És inevitable el col·lapse ecosocial?

"Biòlegs, climatòlegs, oceanògrafs, edafòlegs i molts altres científics de les diverses disciplines que es dediquen a auscultar el pols de la nostra malparada biosfera fa decennis que es troben aterrits i seguim sense fer-los cas". "Hi ha una gran probabilitat de que la major part de la humanitat sigui exterminada abans que finalitzi el segle XXI".¹

El filòsof i politòleg ecologista Jorge Riechmann ho afirma rotundament i ho ratifica en un dels seus darrers llibres, Simbioética. 'Homo sapiens' en el entramado de la vida, amb una exposició ordenada i exhaustiva de dades i arguments.

"La distopia que Susan George va esbossar amb el seu Informe Lugano l'any 1998 s'ha anat fent més probable en els anys transcorreguts des de la seva publicació", assenyala l'ecologista sense ni gota d'ànim de deprimir els seus lectors.

"El nostre sistema actual és una màquina universal per arrasar el medi ambient i per produir perdedors amb els quals ningú té ni la més mínima idea de què fer", va escriure George en el seu premonitori llibre fa 25 anys.²

Avui el crit d'alarma també el dona el secretari general de l'ONU, que es fa ressò del darrer informe de l'Organització Mundial de Meteorologia, i reconeix que les temperatures rècord ja cremen la Terra i que els fenòmens metereològics extrems, cada cop més virulents, empenyen milions de persones cap a la fam. Es preveu que 670 milions d'habitants del planeta quedaran sense aliments a finals de la present dècada.

"Hem obert les portes de l'infern", va insistir més recentment António Guterres en una nova crida davant l'Assemblea General de Nacions Unides per referir-se a les temperatures més altes de la història, a les sequeres de llarga durada, als incendis que no es poden extingir, a les inundacions catastròfiques, a les terres que es tornen inhabitables i als efectes terribles de tot això sobre la vida en el nostre planeta.

De mica en mica sembla que més i més persones, governs, actors polítics i socials, fins i tot grans empreses, assumeixen que la crisi climàtica existeix, i reconeixen en certa mesura la gravetat dels seus efectes, però els governs segueixen entossudits en polítiques de "desenvolupament sostenible" i de creixement econòmic; els inversors, naturalment, només s'interessen per les oportunitats de negoci que pugui oferir la "transició energètica", els hàbits de consum no canvien, les invocacions en favor de la utilització d'energies renovables ignoren tant l'escassetat de matèries primeres com els danys que causen sobre el territori els macroparcs eòlics i fotovoltaics, i a les cimeres internacionals mai s'ha abordat el problema d'arrel: l'extralimitació en l'explotació dels recursos del planeta.

Ara el gran problema és que allò que seria "ecològicament necessari és culturalment i política impossible", va explicar Riechmann en entrevista realitzada per Crític. El necessari seria, ha escrit, “sortir a tot córrer del capitalisme, redistribuir radicalment la riquesa, oblidar-nos de la hipermobilitat i del turisme, reduir ràpidament la població humana, construir sistemes productius biomimètics, desenvolupar una cultura de simbiosi amb la naturalesa... conrear la música en comptes del creixement econòmic, l'amor enlloc de la competitivitat, l'espiritualitat en comptes de la mercantilització, l'educació enlloc del poder militar...” ³

Pronòstics esgarrifosos

En el seu llibre Simbioética cita infinitat de treballs, informes i preses de posició de reconeguts investigadors i pensadors, entre ells l'antropòleg Bruno Latour, mort ara fa un any: "Si hom estudia seriosament quina serà la trajectòria del planeta en els propers trenta anys, la certesa sobre el desastre és de tal magnitud que resulta comprensible que alguns es neguin a creure-la. És com si et diuen que tens càncer i et pots sotmetre a tractament i lluites, o no t'ho creus i marxes de vacances al Carib per aprofitar el temps que et queda”.⁴

Totes les dades recopilades pel Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic, IPCC, "vistes en conjunt, indiquen una tendència comú accelerada, símptoma d'una biosfera que es dirigeix cap al col·lapse, la qual cosa significa que l'espècie humana es perdrà".

"Avui, ja, en la tercera dècada del tercer mil·leni, per desgràcia cal constatar que el Business As Usual ens porta a l'extermini de la major part de la humanitat, o a la seva extinció total, i no a llarg termini". ⁵

Es diu ràpidament, però la lectura d'afirmacions com aquestes provoca una sensació difícil de descriure. Desassossec? Angoixa? Neguit? Espant? Costa trobar una paraula prou forta, perquè les malalties que pateix el planeta en què vivim, com a conseqüència de l'explotació excessiva i del malbaratament de recursos realitzats per les darreres generacions d'éssers humans, fan preveure que, més enllà de la por i el patiment que puguem sentir la gent gran en els darrers anys de la nostra vida, les nostres filles i fills, o les nostres netes i nets es veuran abocats, en la menys dolenta de les previsions, a una dolorosa lluita per sobreviure, compartida amb milions i milions d'éssers vius. Un escenari de pobresa i de necessitats elementals no satisfetes en el qual es poden estendre encara més els conflictes armats i la més descarnada insolidaritat.

També hi ha qui mira cap a una altre costat, encongeix les espatlles i confia que el desenvolupament tecnològic i el creixement econòmic aportaran solucions. La tecnolatria paralitza les ments de massa gent. "El capitalisme i la tecnociència s'han declarat en rebel·lia davant del principi de realitat". "La racionalitat econòmica dominant, moguda pel diner, ens arrossega cap a una catàstrofe planetària. I les propostes alternatives -ben travades, rigoroses, convincents- existeixen des de fa decennis, però no són ateses", escriu Riechmann ⁶. I a propòsit de la lògica dels diners i de la crisi ecosocial recorda una contundent afirmació de l'antropòleg Jason Hickel: "L'extraordinari del capitalisme és que produeix l'apocalipsi i després intenta vendre's com l'única solució raonable a l'apocalipsi".

"Desenvolupament sostenible" o canvi de sistema

No falten negacionistes dels efectes devastadors de l'escalfament global. Bona part de la població mundial sembla que prefereix escoltar-los -i votar-los!-, però de vegades també sembla com si existís un cert consens entre molta altra gent, fins i tot entre alguns partidaris del "desenvolupament sostenible", sobre que la causa de la contaminació, de l'esgotament dels recursos, de l'exhauriment de minerals de tota mena, de l'escalfament global, de la pèrdua de biodiversitat, del risc d'extermini de la megafauna, de la desaparició de sol fèrtil, de l'extensió de partícules de plàstic per tots els racons del planeta i dels seus organismes vius, de la pèrdua generalitzada d'aqüífers... es troba en la irracionalitat del sistema dominant de relacions econòmiques i socials. Fins i tot personatges com Joe Biden o Pedro Sánchez han arribat en algun moment a lamentar els efectes de l'enriquiment progressiu d'uns pocs sobre la vida de la major part de la gent. El que costa d'entendre és el motiu pel qual el nombre de persones que aposten per un canvi de sistema i que es proclamen obertament disposades a fer tot el possible per posar fi al capitalisme és avui encara tan petit. Molt més petit fins i tot que en altres moments de la història contemporània, en els quals la consciència sobre els límits del creixement era insignificant.

El passat agost, l'organització Anticapitalistes va dedicar bona part dels cicles, xerrades i debats de la seva Universitat d'Estiu a tractar sobre l'actual crisi ecosocial. 'Un projecte ecosocialista per un món en flames', va ser el significatiu titular de la XIII edició, en la qual Jorge Riechmann, més enllà d'assenyalar els efectes catastròfics que té sobre la biosfera del nostre planeta l'explotació de matèries combustibles fòssils, va parlar àmpliament sobre la necessitat d'un "canvi cultural profund" en la concepció humana del món. Una transformació de la mentalitat dominant a Occident des de fa dos segles.

Una cultura amiga de la terra

"Cal anar a les arrels" de les crisis entrellaçades actualment existents, per a les quals "no hi ha solució tècnica". "Estem obligats a posar en qüestió la concepció de dominació de l'home per sobre de tot", insisteix, i es pronuncia en favor de la consideració de la teoria Gaia, o Sistema Terra, com a camí de presa de "consciència de la nostra ecodependència". Es tracta de "construir una cultura amiga de la terra". La concepció del món que preval actualment, "és molt negativa". Cal "posar en qüestió l'antropocentrisme moral' i això no vol dir desconèixer la singularitat humana. Explica, amb abundants referències als autors que han treballat a fons i des de diferents punts de vista sobre la nostra ecodependència, que tots els éssers vius col·laboren entre ells i que el planeta Terra s'autoregula. Un planeta 'simbiòtic', així anomenat per la biòloga nordamericana Lynn Margulis, per destacar que la simbiosi entre éssers vius preval per sobre de la competència i la "selecció natural" darwiniana.

Riechmann i altres ecologistes el que reclamen és l'assumpció d'una cultura de simbiosi amb la natura, "com a éssers vius que al llarg de milions d'anys hem coevolucionat amb la resta d'organismes amb els quals compartim la biosfera". "Ens hi va la vida" en aquesta assumpció. Si seguim amb el Business As Usual, "les perspectives apunten cap a un genocidi que no té comparació possible en els dos-cents mil anys d'existència la nostra espècie". Una cultura de simbiosi en contraposició a l'antropocèntrica, que el que es planteja és el domini dels humans sobre la naturalesa.

L'homo sapiens, que és un ésser complex i que no deixa de ser resultat de la coordinació entre bactèries preexistents, no és independent del comportament de la natura. És "l'únic animal que ha estat capaç d'escriure la 'Divina Comèdia' i de fabricar bombes atòmiques", diu l'ecòleg per remarcar l'excepcionalitat de la condició humana. Tan excepcional, també, que en les seves darreres generacions "ha desequilibrat la capacitat d'autoregulació de la terra".

Riechmann, no obstant això, considera Gaia ("conjunt de tots els éssers vius de la Terra, més la seva influència sobre les condicions d'habitabilitat del nostre planeta") com "un gran organisme que s'autorepara" i que restableix els seus equilibris al llarg del temps. No consola massa però, va advertir càusticament, que en un termini de vint milions d'anys la terra s'hagi autoregulat un cop desaparegut el gènere humà.

Ell i altres significats ecologistes són, quotidianament, objecte d'atacs per part de personatges adaptats als interessos del poder corporatiu. Davant dels defensors del Green New Deal (capitalisme verd), que els acusen d'apocalíptics, Riechmann afirma: "El problema de fons és que els sectors socials que reconeixem que no hi ha possible solució de la crisi ecosocial dins del capitalisme (i que això del capitalisme verd és un oxímoron), i que les nostres societats segueixen una trajectòria de col·lapse, som una ínfima minoria". "Com es va arribar a convertir l'economia, no en l'art del manteniment humà, sinó en la gestió del creixement del PIB?", pregunta. "Sense parlar de combustibles fòssils, de capitalisme i també d'irracionalitat humana, no es pot entendre res"⁷. Ell prescriu que cal "1) seguir el rastre de les mercaderies des del seu bressol fins a la tomba; 2) explorar vies per desglobalitzar i relocalitzar com a forma d'aterrar (a-Terra-r); i 3) donar passes per sortir de la llei del valor, la qual cosa, en realitat, significa sortir del capitalisme".

Fracàs de la humanitat

L'escalfament global demostra que la humanitat ha fracassat en el seu intent de dominar la naturalesa. Els humans "interferim en gairebé tot en la natura, però no controlem gairebé res".

"El problema dels ecologismes", afirma Riechmann en llibre més recent, és que "durant massa temps ens hem acomodat en excés al possibilisme del desenvolupament sostenible" ⁸. "Necessitaríem una esquerra no productivista, però això pràcticament no existeix", constata.

La catàstrofe mediambiental, a més, no es pot entendre sense tenir presents les desigualtats socials i econòmiques. La batalla contra la degradació del planeta no es pot lliurar en el mercat. El "dret" a contaminar no s'hauria de poder vendre ni comprar. Cal recordar tantes vegades com calgui que les emissions de gasos d'efecte hivernacle generades per les societats més riques afecten sobretot a la població més pobre del planeta, a la qual no es pot atribuir cap responsabilitat en la tragèdia climàtica.

Eines de l'ecologisme

L'esquerra, en general, té una certa consciència d'aquesta realitat, però segons Riechmann, "la crisi ecològico-social contemporània és tan profunda que ens convida a considerar els fonaments mateixos de les ideologies i el sentit comú dominant".⁹ Ens convida a "construir concepcions contra-hegemòniques". Per fer-ho possible caldria que molts esquerrans revisessin a fons les seves eines d'anàlisi i d'intervenció. D'això es va discutir tant a la Universitat d'Estiu d'Anticapitalistes com a la més recent Escola d'Estiu de la CUP. A un lloc i un altre es van exposar estratègies per fer front a la crisi ecosocial i catàlegs de propostes tàctiques i d'experiències de l'activisme realment existent.

A les diferents xerrades es va parlar sobre les possibilitats d'afavorir la "desmercantilització" de la vida econòmica, la planificació democràtica de l'economia, la democratització de la participació en mitjans de producció, l'extensió de l'economia social i solidària, el creixement en sectors com l'educació, la sanitat i les cures, la implementació de canvis profunds en els sectors del transport i l'energia...

Però no va faltar qui posés de manifest que moltes d'aquestes idees es plantegen des de fa dècades i que ara cal que l'ecosocialisme incorpori un factor d'importància descomunal: "el xoc amb les limitacions físiques del nostre planeta".

L'enginyer i divulgador científic Ferran Puig, que ja fa un any es declarava "esgarrifat" amb la lectura de l'informe del grup II de l'IPCC sobre la situació actual del planeta, en tot el que fa referència als nivells de contaminació i a les dades actuals sobre extinció d'espècies, però sobretot davant la probabilitat de fenòmens extrems molt més greus i freqüents del que es pensava, va llançar preguntes clau: "Quant temps pot durar la vida en aquestes condicions?", "on es troba la defensa de la vida?".

Activar el "fre d'emergència"

La negativa a emprendre el camí del decreixement ens ha conduit cap a la destrucció de vida civilitzada, a destrossar altres formes de vida i a degradar radicalment la biosfera, mantenen els estudiosos dels ecosistemes.

De quant temps disposem encara per evitar el col·lapse? Riechmann comparteix amb Antonio Turiel la idea de que "mai es tard" per evitar-lo, però al mateix temps assegura sense embuts que "ens empobrirem col·lectivament tant sí volem com si no". Cal impulsar, diu, "dinàmiques de decreixement material i energètic, redistribució massiva, educació en llibertat i igualitarisme, relocalització productiva, tecnologies senzilles, retorn al camp de les nostres societats, renaturalització de zones extenses de la biosfera, conreu d'una Nova Cultura de la Terra...” ¹⁰

Un altre gran interrogant, però, es troba en si hi ha manera d'aconseguir que la població prengui consciència sobre la necessitat de posar fi a dos segles de creixement econòmic accelerat. Com es pot fer per a que a les societats industrialitzades es produeixi la interrupció del viatge cap a la catàstrofe? Com activar el necessari "fre d’emergència" que ja reclamava Walter Benjamin? "Quin partit polític amb voluntat d'obtenir representació a les institucions estarà disposat a defensar en les seves campanyes electorals que cal reduir radicalment el consum?", va preguntar un militant de llarga trajectòria, Joxe Iriarte, Bikila, en una de les esmentades xerrades.

L'aixecament del nivell de consciència i la sortida de la cultura antropocèntrica fan necessària l'activitat dels moviments socials, les lluites. "La consciència no precedeix a l’acció", "la principal tasca del nostre temps és la de construir un bloc ecosocialista popular, divers però sòlid, amb capacitat d'actuar estratègicament i de colpejar de forma conjunta des de diferents fronts", manté l'investigador ecosocialista, Martín Lallana. Ell mateix i Júlia Martí Comas, doctora en Estudis de Desenvolupament, van explicar que el moment actual d'eco-crisi exigeix actuacions urgents, però que encara que la conjuntura no sigui de grans mobilitzacions cal afavorir l'existència de moviment de base "que interpel·li les institucions". Un moviment que tingui cura de conservar-se a si mateix i resistir, que utilitzi les "palanques institucionals", que tingui capacitat d'actuar i de bloquejar operacions que atempten contra els ecosistemes, que pugui explicar els seus objectius al conjunt de la societat, que s'impliqui en el cooperativisme i en activitats de l'economia social i solidària, que enforteixi la seva rereguarda i que planti la llavor per a futures lluites.

Més en concret, presenten com a referències ben actuals el moviment Soulèvements de la Terre, o l'organització sindical de la pagesia Confédération Paysanne, radicalment oposades a l'agroindústria, als macroprojectes energètics, a les empreses contaminants, a l'extractivisme irresponsable i a les operacions nocives de caràcter especulatiu.

Soulèvements de la Terre, que agrupa un centenar d'entitats defensores del territori de diferent perfil, s'ha fet especialment conegut al llarg dels darrers anys per la seva capacitat creixent d'actuar localment i a tot el territori de l’Estat francès, malgrat la duresa de la repressió exercida pel Govern d'Emmanuel Macron, que a banda d’ordenar actuacions policials d'extrema brutalitat ha volgut il·legalitzar aquest moviment. Entre les iniciatives més celebrades de Soulèvements, va explicar a l'Escola de la CUP un dels seus activistes, es troba la creació de les anomenades ZAD (Zones A Defensar), per "intentar construir des de ja el món que volem".

Aquesta idea, la d'un activisme ecologista, descentralitzat, arrelat a localitats i zones concretes, la valora especialment l'economista català Joan Martínez Alier, conegut internacionalment i des de fa molts anys pels seus estudis sobre qüestions agràries i sobre l'ecologisme polític. Ell parla de l'existència d'un "moviment mundial d'ecologisme ambiental, que no té politburó, com tampoc el té el feminisme", "un ecologisme popular que creix i que es vincula amb altres moviments".

Martínez Alier dirigeix una iniciativa de recerca de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB per catalogar i situar geogràficament "milers de casos de resistència contra projectes perjudicials per al medi ambient i la població".

La multiplicació d'aquestes plataformes de resistència és, segurament, una condició indispensable per a que es produeixi la necessària "contracció econòmica d'emergència, substanciada en una sortida ràpida i igualitària del capitalisme, acompanyada de la renaturalització massiva del planeta Terra". És el que es reclama des de l'ecosocialisme.

¹ Jorge Riechmann. Simbioética. Madrid. Plaza y Valdés Editores, 2022 p. 330

² Susan George. Informe Lugano. Barcelona. Icaria, 2001, p. 254

³ Riechmann. op. cit. p 184

⁴ Cita de Jorge Riechmann a Simbioética (p. 307) a entrevista amb Bruno Latour. El Mundo, 19 de febrer de 2019. La modernidad está acabada

⁵ Riechmann. op. cit. p. 306

⁶ Riechmann. op. cit. p. 137

⁷ Riechmann, op. cit. p. 151

⁸ Jorge Riechmann. Bailar encadenados. Vilassar de Dalt. Icaria, 2023. p. 250

⁹ Jorge Riechmann. Simbioética, Madrid, Plaza y Valdés Editores, 2022 p. 231

¹⁰ Jorge Riechmann. Bailar encadenados. Vilassar de Dalt. Icaria, 2023. p. 255-256