Davant la violència patriarcal de la crisi habitacional: resistència feminista

Jess González, regidora de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona.

Aquest 25 de novembre, Dia Internacional per l'Eliminació de les Violències Masclistes, coincidint amb la convocatòria de la multitudinària manifestació del Sindicat de Llogateres del 23-N celebrada dissabte, els moviments feministes s'hi sumen assenyalant la crisi habitacional com a forma de violència patriarcal que reforça les desigualtats estructurals que afecten de manera desproporcionada a les dones.

D'una banda, tenim les desigualtats econòmiques de gènere. La bretxa salarial i la precarietat laboral de les dones, sobrerepresentades en feines precàries i mal remunerades, com el treball de la llar i les cures, limiten la seva capacitat d'accés als habitatges i dificulten l'estabilitat econòmica necessària per a sostenir-ne un. La qual cosa acaba sent una arma de doble fil, ja que l'habitatge pot ser una eina de control, causant que moltes dones no puguin sortir de situacions de violència masclista.

En la mateixa línia, la sobrecàrrega de les dones com a principals responsables de les cures no remunerades, fa que tinguin menys temps i recursos per a competir en un mercat d'habitatge cada vegada més car i hostil. Existeix un impacte desproporcionat sobre les dones en situació de vulnerabilitat: les famílies monomarentals, el 40% de les quals es troben en risc de pobresa; les dones migrants i racialitzades, que sovint s'enfronten a la negativa directa dels propietaris pel seu origen, llengua o estatus migratori; les dones grans o amb discapacitat amb pensions insuficients, que les aboca al risc de desnonament.

Malgrat això, així com la intersecció entre gènere, classe i raça amplifica les discriminacions, també subratlla la centralitat de les dones en la defensa del dret a un habitatge digne, liderant moviments que desafien aquestes opressions i reivindiquen l'habitatge com un dret humà. Les dones, a Espanya i arreu del món, han estat i són protagonistes clau en els moviments d'habitatge, la qual cosa demostra que no només han resistit, sinó que s'han organitzat i impulsat solucions col·lectives que desafien el sistema. Les dones migrades i racialitzades han generat xarxes de suport mutu que no només qüestionen l'especulació immobiliària, sinó també el racisme que les expulsa dels seus barris i les condemna a la precarietat. Revisem alguns exemples a nivell global i local.

Als Estats Units, va ser una dona negra, Dorothy Mae Richardson qui va liderar iniciatives comunitàries a la ciutat de Pittsburgh per a combatre la discriminació racial en l'habitatge i millorar les condicions dels barris empobrits. Aquest moviment va ser essencial per a l'aprovació de lleis com el Fair Housing Act de 1968. Al Brasil, les dones han estat protagonistes en moviments d'ocupació de terrenys urbans i rurals. Un exemple emblemàtic és el Moviment dels Treballadors Sense Sostre (MTST), on les dones han jugat un paper clau com a organitzadores i portaveus. A Sud-àfrica, després de l'apartheid, les dones del Moviment dels Sense Terra (Landless People's Movement) van lluitar per un accés equitatiu a terres i habitatges, desafiant sistemes patriarcals i racistes que històricament les excloïen de la propietat.

A Barcelona, durant la vaga de lloguers de 1931, les dones no només van ser participants actives sinó que van ser líders i protagonistes en la lluita contra la injustícia residencial. Més tard, en els anys 60 i 70, en contextos de migració interna, les dones van organitzar protestes per a reclamar accés a serveis bàsics com a aigua, llum i habitatges dignes en barris perifèrics de grans ciutats com Madrid, Barcelona o Bilbao. La Plataforma d'Afectades per la Hipoteca (PAH), que des de 2009 se centra en detenir desnonaments i promoure la dació en pagament, empoderant a persones afectades per hipoteques i lloguers abusius, ha estat liderada per dones com l'Ada Colau i la Vanesa Valiño.

Moviments com "Les Kellys" els darrers anys han relacionat la precarietat laboral amb la dificultat d'accedir a habitatges dignes. A barris com el Raval de Barcelona, són moltes les dones migrades que estan al capdavant de les mobilitzacions contra els desnonaments, denunciant el racisme immobiliari i l'especulació que amenaça les seves comunitats.

Així com és fonamental fer aquest exercici de memòria i consciència sobre el paper de les dones als moviments pel dret a l'habitatge, també ho és reconèixer que les polítiques d'habitatge, en general, no han sabut abordar les qüestions estructurals de l'habitatge, reproduint un sistema que privilegia a l'home, blanc i econòmicament solvent.

Des de Barcelona en Comú vam aconseguir canviar l'immobilisme institucional i que l'Ajuntament de Barcelona recuperés el lideratge en la promoció d'habitatge a la ciutat. Habitatge públic protegit, garantint que no torni al mercat privat. Així i tot, continua sent un repte l'accés a aquests habitatges en termes de les bretxes de gènere i etnicoracial.

També hem tirat endavant projectes per les dones que es troben als marges. Un exemple és la posada en marxa d'equipaments pioners per allotjar i acompanyar dones sense llar, com els centres La Llavor o La Violeta. Malgrat això, el problema de l'habitatge continua sent estructural i cal més valentia política tant per part de l'actual govern de Barcelona, com de la Generalitat i l'Estat.

Hem de garantir que les institucions continuïn fent passes endavant, però és cabdal que no perdre de vista que el motor de canvi institucional són sempre les veïnes i moviments organitzats que ens empenyen. Així que aquest 25N ens veiem als carrers per cridar ben fort "s'ha acabat", que ja n'hi ha prou d'aquesta violència patriarcal que ens expulsa de les nostres cases i els nostres barris.