Martín Villa processat: primera esquerda en el mur d'impunitat a Espanya?

Roberto Montoya

Periodista

Van haver de passar 45 anys dels crims del 3 de març de 1976 a Vitòria-Gasteiz i 43 de la repressió dels Sanfermines de Pamplona que va acabar amb la vida d'un altre manifestant, perquè un dels màxims responsables polítics dels mateixos fos processat.

L'ex ministre de Franco processat, Rodolfo Martín Villa, que en l'època dels crims de Vitòria era ministre de Relacions Sindicals del Govern d'Arias Navarro, i en 1978 ministre de Governació -o Interior- d'Adolfo Suárez, està acusat de ser penalment responsable d'homicidi agreujat en el cas de la mort de Francisco Aznar Clemente, Rotulado Barroso Chaparro i Pedro María Martínez Ocio en els successos de Vitòria, i de Germán Rodríguez Saíz a Pamplona, i sospitós de diverses morts més.

Martín Villa no anirà a la presó per una decisió de la Cort d'Apel·lació de l'Argentina que va acceptar el recurs dels seus advocats, però en l'acte es decreta un embargament dels seus béns per 1.134 milions de pesos argentins, l'equivalent a 9,8 milions d'euros.

Lamentablement no va ser cap jutge espanyol qui va dictar el seu processament, sinó una veterana jutgessa argentina de 84 anys, María Servini de Cubría, amb una llarguíssima trajectòria en causes relacionades amb el genocidi argentí, amb els bebès robats a presoneres 'desaparegudes' i també amb el robatori de bebès durant el franquisme.

Servirà la part dispositiva de la jutgessa de la 'querella argentina' que des de 2010 investiga els crims del franquisme i postfranquisme perquè l'actual Govern de coalició progressista i l'Estat espanyol afrontin d'una vegada aquesta històrica anomalia jurídica denunciada reiteradament per la pròpia ONU, i acabin així, quatre dècades després, amb la impunitat dels repressors?

Reconeixeran aquests i molts altres crims, terrorisme d'Estat de la tan lloada Transició?, s'aplicarà justícia i es repararà a les víctimes o els seus familiars, com va fer el Regne Unit en el 2010 amb les 14 víctimes mortals del Diumenge Sagnant de 1972 en Londonderry?

El reciclatge dels repressors franquistes

L'Amnistia de 1977 ha permès que molts dels repressors morissin al llit, més d'un d'ells emportant-se a la tomba medalles i honors d'Estat, com 'Billy el Niño', l'extradició del qual havia reclamat durant anys la magistrada argentina, i a qui precisament Martín Villa va lliurar el 1977 la Medalla al Mèrit Policial.

Van ser molts els que es van reciclar i es van afanyar a posar-se la jaqueta de demòcrates, com Manuel Fraga, mentor de José María Aznar, o el tinent general Sáenz de Santamaría, o el també ministre franquista Utrera Molina -sogre d'Alberto Ruiz Gallardón-, que va morir abans que la jutgessa el pogués processar per haver signat la sentència de mort de Salvador Puig Antich i la seva execució amb garrot vil el 1974.

O el policia torturador Roberto Conesa, cap de la temuda 'Brigada Político Social' amb Franco, responsable de la captura de les Tretze Roses, col·laborador de la Gestapo i reciclat també el 1976 per Manuel Fraga com a cap policial a València. El 1977, durant el Govern d'Adolfo Suárez, va rebre la Medalla d'Or al Mèrit Policial de mans de... Martín Villa. I així tants altres... Per això el processament de Vila, cap nacional del sindicat vertical (SEU) i governador civil de Barcelona durant la dictadura, té especial rellevància política i jurídica.

Els irrefutables arguments esgrimits per la jutgessa haurien d'avergonyir a la magistratura i a bona part de la classe política espanyola: "Tota l'estructura repressiva muntada pel règim franquista va continuar funcionant sota la direcció ara dels nous dirigents polítics a càrrec del procés de transició. Durant els primers anys es van mantenir les normes, estructures, agents i les pràctiques repressives pròpies d'aquell règim i se'ls va assegurar a les forces de l'ordre públic la impunitat de la seva actuació per tots els mitjans al seu abast".

La jutgessa desmunta la tesi defensada per Martín Villa, els seus advocats i mitjans de comunicació amics segons la qual no va tenir cap responsabilitat en els fets que se li imputen: "Va ocupar una posició preponderant en aquesta estructura jerarquitzada de poder a través de la qual es van propagar les ordres cap als qui van resultar els executors directes dels delictes".

Els defensors de Martín Villa mantenen que en el moment en què es va produir la repressió de la Policia Armada a Vitòria-Gasteiz contra milers d'obrers de diferents fàbriques que havien aconseguit paralitzar la capital alabesa després de mesos de reclamacions salarials, l'acusat era 'només' ministre de Relacions Sindicals de l'efímer Govern d'Arias Navarro (13 desembre 1975-1 de juliol de 1976), sense competències en matèria de seguretat.

Ometen, no obstant això, que en absència de l'aleshores vicepresident segon per a Assumptes de l'Interior i Governació, Manuel Fraga -en viatge a Bonn-, va assumir aquesta responsabilitat un altre ministre, que després arribaria a ser president d'Espanya, el Secretari General del Movimiento, el mateix Adolfo Suárez. Va ser ell qui juntament amb Martín Villa, responsable de temes sindicals, van assumir la responsabilitat d'ordenar la intervenció policial contra els treballadors en vaga.

La matança de Vitòria-Gasteiz de 1976

Aquell 3 de març havia estat convocat una aturada general a Vitòria després de mesos de mobilitzacions i assemblees massives de treballadors. L'església del popular barri de Zaramaga va obrir les seves portes a una assemblea multitudinària; l'ambient estava molt caldejat; la Policia Armada, els 'grisos', havien fet un gran desplegament.

El Govern volia posar fi a aquella situació tement que els treballadors d'altres regions seguissin el seu exemple, que hi hagués un efecte dominó. Els enregistraments de la ràdio interna de la Policia d'aquell dia no deixen lloc a dubtes, volien acabar amb allò a qualsevol preu.

Els contingents d'antidisturbis desplegats van rebre l'ordre de llançar bombes de gas lacrimogen a l'interior de l'església. En els enregistraments s'escolten les ordres: "Si desalojan por las buenas, vale, si no, a palo limpio, sacarlos como sea, gasead la iglesia".

En un altre passatge s'escolta: "Que manden fuerza aquí, que hemos tirado más de 2.000 tiros, cambio". O aquest altre: "Ya tenemos dos camiones de munición, ¿eh? , o sea, que a actuar a mansalva, y a limpiar, nosotros que tenemos las armas, a mansalva".

L'altre cas pel qual la magistrada argentina va decidir processar a Martín Villa és per la seva responsabilitat en la repressió que va tenir lloc el 8 de juliol de 1978 durant els Sanfermines, a Pamplona. Tot va succeir quan un grup de joves activistes va irrompre amb una pancarta on es deia 'Presoak Kalera, Sanfermines sense Presos!' a la plaça de toros.

Feia només una setmana que havia assumit el Govern presidit per Adolfo Suárez, l'ex Secretari General del Movimiento. Martín Villa passava al seu torn de ministre de Relacions Sindicals amb Arias Navarro a ministre d'Interior en el nou govern.

Les Brigades Antidisturbis de la Policia sabien el que havien de fer, i ho van fer. Van reprimir amb gasos lacrimògenes i pilotes de goma i van perseguir els nombrosos joves que s'havien unit als primers per carrers limítrofs deixant cent cinquanta ferits.

En qüestió de minuts van començar els trets policials amb armes de foc i així va ser que va caure el jove Germán Rodríguez, de la LKI (Lliga Comunista Revolucionària en euskera) amb un tret al cap.

El comandant Ávila i el comissari Rubio, responsables directes de la repressió policial, van ser traslladats a altres destins mentre Blanco, el governador civil, era destituït, però Martín Villa es va mantenir en el seu lloc. Així s'havia estrenat en el càrrec de ministre d'Interior.

Aquí no va acabar la transformació de Martín Villa; en el 1988 ja era diputat pel Partit Popular i membre de la seva executiva; el 1997 Aznar el va nomenar president d'Endesa i en el 2003 el va designar com 'comissionat especial' per gestionar la crisi del Prestige. "Admeto que encara no sé res del Prestige, però aprendré. Bé, em vaig avui mateix cap a Galícia amb voluntat d'aprendre i espero ser capaç d'aprendre", declarava després de rebre el seu nomenament.

Però Martín Villa no només es va moure sota el paraigua del PP durant els anys següents. El Grup Pressa el va posar al capdavant de Sogecable, I en el 2012, sota el Govern de Mariano Rajoy va ser nomenat pel ministre d'Economia, Luis de Guindos, com a conseller del SAREB, el 'banc dolent'.

El tan respectat ex ministre franquista i repressor del postfranquisme aconseguiria fins i tot nomenaments més honorables: en el 2013 va ser nomenat ni més ni menys que membre de número de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. Què tal?

És a aquest gran demòcrata al qual s'ha atrevit a processar la jutgessa Servini de Cubría, l'home a qui van escriure cartes en 2020, en la seva defensa, quatre ex presidents espanyols, dos del PSOE i dos del PP, Felipe González i Rodríguez Zapatero, José María Aznar i Mariano Rajoy.

I és que moure el vesper dels anys de la Transició és arriscar-se a treure a la llum guerres brutes, terrorisme d'Estat, clavegueres de l'Estat, policies 'patriòtiques'; suposa acceptar comissions d'investigació parlamentàries al Senyor X, al rei emèrit i acceptar les seves conclusions amb totes les conseqüències.