La declaració del divuit d'octubre

Arnaldo Otegi

Coordinador general d'EH Bildu

M'agradaria començar aquest article agraint a Público la possibilitat que em brinda per poder compartir amb totes vosaltres les meves reflexions i opinions. Espero que aquest mitjà es converteixi en un pont a través del qual us pugui transmetre amb la profunditat i dosi de reflexió necessàries la nostra manera de veure el món en aquest moment històric plagat d'amenaces, reptes i grans oportunitats.

Aquestes línies han de servir per tractar els temes que han d'ocupar l'agenda política de totes aquelles persones interessades en construir models alternatius a aquells que se'ns imposen des d'aquest capitalisme que camina inexorablement (si no ho evitem, i ho farem) cap a un model de governança de naturalesa cada vegada mes autoritària. Desitjaria iniciar aquest article parlant de com veig el món, dels reptes que enfrontem com a civilització, de la situació geopolítica mundial, o fins i tot de la greu crisi de Règim que afecta l'Estat espanyol.

Però encara que se'm faci fins a un cert punt estrany, considero al mateix temps necessari escriure aquest, el meu primer article, sobre un esdeveniment del qual he estat co-protagonista directe. Així que fins i tot després de la preceptiva consulta amb el meu coixí, resultaria encara més estrany que no aprofités aquesta oportunitat per compartir amb vosaltres de manera més assossegada algunes reflexions entorn de la Declaració del Divuit d'Octubre.

Quin dubte hi ha que la declaració realitzada per l'Esquerra Independentista Basca ha marcat i continua marcant l'agenda mediàtica i política al País Basc i també en el conjunt de l'Estat espanyol. Fa deu anys, la Comunitat Internacional va presentar al País Basc un full de ruta que tenia com a objectiu la resolució integral del conflicte. S'ha avançat molt des d'aleshores, però encara queda molt per fer. La Declaració del Divuit d'Octubre suposa un punt d'inflexió, un nou pas, un pas de gegant, per esmentar algunes de les expressions encunyades en les reaccions dels últims dies.

Els processos de resolució de conflictes de caràcter polític i armat no són senzills, no estan exempts de dificultats i contradiccions. Si analitzem experiències i processos similars arreu del planeta observarem que amb freqüència, en la major part de casos m'atreviria a dir, aquest tipus de transicions donen origen a greus dissidències que persisteixen en la via armada donant continuïtat a la persistència de la violència. No és el nostre cas i ens felicitem per aquest motiu. Aquesta circumstància transcendental no és fruit de l'atzar. Des que ETA va anunciar la fi de la lluita armada fa deu anys, no s'ha produït cap acte de violència atribuïble a ella en aquesta, la nostra vella nació. Aquest és un èxit sense precedent i és fruit de la maduresa i la solidesa del conjunt del lideratge de l'Esquerra Abertzale.

En aniversaris com aquest sempre aconsello que es revisin les hemeroteques; recordar on estaven els uns i els altres fa deu anys ajuda a comprendre on estan ara. Alguns de nosaltres vam viure la conferència d'Aiete des de la presó, i no oblidem que ens van empresonar precisament per tractar d'obstaculitzar el canvi d'estratègia a l'Esquerra Abertzale. Hi va haver qui fa deu anys va posar en dubte el final de la violència per part d'ETA, qui el va definir com un simple moviment tàctic, que obeïa a interessos espuris, que no venia acompanyat d'una reflexió ètica ni política i que, en definitiva, la mateixa no era més que un simple parèntesi de l'activitat armada.

Els qui mantenien aquesta tesi mentien, i ho feien seguint un guió preestablert. La nostra aposta obeïa a raons ètiques i polítiques, la nostra aposta per vies exclusivament pacífiques és estratègica, i ha vingut per a quedar-se per sempre. Els qui mentien llavors continuen mentint ara.

Fruit d'aquesta reflexió política i ètica, el 18 d'Octubre vam fer un pas més, un pas de gran importància, significatiu i qualitatiu entorn del sofriment del conjunt de víctimes, però fent una referència específica a les víctimes d'ETA. La nostra afirmació que el seu dolor no s'hauria d'haver produït mai i que tampoc degué prolongar-se en el temps és inequívoca. És conseqüència d'una reflexió interna d'abast estratègic.

Hi ha qui amb raó i serenitat ens ha assenyalat que fa l'efecte que només som nosaltres els qui continuem fent passes i que no es percep per cap altra part la més mínima de les intencions d'assumir les seves pròpies responsabilitats. Aquestes companyes i companys mereixen tot el nostre respecte i no hi ha dubte que també tenim en compte els seus dubtes i aportacions.

Però hem decidit fer el pas i ho hem donat amb convicció i determinació política. Desitgem que contribueixi a construir una convivència millor per a totes. Crec que mirant als ulls del nostre poble podem afirmar que hem estat a l'altura de la responsabilitat exigida. No tots poden dir el mateix.

La construcció d'una pau justa i duradora, el compliment íntegre del full de ruta d'Aiete, exigeix una solució a l'existència de més de 200 presos polítics bascos als quals encara avui se'ls aplica una arquitectura jurídica i penitenciària ‘ad hoc’ de caràcter excepcional. Sense ells i elles, sense la seva aportació i compromís, no hauria estat possible transitar cap a la pau.

També necessita d'una solució de caràcter democràtic el conflicte polític de caràcter nacional que viu el nostre poble i altres de l'Estat. Aquesta solució hauria de començar a construir-se des de l'acceptació d'una obvietat que no és una altra que reconèixer amb naturalitat i esperit democràtic que Espanya és un Estat de naturalesa plurinacional. Aquesta plurinacionalitat necessita d'unes normes democràtiques que canalitzin i respectin la voluntat democràtica dels pobles. Euskal Herria és una nació que ha de ser reconeguda com a tal. Resulta necessari respectar el desig majoritari dels qui hi viuen i treballen en ella de decidir el seu futur sense més límits que els que expressi la voluntat popular de manera pacífica i democràtica. És hora de fer realitat aquell eslògan que afirmava que en democràcia tot era possible. És hora d'afrontar amb profunda convicció democràtica que en democràcia no hi ha límits a la voluntat dels pobles expressada en termes pacífics i democràtics.

Avui no és un dia per al retret ni per a les exigències. Només afegiré un suggeriment constructiu: ajudaria i molt a la pau i la convivència democràtica que tots fessin la seva pròpia Declaració del Divuit d'Octubre. Nosaltres ja hem fet la nostra.