Deixalles electròniques, una assignatura pendent

Claudia Bosch, responsable de la campanya Electrònica Justa a SETEM Catalunya, entitat associada a la Xarxa d'Economia Solidària de Catalunya (XES)

Els RAEE -és a dir, les deixalles elèctriques i electròniques, tot allò que porta una bateria o va endollat al corrent- són el flux de residus que més creix al món. Segons un informe de l'ONU, el 2022 se'n van generar 62 milions de tones globalment, de les quals només un 22,3% es va reciclar de manera correcta. La Unió Europea encapçala el rànquing de generador de RAEE més gran per capita. És a dir, els europeus som qui generem més deixalles d'aquest tipus al món. De tot el que generem, en recollim i reciclem degudament un 42,8%, que és a la vegada d'una banda insuficient, i de l'altra el percentatge més alt de recollida i reciclatge comparat amb els altres continents. Què passa amb el 57,2% restant a la UE no queda gaire clar. El que sí sabem és que 14 milions de tones de RAEE van directes a un abocador.

Aquestes dades contrasten amb la creixent competició global per l'aprovisionament de certes matèries primeres clau per la producció de tecnologies electròniques i de baixes emissions per part de les grans potències mundials. El liti, el cobalt, el níquel, el coure i les terres rares, entre altres 17 minerals i metalls, s'han establert com a matèries primeres fonamentals per part de la UE per poder assolir els plans de transició energètica que s'han marcat per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Les projeccions apunten que el 2040, la demanda de liti serà 15 vegades superior a la de 2020, i la de níquel 2,5 vegades superior per exemple. Cal remarcar, que aquesta demanda, però, no es veu augmentada per la producció d'aerogeneradors o plaques solars, sinó per la intenció de substituir el vehicle de combustió privat, per vehicles elèctrics privats, en comptes d'optar per altres models de mobilitat molt més sostenibles. Tot plegat, un despropòsit.

Aquestes matèries primeres crítiques s'han d'extreure de la Terra. Per tant, els plans de transició plantejats suposen un increment de la demanda d'aquestes materials i això es tradueix en un augment de l'activitat minera, una de les activitats més contaminants del món, amb fortíssims impactes socials i ambientals. A més, la mineria es troba en el si de les relacions neocolonials entre el Nord i el Sud Global i provoca la perpetuació de les desigualtats estructurals. Els estats membres de la UE i altres països de renda alta utilitzen 6 vegades més recursos miners que els països de renda més baixa, però en produeixen menys del 5%.

I com es connecta tot això amb els RAEE? Tota la brossa electrònica que hem abandonat i continuem abandonant en abocadors d'arreu del món, contaminant i afectant la salut dels recicladors i recicladores informals i les comunitats de l'entorn, conté aquestes matèries primeres que ara busquem tan desesperadament. D'aquí que ara tothom parli de la importància de l'economia circular. Doncs anem bastant tard, i és una llàstima que no haguem entès abans que els 'residus' com a tals no haurien d'existir, sinó que cal integrar-los en un cicle continu, tenint en compte que els recursos naturals són finits, i que contaminar la Terra passa factura.

Segons un estudi publicat per Amigos de la Tierra, si es duguessin a terme diverses mesures d'economia circular i suficiència a l'Estat espanyol, es podria reduir la demanda entre un 10% i un 50% de diferents metalls analitzats a l'informe, i cobrir fins a un 67% d'aquesta demanda -ja reduïda- a partir només del reciclatge. Això reduiria la necessitat d'extracció primària a les mines en un 49%. Per tant, ens hem de posar les piles per fer d'aquestes projeccions una realitat si volem ser realment coherents i fer una transició justa.

La història no acaba aquí, però. Per què hi ha tants RAEE? En part és conseqüència de totes les barreres que s'han posat a la reparació des de fa dècades per estimular la venda de productes de primera mà, i forçar les consumidores a renovar els seus aparells - obsolescència programada- o a sentir que els han de renovar -obsolescència percebuda-. Quan un aparell falla, si està en garantia, és substituït per un de nou per part dels fabricants, i si no ho està, la majoria de les consumidores opten per la compra d'un nou aparell. Les reparacions són cares, i tampoc sabem on anar a reparar.

Aquí és on entra en escena 'el dret a reparar': les consumidores tenim dret a reparar i que això no sigui una carrera d'obstacles ni per a nosaltres, ni per a les reparadores, ni per a les nostres butxaques; els productes s'han de poder desmuntar i substituir-hi les peces necessàries; i totes hem de poder tenir accés als manuals de reparació i peces de recanvi. Garantir aquest dret significaria contribuir a fer una prevenció de residus molt significativa, i a adoptar un altre enfocament cap a allò que consumim des d'una mirada molt més ecològica i valorant els costos socials i ambientals generats abans que aquests aparells arribin a les nostres mans.

El pròxim 19 d'octubre és el dia internacional de la reparació, una iniciativa que va començar el 2017 per part de la Open Repair Alliance, un conjunt d'organitzacions de la societat civil i comunitats de reparadores, per donar visibilitat a la importància i la rellevància de la reparació, i per exigir als nostres governs el dret a reparar. Amb aquest motiu, s'han organitzat tallers de reparació, xerrades i seminaris web per tot el món. Catalunya també en prendrà part. Restarters organitza dos "repair cafè", tallers de reparació de petits aparells elèctrics i electrònics, un a Sant Cebrià i un altre a Barcelona en el marc del Festival FESC’24, el Festival de l'Economia Social i Solidària que organitza la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya (XES). També en el marc del Festival FESC'24, Solidança posarà a disposició del públic la Didaltruck, un taller de reparació tèxtil.

Som moltes organitzacions i comunitats de reparadores i reparadores independents que volem aconseguir que els productes siguin més duradors, eficients i reparables. La UE, en aquest sentit, ha donat algunes passes durant els últims anys, gràcies a la pressió de la societat civil i de coalicions com la Right to Repair Europe. En són exemples el reglament sobre ecodisseny de productes sostenibles, o la directiva pel dret a reparar, però encara queda camí per recórrer. El reglament, per exemple, prohibeix la destrucció de productes no venuts i estableix la creació d'un passaport de producte que inclogui informació sobre la petjada de carboni, la durabilitat del producte i la reparabilitat, entre d'altres. Tanmateix, l'aplicació del reglament no començarà fins a 2027.

Pel que fa a la directiva pel dret a reparar aprovada l'abril passat, significa una passa endavant, perquè tot i que l'abast de productes coberts per la directiva és limitat, defineix normes per establir uns preus raonables per a les peces de recanvi, prohibeix les pràctiques informàtiques que impedeixen la reparació independent i l'ús de peces de recanvi compatibles i reutilitzades. Des de la coalició Right to Repair Europe demanem ara que s'estableixi una definició clara d'aquests 'preus raonables' per a les peces de recanvi i una execució sòlida de la prohibició de les pràctiques anti-reparació perquè la directiva no quedi en paper mullat.

La directiva ara haurà de ser transposada a la llei espanyola. En aquest sentit, el govern espanyol hauria de fer una transposició ambiciosa que permeti estimular el mercat de la reparació a l'Estat espanyol, promovent la inserció social i la creació de llocs de treball verds. Segons les estimacions d'Aeress, per cada 10.000 tones de residus es poden generar: 1 lloc de feina en una planta d'incineració, 6 llocs de feina en la gestió d'abocadors, 36 llocs de feina pel reciclatge, o bé 296 llocs de feina en cas que es fes reparació i reutilització. Si les entitats socials recollissin el 100% dels RAEE generats a l'Estat espanyol es podrien crear més de 3.600 llocs de treball, la qual cosa equivaldria a un retorn per a l'administració de més de 29 milions d'euros en concepte d'estalvi en prestacions socials i retorns en concepte de Seguretat Social IRPF, IVA, etc.

A Catalunya, en canvi, estem molt endarrerits pel que fa al compliment dels objectius establerts de preparació per a la reutilització, és a dir, tot allò que recullen les entitats gestores de residus que es repara i es torna a posar a la venda com a producte de segona mà. Es va marcar l'objectiu per al 2021 de reparar un 3% del total recollit de grans aparells, i només se n'ha reparat un 0,38%. D'aparells informàtics i de telecomunicacions petits es va marcar un 4%, i se n'han reparat un 0,64%. Per què estem tan lluny de complir aquests objectius?

A més, no s'ha de subestimar l'oportunitat econòmica de trobar nous mercats i una utilitat pels productes no venuts. Les projeccions mostren que el valor de l'electrònica i la roba destruïda a la UE ascendeix a 21,74 mil milions d'euros l'any 2022 (xifra més gran que tot el PIB de Xipre per a l'any 2020). Si no es prenen mesures polítiques, podria augmentar fins a 71,29 mil milions d'euros l'any 2030, una quantitat de diners similar als ingressos generats per tot el mercat de comerç electrònic alemany el 2019.

La introducció d'incentius financers nacionals per la reparació és una altra de les polítiques per les quals s'hauria d'apostar. Fins que no fem que la reparació sigui assequible per les consumidores, no aconseguirem que sigui la seva primera opció, i el sector de la reparació continuarà afeblint-se. Aquest tipus d'incentius ja s'han implementat a altres països, com ara França, on les consumidores reben un subsidi per cada reparació que facin tant de tèxtil i calçat, com de productes elèctrics i electrònics.

Cal mencionar també que està pendent la nova llei de residus catalana, que hauria d'integrar també tots els avenços que s'estan fent a la UE.

Així doncs, no estem soles davant l'aclaparador augment de deixalles electròniques i les incoherències del sistema. Aquestes incoherències les hem d'adreçar juntes i organitzades, per exigir a les administracions i governs que es faci efectiu el nostre dret a reparar, que es regulin les pràctiques insostenibles de la indústria, que s'aposti per models de suficiència i verdaderament sostenibles, i es prioritzi la recuperació de matèries primeres crítiques a partir de fonts secundàries.