Les polítiques de seguretat són política pública

Noe Ayguasenosa Soro, conflictologa i assessora en polítiques de seguretat

Fa dies que tenia al calaix un article i crec que ara, després de l'anomalia democràtica que es va produir el 8 d'agost per moltes qüestions, és un bon moment per publicar-lo. Primera anomalia: tenim un presidenciable tornant de l'exili, que havia de ser amnistiat però no ho ha estat. Segona: el presidenciable decideix posar en escac l'autogovern i la seva policia. Tercera: l'atenció hauria d'haver estat al Parlament de Catalunya, on resideix la sobirania popular, i no en persones concretes (tot i el simbolisme que puguin encarnar, mai tant com un Parlament). I altres anomalies que no venen al cas en aquesta reflexió.

Doncs en relació amb tot això, i en el context de crispació partidista, manca de Política, i un context social actual de creixent polarització afectiva i augment dels extremismes, en què es posen en escac les normes més bàsiques de convivència i s'atien els conflictes socials, les polítiques de seguretat s'han de fonamentar en una perspectiva més holística que mai. S'ha de fer des d'un afrontament global dels fenòmens que amenacen la seguretat pública, en un marc de cooperació i treball compartit amb totes les disciplines implicades. I sobretot fora de les lluites partidistes i del conflicte amb l'estat de part de les formacions polítiques, posant al centre les persones en situació de més vulnerabilitat.

L'èxit de les polítiques de seguretat passa per concebre la reacció policial com una opció de darrera ràtio i per un enfortiment de les iniciatives preventives des d'un pla multiagencial. Passa, doncs, per un model de seguretat menys securitari, en favor d'un abordatge compatible amb el marc de la seguretat humana, en els termes que defineix la resolució 66/290 de l'Assemblea General de les Nacions Unides.

En una societat global, complexa i accelerada, els quadres que lideren la seguretat necessàriament han de ser moderns, estratègics i facilitadors d'espais de coordinació interdisciplinària. La seguretat requereix una "mirada 360", perquè en funció de la gestió que se'n faci l'afectació a la convivència social serà una o altra, ajudarà a la construcció de ponts o potenciarà encara més la perillosa polarització.

El model de seguretat de Catalunya és hereu d'una orientació a la ciutadania i una dedicació a la proximitat, que permet una adaptació a les necessitats que van sorgint. Per això vull apel·lar a la responsabilitat política de consolidar els fonaments que enforteixen aquest model propi i singular, i a garantir mirades de seguretat modernes, flexibles i de futur, enfront de models estrictament securitaris i enfocats a la reacció en el curt termini.

Així, doncs, com en altres temes cabdals per al benestar de la ciutadania, cal defugir de dicotomies "amics-enemics", ja que és hora de la política del consens en molts temes, especialment la seguretat. I pel bé de la seguretat, prou jocs de mags amb la policia, prou demandes d'insubmissió a la policia, amb el perill que això suposa per a un estat democràtic, si és això el que reivindiquem. Per imperatiu ètic.