Elogi de la bona gent

Miquel Ramos

No es pot construir un món millor sense bones persones. Cada dia estic més convençut que la revolució comença per un mateix, i, encara que sone a tòpic, hi ha massa veritat en això com perquè no et topes de cara constantment amb enormes contradiccions. Perquè hom no és infal·lible. I perquè l'hàbit no fa al monjo. Perquè tampoc qui et promet una societat millor, a vegades no és capaç de ser bona persona ni tan sols amb el seu entorn més pròxim. I això no s'amaga darrere d'un pin o d'un avatar en el teu perfil. Per això crec que oblidem sovint reivindicar una cosa tan bàsica com la bondat, el ser bona gent, per pura coherència amb el que prediquem.

He tingut la sort en aquesta vida d'haver conegut persones de tota mena, de diferents classes socials, ideologies, confessions, entorns i professions, que m'han ajudat a trencar estereotips i a relativitzar determinats assumptes. En tots aquests grups he trobat bones persones, però també éssers menyspreables als qui no els donaria ni l'hora. Tampoc sóc tan innocent com per a deslligar la responsabilitat de cadascun del seu personatge. Això de ‘sempre saludava’ o que era molt bon veí, amic dels seus amics i fins a afectuós amb el seu gos, no em val si després, podent canviar una mica el món, no fa res, o fins i tot contribueix a fer-ho pitjor. Pots ser un bon tio amb els teus veïns mentre legisles contra els drets de determinats col·lectius, signes el desnonament d'una família en risc d'exclusió o agredeixes dues dones que es besen pel carrer. Pots ser un papà genial mentre tortures a un detingut en comissaria o tanques la venda de bombes de raïm i fòsfor blanc amb un país que massacra civils. Però avui no parle d'aquesta gent, ni del Hitler amant dels animals, ni de l'empresari milionari del tèxtil regalant material metge als hospitals mentre les seues peces són fabricades per nens a Àsia. D'aquests personatges no espere res. La seua caritat o el seu somriure no m'interessen.

Avui parle dels qui se suposa que estan en el costat bo de la història, no el que va reivindicar Ayuso quan la van dir feixista, sinó just el contrari. Perquè he tingut la sort de conèixer a molt bones persones que de veritat representaven el que predicaven. Exemples que em serveixen per a recordar per què sóc aquí, en aquest costat de la trinxera, i poder mantenir la posició realment convençut. Continuar tenint fe en la humanitat i en el canvi social, en què és possible un altre món. Per això sempre he pensat que els valors que representa l'esquerra, aquest sentit de la responsabilitat envers els altres, aquesta solidaritat, aquesta empatia i aquest suport mutu en el qual m'he criat políticament és el propi de les bones persones. Alguns ho diuen superioritat moral de l'esquerra. Ignacio Sánchez-Cuenca va publicar un molt bon llibre just amb aquest mateix títol on es donen bastantes claus sobre el que avui tracte d'explicar en quatre paràgrafs.

Però de res serveixen les idees nobles si amb els teus actes demostres ser una mala bèstia. Pots ser un reconegut líder de mil causes socials i fer puto fàstic en el tracte personal, abusar de les teues companyes, tractar malament als teus pares o maltractar al teu gos. O ser el més revolucionari de Twitter i passar-te el dia desmotivant a la resta amb els teus constants plors derrotistes o el teu bullying als qui des de la teua mateixa trinxera dissenteixen en alguna cosa. A vegades, veient a aquesta penya del Club del Tot Malament, entens perquè no se suma més gent a la causa. Són la penya de l’harakiri. Aquests, i la resta dels tòxics que fermenten en xarxes.

Tots i totes hem après alguna cosa aquests últims anys sobre els nostres privilegis en molts aspectes, i encara que dolga que te'ls recorden constantment, a poc a poc un fa o hauria de fer l'exercici de fer-li una volta i començar a revisar-lo, si de veritat es creu el que es predica. Però poques vegades ens avaluem com a persones. I tots intuïm o sabem quan no hem estat bones persones en algun moment i hem fet mal a sers estimats o a altres persones que ni coneixem ni el mereixien. Encara que no sempre conscientment, això és veritat. Un ha de ser capaç de reconèixer-ho i tractar de corregir-ho, fugir de l'arrogància i, sobretot, alarmar-se si gaudeix o li resulta innocu veure sofrir als altres. Això val per a qualsevol, però parlant ja de política, em permet ser més exigent amb qui crec que té bones idees per canviar el món, i, tanmateix, no dóna mostres d'això ni en el polític ni en el més pròxim. Això, al final, també és polític.

Potser l'ambient en xarxes socials i el menú dels mitjans, on les males notícies i les constants bastes són l'habitual, influeix molt en això. De fet, sembla que Twitter, les tertúlies i altres espais de socialització real o virtual estiguen dissenyats per a la discussió, per a l'espectacle, per a veure qui humilia més a l'altre i s'emporta el premi al millor zasca. Val que la política és (o a vegades ha de ser) agressiva, sobretot quan a alguns els va la vida en això. No pot haver-hi bondat amb determinades idees, això que quede clar. No parle de respectar l'explotador, l'opressor, el racista, el masclista o l'homòfob perquè siga un tio simpàtic. Però a vegades dóna la sensació que estem en una guerra constant contra tots, que va més enllà de la confrontació d'idees, fins i tot amb els nostres entorns polítics més pròxims. Una sort de cúpula del tro de Mad Max on dos homes (o dues dones) entren i només un o una ix.

Tots participem d'això. Jo també. A vegades sóc conscient i pose el fre. Altres vegades em deixe portar, però després no deixe de donar-li voltes. I continue pensant que potser no era necessària tal cosa. I això no significa renunciar a la radicalitat de les teues idees ni tan sols de les teues accions. Perquè la política requereix a vegades (o gairebé sempre) d'aquesta radicalitat, d'anar a l'arrel i ser contundent contra allò que humanament hauria de ser intolerable. El feixisme no seria possible sense males persones amb males idees que tenen molt bones estratègies i molts més aliats per a arrossegar-nos al seu pou de merda. Les seves idees no són respectables, ho dic sempre, i mereixen sempre respostes contundents.

Però més enllà de tot això, de tota justificació política que vulguem donar-li a qualsevol cosa, continue pensant que, a vegades, el feixisme pretén untar-nos precisament dels seus fangs. No per la nostra radicalitat, sinó pel seu menyspreu a la veritat i la coherència. Per això ens acusen de bonistes, (ells han de ser els malistes llavors) per pretendre canviar les coses, per anar a l'arrel del problema i per no comprar els seus marcs deshumanitzadors. Per això sovint recorde per què estic ací, en aquesta posició, reivindicant el que considere just. I sempre torne a la mateixa conclusió: no és possible un món millor sense les bones persones. Jo tinc la sort d'estar envoltat de moltes d'elles. Algunes ni tan sols pensen com jo, però no posen pals a les rodes i entenen, respecten i fins i tot comparteixen moltes coses de les quals defense. I això, sens dubte, és el que em motiva per no donar ni un pas enrere. I saber que, sense aquesta bona gent que m'he trobat en el camí, i que avui continua sent un bon exemple, no hi ha canvi possible. Reivindiquem a la bona gent. I cuidem-la. No podem deixar el món en mans de males persones.