El líder

Sembla una persona convençuda de tenir la facultat de prescriure el comportament i el camí que hem de seguir la resta de la ciutadania. La seva convicció pot arribar fins el punt d'expressar hostilitat contra qualsevol discrepant o persona que no vulgui caminar pel camí que ell ha traçat.

Se'l reconeix fàcilment. Es cita constantment a si mateix. Fora o dins de la vida política, quan puja a qualsevol tribuna, es posa darrera d'un faristol o té un micro al davant, abusa de la utilització dels verbs en primera persona del singular. "M'agradaria que...", "espero que...", "jo prometo que...", "jo ja vaig dir...", "jo soc qui..." "votaré en contra de...", "jo no vull que...", com si la seva personalitat i voluntat estiguessin per sobre de la de qualsevol "nosaltres".

La seva fatxenderia el porta a no participar gairebé mai en col·loquis o actes públics com un oient més. Si fa acte de presència, ha de tenir espai en primera fila. Ell va als llocs on pot parlar o on vol ser vist. Es pot pronunciar de vegades en favor de causes justes, però en rares ocasions surt al carrer entre gent treballadora normal, entre pacifistes, feministes, ecologistes, antiracistes o defensors de drets elementals. Va allà on pensa que pot impartir doctrina o que pot aparèixer al costat o just darrera d'un altre 'líder' més mediàtic. Ho fa per aplaudir-lo o per a que es vegi que forma part del seu cercle més pròxim. Un cop s'han fet la foto, marxa. Es diria que no sent cap mena de necessitat d'anar a qualsevol acte per prestar atenció, observar i aprendre.

En algun moment va perdre la capacitat d'escoltar i d'intercanviar arguments. No coneix la discreció. Quan participa en un 'debat' massa sovint perd els papers i s'embarranca en una discussió incomprensible amb altres 'liders', en la qual sovintegen els insults, les desqualificacions rotundes i les interrupcions que dificulten qualsevol exposició més o menys ordenada d'idees.

N'hi ha alguns, pocs, que són prou intel·ligents, i saben guardar les formes. Alguns altres s'han guanyat la fama de ser hàbils per dir i fer en cada moment allò que els permet mantenir el grau de poder que ja han assolit. Però també abunda la mediocritat, la dels 'líders' que han estat qualificats com a tals malgrat la seva falta de sentit del ridícul i de consciència de la seva pobresa intel·lectual.

El 'líder', estúpid o no, és dòcil. Sap seguir l'agenda i el guió determinats per qui considera que el pot manar, a l'espera que li arribin moments de més glòria.

En general, qui es considera a si mateix com a 'líder' té una certa tendència a confondre desacord amb enemistat. Cal suposar que és per això que els veiem tot sovint com a personatges enfadats, amb les celles arrufades o amb un somriure forçat, disposats al llançament d'exabruptes sense solta ni volta contra qui consideren competidors o adversaris. Llavors aixequen la veu i no dubten en utilitzar alguna paraula més aviat gruixuda.

El 'líder' i els seus fans tenen el costum de menysprear el contrast entre punts de vista diferents. El col·loqui que més els agrada és el que han organitzat ells mateixos entre persones que pensen igual, per donar-se la raó entre elles.

Parlen amb molta freqüència del diàleg i de la seva necessitat.

El diàleg és, efectivament, una de les eines més valuoses que té el ser humà per conviure en societat, i alhora, per adquirir coneixement i poder prendre decisions adequades a la realitat, però es practica molt menys del que fora desitjable. És una paraula desgastada, perquè massa sovint, quan s'apel·la a la seva conveniència és per tenir l'oportunitat de predicar i d'imposar el criteri del cap o dirigent per sobre de qualsevol altra persona. El 'lider' normalment no dialoga. En tot cas, negocia.

És l'absència de diàleg autèntic entre iguals el que aplana el camí de l'autoritarisme, obre pas a les arbitrarietats, les decisions interessades, la restricció de llibertats i la repressió o marginació del dissident.

El concepte 'autoritat', però, té prou prestigi. És una paraula que es pronuncia amb un cert respecte. Sovint es poden sentir referències al mateix en sentit positiu. "Cal reservar aquest lloc per les 'autoritats'" o "el que falta en aquesta casa és algú que mani" o "aquesta organització necessita una autoritat" o "la nostra societat té un problema de lideratge" o "el país necessita un bon líder"... Quantes vegades hem pogut escoltar expressions com aquestes? En el millor dels casos es refereixen a la necessitat de comptar amb persones amb un cert grau de genialitat, especialment erudites, intel·ligents o estudioses, o potser amb altres ben qualificades per la comunicació, però això no hauria de ser obstacle per a la reflexió col·lectiva i les decisions col·legiades. Les lluites pel lideratge i els cultes a la personalitat tenen efectes indesitjables, i massa vegades espantosos. La falta de credibilitat en el debat, en l'intercanvi reposat d'arguments entre uns i altres fa dubtar sobre les conviccions democràtiques de qui malda per impartir instruccions, però també de qui s'humilia, obeeix i es mostra d'acord per sistema amb qui ostenta alguna mena de poder.

Els clàssics grecs tenien clar que "el diàleg és infinitament més elevat que qualsevol altre camí cap a la veritat". Per practicar-lo, però, cal que els interlocutors s'escoltin, es respectin, busquin acords i renunciïn al dogmatisme o a la imposició d’un criteri.

Sabem des de fa temps que la major part de les anomenades 'tertúlies' televisives i radiofòniques si serveixen per alguna cosa és per omplir hores de programació barata i per escenificar quotidianament confrontacions absurdes entre predicadors. Són converses o trifulques entre hipotètics famosos, o 'experts' de qualsevol tema, en les que abunda la desinformació. Els espais dedicats a les anàlisis serioses són l'excepció.

Però aquests dies hem assistit a debats entre candidats a representar-nos en el Parlament Europeu i l'espectacle que ens han donat en molts moments, particularment els mascles, ha estat més aviat lamentable. Els participants de la dreta extrema tenen per costum recórrer a la crispació i a la provocació. No fallen. Fan el que s'espera d'ells. El que costa entendre, però, és la facilitat amb la qual aconsegueixen distorsionar la desitjable interlocució entre persones que, hipotèticament, haurien d'intentar enriquir la vida política i explicar la utilitat del vot als seus partits amb propostes efectives de millora real de la vida en comú.

Tots ells, fins i tot els ultradretans, apel·len sense rubor en els seus pamflets i discursos a conceptes de gran valor, com el de la llibertat, la veritat, la justícia, la igualtat, les sobiranies o la seguretat, però gairebé no parlen sobre quines condicions són imprescindibles per a que tota la ciutadania pugui exercir drets elementals.

Caldria, per exemple, que en algun moment, més aviat que tard, hi hagi col·lectius polítics o actors socials amb capacitat i voluntat real d'acabar, per exemple, amb els beneficis creixents i els privilegis dels que ja són rics, que posin en qüestió la benevolència de la mà invisible del mercat i donin molta més rellevància al sector públic, deixin de fer la vista grossa davant la pobresa i la precarietat laboral, denuncïin la farsa de la "sostenibilitat" del creixement econòmic indefinit, exigeixin la reducció al mínim de les despeses en armament, facin respectar el dret a tenir drets de les persones migrants, posin fi a les brutalitats policials, democratitzin el poder judicial i aturin la seva intervenció partidària en la vida política, facin efectiu el seu republicanisme i s'oposin frontalment a la permanència d'un monarca al capdamunt de l’Estat...

L'ascens de l'extrema dreta arreu d'Europa i a bona part del món espanta a tots els demòcrates i es fan crides a la unitat per aturar el seu creixement. Sembla però que els 'líders' del progressisme no veuen necessitat d'analitzar les causes de l'èxit que aconsegueixen els ultres amb els seus discursos de l'odi i no gosen iniciar cap altre camí que no sigui el de la promesa d'administrar per més temps i de la mateixa forma el que ja administren, per d'aquesta manera "seguir millorant la vida de la gent".

Què poca gent formula propostes en el nostre temps que permetin fer crèixer esperances en un futur pacífic i en el qual les persones puguin sentir-se efectivament lliures, solidàries, iguals i segures de que existeix una perspectiva de vida per a tothom amb raonable dignitat.

El 'líder' del qual parlem té una agenda massa plena i no té temps per pensar en la possibilitat d'un altre món.