Hem entrat en una nova etapa

Una mentida repetida mil vegades és possible que acabi ‘colant’ com a ‘veritat’ entre l’opinió pública, sobre tot si està ben construïda i enginyosament argumentada. És possible que fins i tot la creguin persones intel·ligents però poc documentades. Però si el que el que es repeteix mil vegades és una evident tonteria sobre la realitat social contemporània costa més d’entendre el motiu pel qual persones no necessàriament ximples la reprodueixen sense rubor.

A Catalunya, com a qualsevol societat del nostre temps, hi ha ciutadanes i ciutadans de tota mena, amb mil i una formes de pensar i sentir. Afortunadament. Idees i sentiments que sovint serveixen per prendre consciència de l’existència d’interessos contraposats. No hi ha un conflicte. N’hi ha molts i de tot tipus, particularment entre qui necessita mitjans per poder viure dignament davant qui té com a prioritat la millora del rendiment del seu capital, entre qui aspira a la igualtat entre les persones i qui defensa els seus privilegis,... Conflictes sobre el dret a viure sense por, sobre el treball, les pensions, la salut, les relacions familiars, afectives, l’educació, el medi ambient, l’habitatge, la cultura... Sobre tots aquests aspectes fonamentals de la vida en societat la ciutadania discuteix i manifesta discrepàncies serioses, i de vegades la gent normal s’agrupa, es defensa i reivindica, és clar que sí. Bona cosa.

El preocupant però es troba quan en aquestes lluites apareix gent autoritària, despòtica, disposada a passar de les paraules al joc brut, a la violació de drets elementals, als episodis de violència, les agressions masclistes, acomiadaments, desnonaments, intervencions policials fora de tota mesura, detencions, atemptats contra les llibertats...

En la vida política institucional hi ha també una pila de disputes, particularment entre persones que ambicionen l’ocupació d’espai dins de les institucions. Massa sovint veiem individus interessats en l’acumulació de poder administratiu, disposats a l’enfrontament permanent amb altres aspirants a ser considerats com a líders providencials, capacitats per marcar pautes de comportament al comú dels mortals o, senzillament, a consolidar posicions com a professionals de la política, a qualsevol preu.

Entre alguns d’aquests “servidors públics”, tocats per la mà de déu, n’hi ha que s’entossudeixen en explicar, contra tota evidència, que a Catalunya hi ha un problema de convivència. Diuen i reiteren que la meitat de la població catalana es troba enfrontada amb l’altra meitat en un conflicte que té a veure amb la catalanitat, o amb l’independentisme. Deuen viure en cercles molt reduïts, entre patriotes molt abrandats de qualsevol signe, perquè la ciutadania catalana, en general, conviu normalment a les comunitats de veïns, als nostres barris i pobles amb els mateixos problemes interns i diferències ideològiques que els de qualsevol altre país. De vegades, certament, contrastem punts de vista apassionadament, sense la desitjable moderació discutim sobre política, salut o qualsevol altre tema, per tornar a continuació a les nostres relacions i vida normals, que inclouen una bona dosi de raonable indignació contra la injustícia social i el dèficit democràtic. Apareix de tant en tant alguna persona mal educada, això sí, que identifica discrepància amb ofensa i que deixa anar algun insult, com a tot arreu. Què li farem...

Normalment, però, la idea de la ruptura de la convivència entre catalans per la qüestió nacional s’imagina des de la distància. La transmeten amb especial insistència mitjans de comunicació arrelats a Madrid. Es diria que columnistes, tertulians i dirigents polítics de la capital desitgen l’existència d'aquest problema. Fa molts anys que ho intenten sense èxit. Federico Jiménez Losantos, Pedro J. Ramírez van ser pioners “clarividents”. Van fer escola entre el conservadorisme de la capital de l’Estat. El problema ara es troba en la quantitat de gent que s’ho ha cregut, o s’ho ha volgut creure, i intenta traslladar a la societat catalana l’encàrrec de resoldre una altra contesa, aquesta realment existent: la que contraposa efectivament la població que defensa la sobirania de Catalunya amb l’aparell d’Estat. Sobre aquest xoc es desinforma permanentment a la població que viu fora de Catalunya.

Els espanyolistes defensen les seves posicions quotidianament a Catalunya i busquen el suport d’un important sector social indiferent davant les reivindicacions de sobirania. Però llevat d'algun moment excepcional, aconsegueixen poca parròquia. Exhibeixen normalment en minoria els seus símbols des de façanes i balcons, a banda de les seus de la Generalitat i dels ajuntaments, obligats sota amenaça a mantenir hissada la bandera que van imposar els militars colpistes vencedors de la guerra dels anys 30 i que la transició dels 70 va convertir en constitucional, amb algun retoc.

La ultradreta a Catalunya ha crescut i té presència fins i tot al Parlament, però no és prou nombrosa per generar problemes cada dia de les dimensions que s’observen a altres territoris de l’Estat, particularment a Madrid, on sí es pot detectar una fractura real de la convivència entre demòcrates i autoritaris. Els autoritaris avui titllen de terrorista o de colpista a qualsevol adversari.

Algú pot imaginar a qualsevol barri de Madrid l’exhibició d’una senyera estelada des d’un domicili? Qui s’ha atrevit durant aquests anys a viatjar amb un llaç groc de reivindicació de llibertat pels presos polítics catalans a la capital de l’Estat ha estat de vegades insultat i advertit més d’un cop sobre la “imprudència” de fer aquest gest.

El conflicte realment existent és el que hi ha entre Catalunya i l’Estat, el que van generar polítics i magistrats espanyols que es van esforçar per declarar inconstitucional l’Estatut votat pels catalans o els que prohibeixen la utilització de la llengua catalana, la basca o la gallega a les Corts. Algú imagina el que passaria si al Parlament de Catalunya es prohibissin les intervencions en castellà? O si des de Catalunya es desplacessin a una altra part de l’Estat milers d’agents policials, al crit de “a por ellos”, per intentar impedir per la força la participació en una consulta? O que des de Catalunya es considerés necessària la dissolució d’una cambra legislativa o la destitució d’un president elegit democràticament en una altra comunitat per haver-se pronunciat en determinat sentit o haver reclamat llibertat d’expressió? O que governants de Madrid o de qualsevol altra regió fossin privats de llibertat durant anys pel “delicte” d’haver debatut o votat una iniciativa parlamentària, o per haver participat en una manifestació pacífica? O que des de Catalunya s’hagués amenaçat l’activitat d’empreses pel fet de tenir el seu domicili a Madrid? O que jutges catalanistes mantinguessin milers de procediments oberts contra ciutadans de fora de Catalunya per haver-se manifestat, per exemple, a la Plaza de Colón de Madrid? O que haguessin volgut embargar sous, pensions i patrimoni a dirigents espanyolistes? O que s’hagués propiciat l’activitat d’una policia política contra determinats dirigents i els seus familiars?

La llista del que resulta inimaginable a la inversa del que ha fet l’Estat a Catalunya pot ser inacabable, però el nacionalisme espanyol insisteix en què hi ha problema dins de la societat catalana, que deixarà d’estar dividida si oblida la idea de reclamar amnistia per totes les víctimes de la repressió estatal, es conforma amb els indults als presos condemnats pel Suprem i renuncia al dret a decidir com a nació sobirana.

I aquesta idea o altres similars no es transmeten des de la caverna ultradretana. Des d'instàncies que donen suport al “Govern de coalició progressista” s’ha arribat a comparar els militars que van assaltar el Congrés i van treure els carros de combat al carrer el 23 de febrer del 1981 amb els milions de catalans que van anar a les urnes l’1 d’octubre del 2017. De la mateixa manera que els indults atorgats als militars del 23F van conjurar el colpisme, diuen, els concedits als independentistes empresonats durant tres anys i mig haurien de servir per fer desaparèixer l'unilateralisme independentista. I al mateix temps atribueixen als 2´3 milions de catalans que van anar a votar aquell 1 d’octubre la responsabilitat d’haver despertat del seu somni l’extrema dreta espanyola. Si la societat catalana no s’hagués mobilitzat de la manera que ho va fer durant la passada dècada, la dreta i la dreta extrema no haurien obtingut mai la representació que tenen actualment a les institucions i no governarien a Madrid i altres comunitats, argumenten perillosament determinats dirigents de l’esquerra tradicional.

El creixement de l’extrema dreta al llarg de la història i a tot arreu s’ha produït en situacions de crisi i quan l’esquerra s’ha negat a si mateixa, quan ha frustrat la seva gent i s’ha mostrat com es mostra ara al continent europeu, incapaç de generar esperança en la possibilitat d’aconseguir un autèntic règim de llibertats, d’igualtat i de democràcia política i econòmica.

En el cas de Catalunya, l’esquerra tradicional, espanyola i catalana, no només ha menyspreat una mobilització ciutadana republicana extraordinària, massiva, pacífica, desobedient i trencadora del règim monàrquic heretat de la dictadura, sinó que ha mirat i mira cap a un altre costat quan l’aparell governamental, policial i judicial, farcit d’ultradretans, ha carregat i carrega sense miraments, amb gairebé tot el seu arsenal, contra milers de ciutadans.

Aquesta esquerra democràticament afeblida ara demana diàleg. Està bé. Però d’entrada exigeix que per fer-lo possible els interlocutors independentistes no només han de renunciar als seus objectius, sinó a les premisses bàsiques per poder negociar: que es posi fi a la repressió, amb una amnistia, i que es respecti el dret a decidir de Catalunya. Diuen que avui el reconeixement del dret d’autodeterminació, que socialistes i comunistes sempre havien defensat, divideix la societat. La manera de mantenir la població unida és, segons l'esquerra espanyola actual, l’acceptació i el respecte del “pacte constitucional”. Si es manté el règim del 78 tenim unitat i en cas contrari, divisió. Si els sobiranistes catalans renuncien a la sobirania de Catalunya hi ha cohesió. Si no ho fan, fragmentació.

De vegades sembla mentida que organitzacions que es reclamen de l’esquerra hagin oblidat que el dret de manifestació es va aconseguir i es defensa amb manifestacions, el de vaga amb aturades de l'activitat laboral i el de vot amb convocatòries a les urnes.

Ara la mobilització social que va irrompre amb el 15M, amb les manifestacions sobiranistes, les marees, el Procés Constituent, el naixement de Podemos, les confluències, les organitzacions municipalistes, la solidaritat amb els refugiats, el creixement d’entitats de la societat civil, les de l’ecologisme... es troba en hores baixes. El seu potencial es va malbaratar per aconseguir per unes quantes persones un cert espai a les institucions, dins de les quals han experimentat una profunda metamorfosi.

Hem entrat en una nova etapa, gens ni mica engrescadora. Esperem que sigui curta. Els empresonaments, multes, embargaments, inhabilitacions de partidaris de la ruptura amb el règim actual segueixen i seguiran. La dreta i la dreta extrema no sorprenen ni sorprendran. Fan el que s’espera d’ells, sobre tot si no se'ls planta cara. El preocupant, però, és que partits d’esquerres d’àmbit estatal, amb els seus dirigents abocats als despatxos, s’han deshumanitzat fins el punt de no voler ni mirar ni sentir el relat de qui ha passat tres anys i mig entre reixes per motius polítics, de negar-se a considerar com a exiliades a persones que van haver de deixar casa seva per evitar la presó. És més, alguns dirigents d'aquests partits reclamen que aquestes persones tornin, per a que siguin castigades pels tribunals que ignoren els advertiments sobre vulneracions dels Drets Humans realitzats per tota mena d’instàncies internacionals. I aquests polítics que es reivindiquen progressistes tampoc sembla que vulguin saber res dels milers de persones que es troben encausades per la seva implicació en el procés sobiranista o en les protestes contra les decisions de la Fiscalia i la cúpula judicial.

Caldrà teixir vida associativa per protegir-se col·lectivament de la repressió i per estar preparats per quan arribin noves onades de mobilització republicana, democràtica, igualitària i ecològicament responsable.