Gladiator II i el feixisme

Paco Peris

"El que fem a la vida, ressona en l'eternitat"

Ho deia Màximus Decimus Meridius, en canvi el que no ressonarà en l'eternitat artística és Gladiator II, la seqüela de la fantàstica primera entrega protagonitzada fa 24 anys per Russell Crowe. Ridley Scott n'és de nou el director i ens preguntem si calia aquest dispendi per oferir al món una pel·lícula que no millora en res la primera, ben al contrari, només confirma que la indústria del cinema fabrica rèpliques amb una finalitat purament mercantil. Tot i que l'aposta està funcionant, és cert: Ja és un dels films més exitosos de l'any, oli en un llum pels inversors. Gladiator II és un despropòsit en moltes de les seves aportacions (l'article no conté spoilers). Ho és històricament perquè no respecta gaire la cronologia dels emperadors romans, tampoc és fidel amb les celebracions que es feien dins del Coliseu romà, com ara la naumàquia, la batalla naval que enfronta gladiadors i taurons. Tampoc entrarem en la pobresa dels diàlegs i en la dubtosa elecció de Paul Mescal com a protagonista principal que interpreta un gladiador híper-masculinitzat. Una bona pel·lícula no només es pot basar en una posada en escena espectacular, amb efectes especials enlluernadors, escenes de batalles brutals o la prodigiosa actuació de Denzel Washington. No és suficient, i Ridley Scott com un dels grans directors de sempre ho sap bé (Blade Runner, Alien el vuitè passatger, Thelma i Louise...). L'art del cinema es desprestigia quan es converteix en pur entreteniment, quan l'acció desfermada segresta la percepció del món sensible i la capacitat de crear discursos alternatius i discrepants. Responsabilitzar l'espectador i no infantilitzar-lo.

Però el que fa més por en Gladiator II és el biaix feixista de la història. Ja fa molts anys que les grans produccions de Hollywood basen els seus èxits de taquilla en pel·lícules violentes, plenes de combats i superherois. Sempre ha estat així, però el que ara ha canviat és el nou context històric actual. El nostre present està marcat per una preocupant tendència política cap a postulats extremistes, on els valors com la pau, la concòrdia i el diàleg ja no són prioritaris per resoldre els grans conflictes, i sembla que l'agressivitat sigui l'única solució. El trumpisme, Vox i les Meloni de torn són els moviments que ara marquen la tendència, fins i tot els antisistema són simpatitzants del renaixement del totalitarisme. I només faltava Gladiator II que basa bona part del seu guió en compartir l'ideari bàsic dels grups d'extrema dreta que ara es viralitza en l'imaginari contemporani. Al llarg de la història l'Imperi Romà ha servit de referent per a moltes organitzacions feixistes, el nazisme es va inspirar sovint de la iconografia romana, com a les seves cerimònies milicianes. La parafernàlia i el destí dels gladiadors representen els ideals de força, lleialtat i pàtria, tan importants en les doctrines dictatorials. Roma com a referent del poder, de l'estat militaritzat, de l'autoritat i de la justícia marcial. De fet la violència està a l'arrel mateixa del feixisme. És el mitjà per aconseguir l'objectiu del renaixement de la nació per crear un Nou Ordre. La violència és una finalitat en si mateixa. Així ho entenien Mussolini quan deia que "la vida és un continu combat" o quan José Antonio Primo de Rivera afirmava que "la guerra la sent l'home amb l'imperi intuïtiu i ancestral" Els textos feixistes col·loquen a l'individu com a protagonista d'una missió messiànica per aconseguir la regeneració de la nació a través d'aquest Nou Ordre. També significa el renaixement d'un home nou que torna al seu estadi de naturalesa guerrera i violenta. Gladiator II enarbora molts d'aquests conceptes primaris, encara que els faci servir per lluitar contra els emperadors que tiranitzen el poble. L'objectiu és convertir l'home en una màquina de guerra, l'home masculinitzat al màxim, brutal, poc dialogant, impetuós i dur. La icona d'heroi i soldat construït per l'imaginari masculí, màxim representant de la rectitud, la valentia, la virtut i la virilitat. El llop solitari, turmentat, que, incapaç de mostrar les seves emocions, transcendeix la seva falta d'empatia convertint-se en el protector de l'honorabilitat de la humanitat. La típica imatge masclista que recrea l'extrema dreta, l'heroi baronívol que salvarà al món dels bàrbars i que a més, com diu el bon manual heteropatriarcal, converteix la dona en un ésser estereotipat, dèbil i secundari. A la pel·lícula els personatges femenins no importen gaire, fan de mare patidora, amant i prou, són passives, manifesten obediència i fragilitat. Ben mirat, el patriarcat va ser un pilar constitucional sobre el qual l'Imperi Romà va edificar els seus diferents poders de govern, tant a la monarquia com a la república. A més, al film resulta tendenciosa la caracterització efeminada dels dos emperadors dolents Geta i Caracalla, com si la feminitat estigués associada a la bogeria, a la perfídia, a la maldat, fet que estigmatitza encara més els col·lectius LGTBIQ+. Tot plegat, un compendi d'ideologia reaccionària que només fa que enaltir els valors més tòxics de la dreta més recalcitrant.

Gladiator II és un guerrer messiànic, violent, que posa la seva vida en joc, fent de la mort un acte noble per aconseguir un bé superior. Matar i morir per extirpar els càncers d'una nació decadent, que ha perdut els valors essencialistes, que s'ha empobrit i que ja no es reconeix com a poble lliure. Us sona aquesta música? Segur que sí. Cal fer pel·lícules que fan d'altaveu d'un moviment polític que posa en perill la nostra convivència? És una irresponsabilitat? Doncs sí, i un negoci també. La finalitat de l'art mai hauria de ser aquesta. La bellesa mai ha d'estar al servei ni de la tirania, ni de la banalització de la violència. I saber que més d'un milió d'espanyols ja han vist la pel·lícula provoca certa basarda. Però tranquils, no passa res, tothom té dret a divertir-se...

"Pare, jo hauria massacrat el món sencer si només m'haguessis estimat" Còmmode a Marc Aureli (Gladiator I)