A l’espera dels indults però fent camí cap Estrasburg

Marina Llansana Rosich, filòloga i periodista

Els indults estan al caure i l’independentisme els rebrà amb una barreja d’alleujament i temor. Alleujament per les nou persones i les seves famílies que portaven empresonades prop de quatre anys, i alleujament perquè el govern espanyol per fi s’ha vist obligat a claudicar davant d’una situació tan clarament injusta. És cert que Pedro Sánchez s’hi ha vist forçat per l’aritmètica parlamentària i segurament també per prevenir-se davant d’una més que probable clatellada del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Els indults arriben tard i a mitges, però no es pot negar que el govern espanyol ha mogut fitxa per treure el conflicte de la via judicial i retornar-lo a la política.

Ara correm el perill –i d’aquí el temor- que els arbres de l’indult no ens deixin veure el bosc de la repressió. Perquè la repressió, a l’Estat espanyol, segueix ben viva, hi ha persones exiliades i centenars d’encausats i pendents de judici. Les màquines de la macrocausa judicial de l’1 d’octubre segueixen ben greixades. Sense anar més lluny, aquesta setmana mateix ha coincidit la notícia de la declaració davant el Jutjat 13 dels excàrrecs de la Generalitat i empresaris processats per haver participat en la logística de l’1-O, s’ha sabut que el jutge de l’operació Volhov ha enviat a l’Audiència Nacional la causa contra el Tsunami (ja no parlem de desordres públics sinó de terrorisme), hem conegut que la Fiscalia Superior de Catalunya demana 6 anys de presó a l’exconseller Miquel Buch per l’escorta de Carles Puigdemont, i escoltàvem la veu del fill d’Andreu Mas-Colell denunciant que el Tribunal de Comptes envergarà al seu pare la pensió i els estalvis, juntament amb 36 exalts càrrecs del Govern més perquè aquest Tribunal “de passar comptes” els reclama que paguin de les seves butxaques les despeses de política exterior de la Generalitat del 2011 al 2017. Són titulars habituals en una setmana normal a la premsa, només cal fer un cop d’ull a l’hemeroteca. I per molt benvinguts que siguin els indults, convé recordar que només una amnistia permetria posar el comptador de la repressió a zero.

La inèrcia del deep state

Defenso que Pedro Sánchez es mereix el benefici del dubte, i tindrem temps de comprovar fins a quin punt la seva predisposició a negociar és sincera i es concreta en fets. Però de moment, hi ha una evidència indiscutible i és que, al marge de les bones intencions del govern espanyol, allò que es coneix com l’“Estat” segueix en peu de guerra contra Catalunya.

Els indults no només no serviran per parar aquesta maquinària destructiva de l’Estat sinó que probablement la faran enrabiar encara més. Perquè el “deep state” és venjatiu i no perdona que els presos catalans no mostrin penediment. I sobretot, perquè no pot abandonar la guerra quan encara no ha aconseguit el seu objectiu principal: derrotar l’independentisme. Ni amb l’Operació Catalunya, ni amb el 155, ni amb la repressió, l’Estat no ha pogut acabar amb un moviment que, tot i que mostra fissures en l’estratègia, segueix revalidant victòries electorals i governant la Generalitat.

Camí d’Estrasburg

Ho deia Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart, just després de presentar el recurs al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg: encara que arribin el indults la injustícia roman perquè no reparen el mal causat. I si la injustícia roman és lògic que l’independentisme faci tot el possible perquè sigui condemnada al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

De moment, el camí cap a Estrasburg ja deixa al moviment una primera victòria: haver aconseguit el suport de les veus més prestigioses en la defensa dels drets humans. El recurs presentat pel president d’Òmnium Cultural, considerat l’únic defensor dels drets humans empresonat a la Unió Europea, compta amb el recolzament del Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU, Amnistia Internacional, Front Line Defenders, l’Organització Mundial contra la Tortura, l’International Trial Watch, i el PEN Club International, entre d’altres. Cada vegada són més les veus que denuncien que a Espanya es vulneren drets fonamentals com el dret de manifestació, la llibertat d’expressió o el dret a la dissidència política. Que un país pretesament democràtic com Espanya tingui presos polítics suposa un desprestigi que no hi ha cap campanya de “Marca España” que ho arregli.

La resolució del TEDH, quan arribi, tindrà un gran ressò arreu del món, i pot tenir efectes sobre els drets fonamentals de tota la ciutadania europea. Caldrà veure si també té efectes sobre Espanya i s’adona que l’única via possible és l’escocesa. Encara que per arribar a Escòcia hagi calgut passar per Estrasburg.