La despesa en repressió contra persones migrants cal invertir-la en la seva protecció

La fotografia d'una abraçada a Barcelona entre Felipe González i Javier Solana va ser la imatge més difosa a premsa i televisió per celebrar "l'èxit" de la Conferència que havia de posar les bases de la col·laboració entre governs dels quinze països que l'any 1995 formaven part de la Unió Europea i altres dotze de la ribera sud mediterrània. Es felicitaven per l'inici del que es va conèixer com a 'Procés de Barcelona'.

Els participants a la cimera van aprovar in extremis una declaració, de forma unànime, que representava un "ambiciós projecte", segons el president González. Una iniciativa que havia de permetre "mirar cap al futur i no al passat", va dir Solana, llavors ministre d'Afers Estrangers, poc abans de ser nomenat secretari general de l'OTAN.

El rei Joan Carles, avui emèrit, també es va poder adreçar als governants assistents a la Conferència Euromediterrània per parlar de Barcelona com a "síntesi de l'estètica i de l'esperit mediterranis", de la "creativitat mediterrània... bressol de civilitzacions", i de que “la pau i la seguretat dels nostres pobles són indivisibles...”, només faltaria.

No es volia mirar cap al passat de les relacions polítiques, econòmiques i humanes entre països de la denominada regió euromediterrània, no fos cas que es pogués treure alguna lliçó. La història recent no convidava gens ni mica a l'optimisme. Calia parlar del futur. El que havia de venir, però, seria encara pitjor.

Els participants a la cimera es van comprometre a crear una gran regió econòmica i política euromediterrània, amb un seguit d’objectius entre els quals figurava la creació d’una àrea de lliure comerç i la recomanació de tancar acords bilaterals per a la "readmissió" als països d'origen dels "nacionals" que es troben a Europa "en situació il·legal". Un eufemisme per referir-se a devolucions i deportacions.

Els governs europeus afavorien d'aquesta manera l'avanç cap a la lliure circulació de mercaderies, que es concreta tot sovint en vendes de material militar, i l'obstaculització al mateix temps del moviment de persones migrants. Acords bilaterals s'han firmat des d'aleshores, certament, per reforçar mecanismes de control policial als països del sud sobre persones que necessiten migrar cap al nord. Acords migratoris vergonyosos, com el que la UE va signar amb Turquia l'any 2016, o com el més recent, signat el passat 16 de juliol per la presidenta de la Comissió Europea, la primera ministra italiana i el cap de govern dels Països Baixos amb el president de Tunísia. Es va informar que la UE pagarà a aquest país nord-africà més de 100 milions d'euros per a que impedeixi la sortida de migrants cap a Europa.

L'Estat tunisià s'hi aplica, sens dubte. L'organització Migrant Rescue Watch va poder comprovar el passat 25 de juliol l'arribada a la frontera líbia de persones subsaharianes forçades a fugir pel desert per les autoritats de Tunísia. Es calcula que uns dos milers d'expulsats es trobaven fa pocs dies en una zona desèrtica de la frontera, molts d'ells deshidratats. Alguns havien mort pel camí.

"Cooperació" contra els drets humans

Les bases de la "cooperació" euromediterrània s'havien "consolidat" l'any 2004 a la Unió Europea, amb la creació d'una "agència" de caràcter repressiu, Frontex, per "protegir les fronteres exteriors" del seu espai de "lliure circulació", és a dir, pel "control de les migracions".

Quatre anys més tard, a París, es fundava la Unió pel Mediterrani, formada per 42 estats. 27 de la UE i 15 socis del nord d'Àfrica i del pròxim orient, per promoure l'estabilitat en la regió i la integració entre països del nord i del sud, d'acord amb l'esperit del 'Procés de Barcelona'. Es tractava, deien, d’aconseguir "pau, seguretat i prosperitat per a tothom".

El balanç de la "cooperació" esgarrifa. El que ha succeït durant aquestes darreres dècades a països com Síria, l'Iraq, Palestina, Líbia, Tunísia o el Sahara Occidental, per fer esment només d'alguns països esgarrats, té ben poc a veure amb l'estabilitat, la pau, la seguretat o la prosperitat. Cal ser molt hipòcrita per concloure que en aquestes nacions o altres de l'Àfrica subsahariana s'ha avançat d'alguna manera en el respecte de la vida.

"L'augment de les desigualtats entre Europa i l'Africa del nord i subsahariana, l'empobriment de països de l'Est, sotmesos a polítiques despietades d'ajustament estructural, l'extensió incontrolable del caos a l'Orient Mitjà amb la destrucció de l'Estat iraquià en el 2003 i la descomposició de Síria des del 2011, provoquen la fugida de milions de persones cap a Europa", advertia el politòleg Sami Naïr l'any 2016 en debat obert per Espacio Público. Un debat per escrit i presencial que aconsellem revisitar. Què cal que faci la UE sobre la immigració? (1), ens preguntàvem.

Suposadament, des del Tractat de Roma (1957), la lliure circulació de persones hauria estat "un objectiu prioritari d'Europa". "Hauria d'haver estat una realitat des de l'entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea. No ha estat així", es reconeixia ja l'any 97 des del grup parlamentari dels socialistes europeus (2).

Ara no sabem ni sabrem mai quantes persones han mort ofegades en el que portem de segle XXI al Mediterrani i a l'Atlàntic en el seu intent de fugir de la misèria i de la mort i/o de buscar acollida en algun dels països de la ribera nord. Només coneixem algunes aproximacions a les xifres de naufragis, de morts i desapareguts registrades per organitzacions humanitàries. Es compten ja per desenes de milers. Els governs de la ribera nord només fan números amb els qui aconsegueixen arribar. Deshumanitzen la tragèdia i segueixen discutint sobre noves mesures per reduir el que anomenen "pressió migratòria".

Desvien la mirada davant la transformació del Mediterrani i de les costes atlàntiques del Magrib en immenses fosses comunes. Intenten esborrar de la memòria col·lectiva la realitat més dolorosa. Recordarem aquí només alguns fets significatius de les darreres dècades, entre altres moltíssims que es podrien citar.

El 18 d'abril del 2015 un pesquer amb més de 800 persones a bord va bolcar a les costes de Sicília. Van sobreviure 28, es van recuperar 24 cossos. La resta van desaparèixer. Qui ho recorda?

El 25 de juliol del 2019 es van donar per desaparegudes 116 persones, davant les costes de Líbia en el naufragi d'una altra embarcació, en la qual segons les autoritats líbies hi viatjaven 250 migrants. Els supervivents van ser traslladats a diferents punts de detenció d'aquell insegur territori.

El passat 14 de juny del 2023 un altre pesquer va naufragar a les aigües del mar Jònic. Hi viatjaven més de 700 persones. Un centenar va sobreviure, es van rescatar algunes desenes de cadàvers i de la resta no es va saber res més. Qui ho recordarà?

Durant aquells dies els mitjans estaven massa ocupats en difondre informació sobre si els quatre barcos i la desena d'helicòpters nordamericans, amb l'ajuda d'avions del Canadà i d'un submarí francès, havien aconseguit saber alguna cosa sobre cinc milionaris, tres britànics, un francès i un nordamericà, que s'havien embarcat en un batiscaf per veure d'aprop les restes del Titanic, en aigües de l'Atlàntic nord.

L'enfonsament d'una barca que havia sortit el passat 21 de juny des del Sahara Occidental amb una seixantena de persones a bord gairebé va passar desapercebut als mitjans de comunicació europeus. Es van rescatar els cossos sense vida de dues persones. Vint-i-quatre van sobreviure. La resta, desapareguts. Importa alguna cosa a les nostres institucions? Altres cinquanta-una van perdre la vida dues setmanes més tard quan intentaven arribar a Canàries. Havien passat vuit dies a la deriva en una llanxa neumàtica. Si haguessin estat tripulants blancs d'una embarcació europea a la vora de les mateixes illes els informatius de ràdio i TV haurien obert amb el tema, s'investigarien les causes, es donarien tota mena de detalls en publicacions impreses i digitals i les nostres xarxes s'omplirien de missatges de condol adreçats als amics i familiars.

L'ONG 'Caminando Fronteras' calculava a principis de juliol que, des de principis d'enguany, 951 persones havien mort al mar quan intentaven arribar a les costes espanyoles.

El lector segur que sap que podríem seguir i seguir, i continuar amb infinitat d'episodis, dades i més dades sobre morts en circumstàncies extremes i també sobre el tractament inhumà que reben les persones que aconsegueixen trepitjar territori europeu, procedents de països greument afectats per guerres i pels efectes del canvi climàtic que la seva població no ha provocat.

Deixem pels "experts" en geoestratègia les consideracions sobre el grau d'influència de la Xina i de Rússia en aquests estats. El que ens ocupa en aquest text és la insensibilitat dels defensors occidentals d'hipotètics valors democràtics, la pell gruixuda que se li ha fet a parlamentaris, funcionaris i governants de la Unió Europea davant d'una tragèdia permanent i extrema, que mai hauria de ser considerada com un mal secundari inevitable.

Hi ha algun representant dels nostres governs, siguin "progressistes" o "conservadors", que s'interessi per les famílies de les persones que dia rere dia desapareixen a les nostres costes? En algun moment s'aturen a pensar en la tremenda i inesborrable angoixa que senten mares, pares, germanes i germans de persones que van iniciar un viatge en condicions duríssimes i de les quals no han pogut saber res més? Les institucions de la Unió Europea són directament responsables de la deshumanització del que anomenen "polítiques migratòries", de l'actuació repressiva de Frontex, de la criminalització de les ONG que s'ocupen de salvar i prestar auxili a la gent que fuig de la fam, les guerres, la misèria i la mort.

En algun moment es depuraran responsabilitats per l'acció conjunta de les policies espanyola i marroquina del 24 de juny del 2022 a la frontera de Melilla? Quantes vegades caldrà recordar que allà van morir no menys de 37 persones i que altres 76, si més no, segueixen desaparegudes? Tal com va denunciar Amnistia Internacional, cap funcionari espanyol o marroquí ha comparegut davant cap instància judicial per aquells fets.

A l'actual Govern espanyol de coalició i al que probablement es conformarà ben aviat, encapçalat de nou per Pedro Sánchez, li correspon en aquests moments la Presidència rotatòria de la Unió Europea. Des d'aquesta funció es disposa a enfrontar "un gran repte": aconseguir un "Pacte sobre Migració i Asil", "un acord equilibrat" amb el qual tots els països de la Unió se sentin còmodes.

Tal com assenyala la CEAR, el que es proposa, de moment, no garanteix la responsabilitat compartida en matèria d'asil, introdueix un control previ d'entrada i aprofundeix en el model d’externalització de fronteres. "No posa en el centre de les polítiques migratòries i d'asil la protecció de les persones”.

El tractament a les persones que venen cap a Europa des d'altres països hauria de canviar radicalment amb el nou govern. L'anomenada cooperació euromediterrània es troba actualment marcada per la xenofòbia i el racisme institucional. Les forces que donin suport al nou Executiu, si es proclamen defensores dels drets humans, no només han de denunciar comportaments discriminatoris, sinó que han de plantar cara contra els governs europeus i regionals, partits, organismes i entitats que atempten contra drets i llibertats de la població, independentment del seu origen.

Cal afavorir les xarxes d'auxili i de suport ciutadà a tot aquell que es veu obligat a abandonar la seva terra i que s'aprovi, com diu la CEAR, "un mecanisme de solidaritat obligatori i permanent". El que es gasta en control policial, dins i fora de la UE, cal invertir-ho en autèntica cooperació humanitària i en garantir vies segures per a qui té necessitat de migrar.

Diversos autors ¿Qué debe hacer la UE sobre la inmigración? Espacio Público, 2016

Anna Terrón y Francisca Sauquillo. 1997, año europeo contra el racismo y la xenofòbia. Libre circulación, migraciones y asilo: la problemàtica de las fronteras. Grupo Parlamentario del Partido de los Socialistas Europeos.