Els ‘guarros’ de la línia en valencià

Miquel Ramos, periodista

Al febrer de 2020, el col·legi Mediterrani d'Alacant va enviar als pares i mares una circular per a informar sobre una excursió. El centre sempre enviava les cartes a les famílies en les dues llengües oficials (castellà i valencià), però aquell dia, el text estava redactat gairebé íntegrament en valencià. Per error, tan sols contenia una part en castellà. Això va provocar la ira del pare d'un alumne del centre. Va dir no entendre el valencià, que s'havien vulnerat els seus drets i que això no podia quedar impune. Va cridar al centre demanant explicacions i que se solucionés aquest error, a un dia de l'excursió, i, després de no acceptar les disculpes, va denunciar els fets per via penal. La directora i una professora del col·legi van ser acusades de coaccions, prevaricació administrativa i d'un delicte contra els drets fonamentals i les llibertats públiques. La causa continua oberta i les dues docents s'enfronten a quinze anys d'inhabilitació.

El cas va mobilitzar a la resta de pares i mares del centre en solidaritat amb la professora i la directora, perquè no entenien aquesta suposada polèmica i veien desproporcionada la reacció del pare en qüestió. “Volem deixar patent, mitjançant les signatures adjuntes (més de 200), el nostre suport incondicional a la directora i a una de les professores en la seua professionalitat i desenvolupament de la seua tasca pedagògica i en l'extraordinari funcionament del centre en tots els àmbits”, explicava el comunicat de les famílies i de la resta de docents. Durant diversos dies, el centre començaria a rebre trucades telefòniques amb amenaces contra el professorat ‘per imposar el valencià’, que van ser denunciades davant l'autoritat competent. «En aquesta escola l'ambient sempre ha estat correcte, ens portem tots molt bé, sempre hi ha hagut respecte entre les persones que triaven la línia en valencià i les persones que triaven la línia en castellà», afirmava la presidenta de l'AMPA del col·legi. La majoria de les famílies i alumnes, per cert, són castellanoparlants.

El pare que va denunciar al centre era llavors vice-coordinador de Vox a Alacant. Immediatament va rebre el suport de HablamosEspañol, una organització que es defineix com «apartidista» creada per defensar «els drets lingüístics dels hispanoparlants», i que reivindica una política lingüística «basada en la lliure elecció de llengua», contra la immersió lingüística en els territoris on existeix una llengua cooficial. La seua presidenta és Gloria Lago, una professora gallega que anteriorment va presidir una organització similar, Galícia Bilingüe, que denunciava la “imposició” del gallec a Galícia i de la resta de llengües de l'Estat espanyol allà on aquestes són també oficials.

“No crec que una llengua siga una riquesa en si mateixa. Ni tan sols és cultura”, va dir Lago al setembre de 2018 en una entrevista per a el diari El Espanyol dies abans de la manifestació que la seua organització havia convocat a Barcelona sota el lema "Contra la imposició lingüística i l'adoctrinament: Llibertat". Aquesta setmana, aquesta mateixa entitat s'ha ficat de ple en l'assumpte de l'escola de Canet, on una família ha aconseguit que els jutjats obliguen el centre a impartir un percentatge de les classes en castellà. Aquest cas, al contrari del d'Alacant, porta dies ocupant tertúlies i telenotícies, centrant en gran mesura el tema en la investigació de la Fiscalia de dos tuits amenaçadors de dues persones alienes al centre contra aquesta família. La comunitat educativa del centre, així com pares i mares dels alumnes, es van manifestar aquesta setmana contra la resolució judicial, que consideren un atac a la immersió lingüística ‘per motius polítics’, i van manifestar el seu rebuig "a qualsevol mena de violència i assenyalament, preservant per sobre de tot els interessos dels nens i nenes de l'escola".

El cas ha servit per atiar de nou la campanya contra la immersió o les polítiques de normalització lingüística en els territoris bilingües, i acusar als qui la defensen de ser poc més que nazis. Res nou, lamentablement, per als qui sovint som habituals víctimes d'aquests relats que ni els mateixos que els enarboren es creuen, però que els mitjans de comunicació s'encarreguen de promocionar, i que avui la ultradreta i la seua comparsa nacionalista espanyola transversal (de dreta a esquerra) acompanya a so de bombo i platerets.

Els mateixos que acusen als qui defensen la protecció i promoció de les llengües que es troben en situació de desigualtat de ‘polititzar la llengua’, són els qui porten dècades impedint la seua normalització. Els qui acusen de nacionalistes als altres mentre despleguen banderes gegants contra el nacionalisme i et recorden el que posa al teu DNI quan intueixen qualsevol desviació identitària. Ho vam veure fa poques setmanes contra l'oficialitat de l'asturià, amb manifestos que advertien que, “darrere de cada llengua cooficial hi ha un projecte separatista.” Una campanya que es va dedicar a recollir signatures i a inundar carrers i xarxes de propaganda d'odi afirmant que aquesta mesura és ‘innecessària, perillosa i inassolible en l'econòmic’, i advertint que ‘molta gent ha hagut de fugir de Catalunya, País Basc, Balears, Navarra i València’.

Quan vaig començar secundària a principis dels anys 90, només hi havia tres instituts públics en tota València que oferien educació en valencià. Em recorria diversos quilòmetres cada matí per poder rebre les classes en la meua llengua. La primera setmana vam tenir un comitè de benvinguda inesperat: els neonazis del barri estaven a la porta esperant ‘a los guarros de la línea’ (als qui estudiàvem en valencià). A un dels meus millors amics li van trencar el nas. Uns altres van rebre diversos cops, i fins i tot humiliacions omplint-los d'ous i escopinyades. No va venir cap periodista l'endemà. Tan sols una desena d'antifeixistes majors que nosaltres, membres del Kasal Popular, el centre social que hi havia en el mateix carrer, es va presentar allà per defensar-nos i plantar cara als neonazis.

Si parlem de ‘polititzar la llengua’, a València tenim per a una sèrie de diverses temporades. Això del meu institut és una de les milers d'anècdotes que hem viscut des de fa dècades, algunes tan greus com els atemptats amb explosius contra escriptors valencians com Joan Fuster o Sanchis Guarner, els assalts a la Universitat de València, els boicots als concerts de Raimon o la bomba contra el grup Carraixet; les pintades contra els pocs comerços que retolaven en valencià, o els innombrables atacs a la llibreria Tres i Quatre, que té el trist rècord de ser la més atacada d'Europa des de la Segona Guerra Mundial fins avui. I ho va ser per vendre llibres en valencià/català.

"En primer lloc us demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc aquest defecte”, va dir una vegada l'actual lideresa del PP valencià quan era alcaldessa de Torrent. Jo no demanaré disculpes per parlar la meua llengua. No ho faig per capritx. Pense i parle en valencià. I parle i escric també perfectament el castellà, no es preocupen. Si als polítics i als principals mitjans de comunicació els interessa parlar de la ‘politització de la llengua’ o de nacionalisme intolerant, els convide que parlem amb llums i taquígrafs. No sols sobre el cas d'un xiquet a Catalunya, sinó sobre tots aquests xiquets i adults que parlen altres llengües (a més del castellà, que ho sabem parlar tots els habitants de l'Estat espanyol), i que tenen moltes altres històries que mai mereixen la més mínima atenció en prime time. Quan vulguen, comencem.