'L'única veritat': enamorat de Cabrera i de la metàfora

Conxa Rodríguez, periodista

Francesc Bodí, a la novel·la L'única veritat, teixeix com una teranyina, a ritme precís amb material fort i sòlid, una història que supera, almenys en extensió, les nissagues de Cien años de soledad i Wild Swans: Three Daughters of China. Una gran obra literaria en una lengua petita.

En primer lloc, he de fer declaració d'interessos. L'únic personatge real, o històric, a L'única veritat és el general carlí Ramon Cabrera (Tortosa, 1806-Virginia Water, 1877) de qui l'autor sembla enamorat, del general i la comtessa. A mi també va fascinar-me el tortosí i, per això, no em canso d'indagar en el seu exili. I per això també Francesc Bodí em cita als breus agraiments en el qual es nota que l'escriptor, a qui no conec personalment, no és home de romanços. Va al gra.

Un valencià lletraferit va assabentar-me abans de l'estiu de la publicació a gener de 2022 de L'única veritat i la referència a Ramon Cabrera. Una altra aparició en la llarga llista de referències literàries al personatge maltractat per la història oficial. Any i mig havia passat des de la publicació inicial. La sortida del llibre no va arribar-me en el seu moment. La narració comença amb Aurora Martí i Ulloa, una dona que deixa a correcuita Cuba per la revolució i se'n enduu un xiquet del carrer, un orfe, que se'n vol anar amb ella perquè està abandonat. Sobreviu portant maletes de passatgers amunt i avall del port de l'Havana.

Cal fer-se un calendari mental perquè tot i abastar 150 anys d'història, no surt ni una data numèrica, ni una, a propòsit o sense voler per no distraure, o donar pistes, al lector. Les guerres carlines (segle XIX), el cop d'Estat militar o la FAI en una guerra civil a Volves, Alcoi, Sagunt, l'Ebre i la resta d'Espanya (segle XX) o la revolució en l'illa coneguda com "la perla del Carib" quan ja havia passat la guerra a Espanya. Ni un sol número.

No és novel.la històrica, però els esdeveniments històrics hi són; podria ser realisme màgic perquè així s'han classificat els llibres del mateix gènere. Tant se val l'etiqueta; l'autor podria ser mestre en metàfores perquè les crea amb veritable domini. La formació de la nissaga dels Martí, de Volves i la Todolella, passa de llarg als Buendía de l'imaginari Macondo o a la Xina i l'Anglaterra de les tres generacions de dones que abasten un segle d'història xinesa; l'escriptora Jung Chang, la seva mare i la seva àvia amb la revolució cultural comunista com l'eix històric que els canvia la vida a les dues darreres generacions. Jung Chang, com Cabrera, viu l'exili a Anglaterra, on va publicar Wild Swans en anglès l'any 1991. La tolerància anglesa ha sigut sempre acollidora, especialment, mentre mantenia l'imperi en què mai es ponia el sol perquè quan es ponia per un cantó, sortia per l'altre.

A L'única veritat no calen els números per dir que la guerra del segle XX va ser del 1936 a 1939 o la primera guerra carlina, també civil, va durar de 1833 a 1840. La precisió i subtilesa de les descripcions i el runrún del marc en què viuen els personatges ja ho indiquen i, al cap i a la fi, no ve d'un any ni de dos anys l'inici o l'acabament d'un conflicte militar perquè l'important és l'efecte que té en la vida quotidiana de les persones que la viuen.

Per cert, en el darrer aixecament carlí del segle XIX, un dels personatges viatja fins a Morella per sondejar les forcés per la revolta en aquells paratges prèviament addictes a la causa carlina. Li han dit que toque a la porta de casa dels germans Puig, l'obre Ximo, nom molt freqüent en el santoral valencià. Un nom i cognom que degué sonar a Francesc Bodí en els vint anys que ha estat arrodonint el llibre. Només ix una vegada en el voluminós volum així que no arriba ni anècdota.

Amb deler, ha sigut la lectura de les gairebé 900 pàgines o un quilo de literatura, de la bona, de la que es fa curta encara que és llarga. No precisament pel protagonisme del Tigre del Maestrazgo i la comtessa que quasi sempre l'acompanya. Tenen més presència que l'única al·lusió a Ximo Puig, però no són essencials ni els uns ni els altres. El general i la comtessa són una referència històrica a un període de la vida d'uns dels principals protagonistes, Francesc d'Assís Martí i Aigüeres, o coronel Martí, qui va fer de secretari en el decurs d'un sexenni del Tigre a l'inici de l'exili a Anglaterra. Londres, París, Volves, València, Galícia, Cuba o Miami formen alguns dels escenaris geogràfics pels quals pul·lulen els personatges. Escenaris geogràfics i escenaris humans enganxats en una mateixa cosa: la vida, marcada per esdeveniments històrics i condicions socials.

La novel·la, seguint el patró tradicional, està cuita amb un grapat de personatges embolicats en una trama, en aquest cas la creació d'una nissaga familiar, simbolitzada en una galeria de retrats que li donen l'excusa a l'autor per reflexionar sobre l'art -a parer meu no li calia, però tampoc està de més-, i les seves ramificacions. El crescendo acaba ben fet, com un trencaclosques: cada peca encaixa en el seu lloc, i la darrera, que és la més petita i inesperada, dona sentit al quadre, tancat i barrat en l'encaix de les peces. Entre Europa i Amèrica, a més de les guerres espanyoles, es detecta la revolució industrial i altres sacsejos polítics i religiosos.

Un relat encertat en geografia humana, ansietats, pors, ambicions, reptes, ferides psicològiques, dilemes familiars, enganys o conflictes personals. La naturalesa humana, com Cabrera, passeja com un fantasma del principi al final de l'obra. Aurora fa el viatge de tornada a Volves que el seu pare, que va fer el d'anada, no va poder fer a l'inrevés. Va a la recerca d'alguna cosa que ni ella sap ben bé que és; un desig inaturable que li surt de dintre, més emocional que racional.

El vocabulari que fa servir Francesc Bodí mereix treure’s el barret, com els noms amb que bateja els personatges, des de Miércoles de Ceniza a Peret de les Ànimes. Als que ens hem criat prop de l'Ebre o el Matarranya ens resulta familiar l'ús de la xiqueta o la granera, però el significat de moltes de les paraules utilitzades, tot i que sonen casolanes, cal endevinar-lo pel context. Un treball de laboratori lingüístic que domina a la perfecció. Una gran obra, de la qualitat, no quantitat, de Cien años de soledad i Wild Swans, per una llengua tan petita. Alguna cosa em diu, i lamento, que l'única veritat del llibre és que no assolirà l'impacte literari que han aconseguit les seves germanes en castellà o anglès.