La felicitat habitable

Grup de persones esperen per ser vacunades contra la COVID-19 a Nàpols, Itàlia --Cesare Abbate /EFE/EPA

Antoni Aguiló

Filòsof de el Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

Des de l’any 2013, l’ONU reconeix el 20 de març com a Dia Internacional de la Felicitat. En el present, la felicitat funciona com un significant buit explotat fins a l’atipament. Abasta significats tan diferents en què hi cap pràcticament de tot: des del consum de Viagra fins als llibres de Paulo Coelho.

Malgrat la banalització del terme, al llarg de les últimes dècades el neoliberalisme va imposar la creença que la felicitat és el resultat de l'esforç i del talent individual, un premi que s'obté per ser productiu i competitiu. És el discurs típic de la meritocràcia liberal, segons la qual cada un arriba fins on vol a partir de la seva pròpia vàlua. Per a això la meritocràcia inculca la necessitat contínua del sempre més: formar-se més, treballar més, demostrar més, tenir més seguidors a les xarxes socials, etc. La felicitat queda, així, empresonada en els freds murs del càlcul i l'eficiència. Es tracta d'una dinàmica en aparença virtuosa però que és capaç de generar molta frustració i angoixa: de la mateixa manera que ens alegrem amb els nostres èxits, ens culpem pels nostres fracassos. La veritat és que el recordatori que el coronavirus ens ha deixat sobre la crua imprevisibilitat de la vida ha desmentit el discurs del mèrit i la recompensa, en particular en un Estat que supera de nou els quatre milions d'aturats i en el qual els mèrits que suposadament garantien l'èxit (títols, idiomes, etc.) semblen no servir. Però també ho desmenteix el fet que viure en societats en què ser blanc, home i cisheterosexual és un privilegi estructural que atorga avantatges de partida.

A més, la crisi del coronavirus ha evidenciat la natura fràgil i incerta de la felicitat humana, subjecta a tres processos que venien donant-se però que la pandèmia ha intensificat. El primer és la medicalització de la felicitat. La nova normalitat ha comportat una normalitat medicalitzada en la qual el 55,9% de la població espanyola s'ha sentit "molt trista o deprimida", segons l'última enquesta del CIS. Per no parlar de l'increment global del risc de suïcidi durant la pandèmia. En aquest context, després de la vacuna, els antidepressius es perfilen com el gran negoci de la indústria farmacèutica a fi de combatre l'anomenada "fatiga pandèmica". L’inquietant pronòstic sobre la felicitat químicament produïda que Huxley va fer en Un món feliç s'ha complert.

El segon procés és la patologització de la infelicitat. Es difon un discurs mitjançant el qual es culpa o responsabilitza la població dels patiments físics i psíquics provocats per sobredosis de realitat. Sempre és més fàcil inventar eufemismes patologitzants com “fatiga pandèmica” que reconèixer que allò que deprimeix i emmalalteix les persones són els problemes de societats disfuncionals amb els valors i les prioritats invertides. La destrucció dels sistemes públics de salut, la precarització del treball i l'erosió de la democràcia són trets de la interminable pandèmia neoliberal que el coronavirus no ha fet més que agreujar.

El tercer és la mercantilització de la felicitat. En moments de gran vulnerabilitat i incertesa com el present, la felicitat es converteix en un rendible i atractiu reclam per al mercat de l'autoajuda. A través de frases motivacionals capcioses, receptes per a alleujar angoixes i apel·lacions retòriques al pensament positiu, es ven el missatge que qualsevol persona pot sentir-se feliç independentment de les seves circumstàncies, com si la felicitat tan sols fos qüestió de sentiments, un simple estat psicològic i res més. I és que, com recorda Franco Berardi, aquest sentiment imposat de felicitat és una conseqüència perversa del "felicisme" que envaeix la nostra època, l'imperatiu que imposa el deure permanent de demostrar que, malgrat tot, s'és feliç, o almenys de semblar-ho, com cada dia s'encarreguen de mostrar les xarxes socials. En elles, més que viure-la, la felicitat s'exhibeix o simula.

Davant d'aquest panorama, cal desmedicalitzar i desmercantilitzar la felicitat, que no pot adquirir-se en cap farmàcia, ni brolla miraculosament de les pàgines de cap manual d'autoajuda. Necessitem una felicitat habitable, la qual cosa exigeix recuperar la seva matriu ètica. Per als antics filòsofs grecs, la felicitat depenia del cultiu d'un ethos compartit, d'aquí la paraula ètica. L'ethos era un caràcter, una forma de ser i de conduir-se en el món orientada al bon viure, a l'autorealització personal, a la vida feliç, en definitiva. Per a Epicur, per exemple, la felicitat implicava vèncer quatre pors ancestrals que afligeixen l'ésser humà: la por a la mort, la por als déus, la por a patir i la por al futur. Quatre pors impossibles de superar sense la pràctica de l'amistat i la tranquil·litat de l'ànim.

Els filòsofs asteques, seguint amb els exemples, usaven la paraula neltiliztli per a referir-se a una vida satisfactòriament viscuda, una vida “arrelada”, deien, davant de les inevitables relliscades de la vida. Per tal d’aconseguir-la, no apel·laven a l'èxit individual, ni als talents més aptes. L'imprescindible per a aquest arrelament era tenir cura de el cos, de la ment, de la comunitat i de la natura.

En ambdós casos, la felicitat ni és un premi atorgat per ser brillant ni un sentiment subjectiu que es pot gestionar a voluntat. És una forma de vida valuosa en si mateixa, un recorregut ple d'alegries i penes, encerts i entrebancs, decepcions i reconciliacions, moments frustrants i situacions reconfortants. Un recorregut que permet aprendre de cada experiència; practicar la cura d'un mateix i dels altres; alliberar-se de convencionalismes que oprimeixen; reconciliar-se amb l'irracional, l’atzarós i contingent de la vida, així com reivindicar allò públic com a espai de llaços compartits que obren la possibilitat d'un món millor, ja que com diu Audre Lorde, "sense comunitat no hi ha alliberament, no hi ha futur".

Si algú em demanés en què consisteix una vida feliç, li diria que no hi ha una resposta única a aquest interrogant, però li assenyalaria l'horitzó ètic a què apunten les sàvies i inspiradores paraules de Bessie Stanley, que en el seu poema "Què és l’èxit?", de 1904, escriu: “Ha aconseguit l'èxit qui ha rigut sovint i ha estimat molt; qui s'ha guanyat el respecte de les persones intel·ligents i l'afecte dels nens; qui ha deixat el món millor de com el va trobar, ja sigui per una rosella millorada, un poema perfecte o una ànima rescatada; qui mai no ha estat mancat de l'estima de la bellesa de la Terra; qui sempre ha buscat el millor en els altres i els ha donat el millor que tenia; aquell la vida el qual va ser una inspiració i el record del qual una benedicció". Tal vegada la felicitat és això.