hi havia prou amb la ‘col·laboració’ de la narco-organització del clan Quispe Palomino". Antezana, en una recent entrevista al cineasta peruà Fernando Vílchez, va anticipar el que podria passar: "No et sorprenguis si abans que acabi la campanya hi ha un atemptat al VRAEM. Aquest és l'estil fujimorista".
Passi el que passi, aquesta massacre, que ha commocionat Perú, dóna un gir a una campanya marcada per les acusacions de ‘terruqueo’ a Castillo, pels intents d'associar el candidat esquerrà a un Sendero que ja no existeix. L'única cosa que se sap fins ara és que serà difícil entendre l'entramat d'aquest esdeveniment perquè al VRAEM no viatgen els periodistes, és terra cremada.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..