Desamor pandèmic

Mireia Boya

Ambientòloga

Tenim la tendència a mirar enrere i comparar la vida que tenim ara amb la que teníem just abans del confinament. Volem allò que no tenim i enyorem infinitament allò que hem perdut, incapaços de recordar la part dolenta del passat, que hi era. Els sentiments s’amplifiquen i les situacions es dramatitzen, com si visquéssim tancats a la casa de Gran Hermano. Estimem, plorem i patim de forma exponencial. El món que coneixíem ja no hi és, en el clarobscur surten els nostres monstres i el demà, incert, encara cal veure quan i com arribarà. Ens falten eines per gestionar massa situacions, perquè les que havíem adquirit, amb el coronavirus encara massa present, ara no serveixen. La pandèmia està afectant la salut mental de tothom, en un món on anar al psicòleg és malauradament un luxe i, encara avui, un estigma.

Diem que podem amb tot i en realitat seria més fàcil reconèixer que no, que amb això no podem més. Necessitem aire, visualitzar un horitzó temporal per poder tornar a abraçar altres bombolles. Ens revoltem contra el sistema en les converses entre amics alhora que, renegant, acatem el toc de queda. No són temps pels positius de mena, sinó per als resilients, perquè no tot està anant bé, sinó més aviat regular. Trobem a faltar multiplicat per mil. No són temps per estar sol, sinó per fer xarxa al voltant de qui ho pugui estar. Si el virus ha de canviar alguna cosa, que mati l’individualisme i imposi les cures, si us plau. Els amics són patrimoni immaterial de la humanitat.

Fem la llista mental de les coses i persones que ja no formen part de la nostra vida, incapaços de valorar les que encara tenim, les que hem guanyat. Ens preguntem amb enyorança si tornarà aquella llibertat, escèptics en veure que la frenada social que han suposat les restriccions de moviment potser ha vingut per quedar-se i que, en tot cas, haurem de fer-nos a la nova normalitat. Maleïda sigui. Érem lliures o el ritme i les imposicions socials creaven un miratge que ens ho feia creure? El vertigen de trobar-nos més sols ens ha paralitzat i ens ha fet pensar en allò important i superflu a la vida. Tot s’ha aturat, però ella continua amb el compte enrere. Tic-tac. Coses de la introspecció que ens venen al cap per ocupar temps confinats. Al final, l’amor és més fort en temps de pandèmia, com el desamor és molt més dramàtic i difícil de superar per les restriccions en la socialització. Volem tornar a ballar.

La solitud és la nova pràctica habitual quotidiana per a massa gent, i s’està cronificant a les nostres vides. Sí, d’acord, hi ha una gran diferència entre estar i sentir-se sol. Té a veure amb l’espai físic i l’absència de contacte i amb l’espai emocional i l’absència d’amor. Estar sol pot ser un desig, com també pots estar sol i no sentir-te’n en absolut. Solituds n’hi ha per donar i vendre, a gust del consumidor, fins i tot en trobem en parelles compartint casa. Amb aquesta pandèmia que vivim però, per molts, especialment per la gent gran, la solitud ha estat una imposició. Ara també és motiu de discriminació: les bombolles de convivència clàssiques col·lapsen les rondes el divendres a la tarda, mentre que per a la resta de famílies diverses, tipus de relacions sense contractes, persones sense recursos ni papers, bombolles d’amics i solters, tenim el Procicat de la por i les multes.

Passem massa hores a casa, les que en tenim una, fent equilibris amb un teletreball que ha vingut per quedar-se, per a les que no hem perdut la feina i en podem fer. Al Mediterrani som climàticament més de carrer que de pisos i ja arriba la primavera. Ara que sabem que el virus entén de classes socials i de barris massificats bé faríem de plantejar un pla de vacunació que tingués en compte les condicions de vida i l’estat de salut mental de la gent, grups de risc i persones més grans per endavant, evidentment. Deixeu-vos de geopolítica, interessos empresarials i control corporatiu de la indústria farmacèutica i vacuneu-nos amb la russa Sputnik, per trencar també amb allò de comunisme o llibertat que diuen per Madrid.

Quan tot això acabi, quan ens vacunin, quan el perill d’emmalaltir desaparegui. I els dies passen encara sense tenir un horitzó temporal al calendari de les nostres vides marcat amb un cercle vermell que signifiqui un per fi cridat al cel amb els braços aixecats de joia de viure. El futur s’ha convertit en anar vivint de cinc minuts en cinc minuts. La incertesa al timó i la sensació d’anar sense rumb, a la deriva, no ens la traiem de sobre. Perdre l’amor és perdre el contacte i no tenir un lloc segur per omplir el buit que ha deixat. La caixa d’eines socials per sortir-nos-en la tenim buida, ningú ens va dir que calia comprar-ne unes per si venia una pandèmia i ara no sabem on trobar claus dels que treuen altres claus. Amb el botó de silenciar no n’hi ha prou. Podríem esperar, sense pressa ni garanties, però portem massa temps fent-ho. La vida no és per entendre-la, sinó per viure-la. Fem-ho aviat o invertim en salut mental col·lectiva.