Alguna cosa hauran fet

Miquel Ramos

“Existeixen contradiccions en el manifestat pels agents. La feina d'un jutge no és encaixar un relat per a justificar una sentència. La seua feina és jutjar uns fets, més enllà de la idea preconcebuda que si eren allí, alguna cosa hauran fet.” Francho Aijón és el pare d'un dels sis joves antifeixistes condemnats recentment per uns altercats succeïts en un acte de VOX a Saragossa al gener de 2019. Acompanyat de Pilar Vázquez, mare d'un altre dels condemnats, van parlar el mes d'abril passat en les Corts d'Aragó representant a la Plataforma de Mares i Pares per l'Absolució dels sis de Saragossa. No hi ha proves que impliquen els seus fills en els incidents. Tan sols la paraula dels policies. Aquesta setmana, acaben de rebre un any més de presó per part del Tribunal Superior de Justícia d'Aragó. Set anys de presó. Set. Sense més proves que la paraula de la policia. "Si estem ací no és pel convenciment emocional", sinó perquè "no hi ha proves i l'única vara de mesurar que recull el jutge són els atestats policials i la veracitat que se'ls presumeix", recordava Aijón.

El cas dels sis antifeixistes de Saragossa ha passat bastant desapercebut. Malgrat les altes penes imposades i de les irregularitats manifestes durant el judici. Però els xavals no han estat solos. Una gran campanya de solidaritat els ha acompanyat des del principi, i han comptat amb el suport de dotze eurodiputats i de més de 400 persones del món de la cultura, anònimes, i col·lectius de tot l'Estat que s'han indignat per aquest cas.

Aquesta mateixa setmana, el fotoperiodista d'El País, Albert Garcia, era jutjat a Barcelona acusat d'atemptat contra l'autoritat per, segons diversos agents, empènyer i colpejar a dos policies mentre cobria les protestes per la sentència del procés. El Fiscal va retirar la petició d'any i mig de presó que li sol·licitava inicialment, però va proposar una sanció de 4.800€ en considerar que va haver-hi resistència a l'autoritat i que va causar lesions als agents. Garcia, per la seua part, va defensar la seua innocència i va acusar diversos policies d'incórrer en fals testimoniatge. Nombroses associacions de premsa i periodistes a títol individual es van solidaritzar amb el seu company i van manifestar la seua preocupació davant aquests fets.

Recentment coneixíem la sentència que condemnava també al diputat de Podemos Alberto Rodríguez, a un mes i quinze dies de presó per una altra presumpta agressió a un agent de policia durant una manifestació a Tenerife contra les polítiques de l'ex ministre d'educació, José Ignacio Wert en 2014. L'única prova va ser la declaració de la policia. Cap dels documents gràfics aportats a la causa mostra aquesta agressió. L'analista de xarxes i responsable de la web Pandèmia Digital, Julián Macías, va elaborar un fil en Twitter amb imatges dels fets d'aquell dia, les declaracions de les parts durant el judici i el tractament mediàtic del cas. De nou, la paraula de la policia va ser l'única cosa que va servir al jutge per a dictar sentència.

Fa just un any, la diputada de Podemos, Isa Serra, va ser condemnada pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid a 19 mesos de presó i inhabilitació de càrrec públic per un delicte d'atemptat a l'autoritat, un delicte lleu de lesions i un altre de danys. Els fets es remunten a una protesta contra el desnonament a una persona discapacitada en el barri de Lavapiés al gener de 2014. La defensa va aportar més de 100 vídeos per a acreditar l'actitud pacífica de la diputada. Van ser rebutjats pel Tribunal, considerant que no aportaven res, i només va tenir en consideració la paraula de tres agents de la Policia Nacional que l'acusen dels fets pels quals va ser condemnada. Un procés plagat de contradiccions entre els declarants i en el qual l'acusada sempre va negar els fets que se li atribuïen.

Un agent de la Policia Nacional em va filtrar l'any passat captures de diversos xats policials on es compartien bromes macabres i fotomuntatges sobre manifestants ferits durant manifestacions, fins i tot d'aquells que havien perdut un ull per trets de bales de goma. Com en altres ocasions, quan altres agents o militars m'han fet arribar informacions similars, em van demanar la màxima discreció. Tenen por, i em van demanar màxima discreció, però volien que se sabés. El mateix va passar en un fòrum policial en Facebook plagat d'insults masclistes i racistes contra membres de Podemos, feministes o antifeixistes, que mai van ser advertits ni esborrats per l'administrador. Quan publicàrem la informació a La Marea, diversos usuaris van eixir a la defensiva advertint ‘els xivatos’ en el mateix fòrum. Ni una sola autocrítica. El mateix quan retratem a diversos agents esmorzant en un bar feixista de Madrid sota banderes de Falange i retrats de Franco i Primo de Rivera. Que ells desdejunen on els dóna la gana, diuen.

La desconfiança d'una part de la ciutadania amb les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat és evident. Dic una part, potser xicoteta, pot ser, perquè la majoria de la ciutadania encara creu que tot el que diu la policia és cert i tot el que fa està justificat. No obstant això, la nostra tasca com a periodistes és qüestionar-ho tot. Sobretot, al poder. Qüestionar si determinades actuacions policials estan justificades, com el cop de cap a un jove detingut i emmanillat en una protesta per la sanitat pública a Vallecas, per exemple. El jutge no el va considerar així, i va arxivar la denúncia de diversos joves contra la policia per aquest i altres comportaments denunciats durant l'actuació policial que va acabar amb diversos ferits i sis detinguts, i de les quals hi ha abundants imatges.

Això succeeix perquè en molts casos, els periodistes no fem el nostre treball i comprem la versió oficial sense piular. O per por de perdre alguna simpatia del policia de torn que sovint ens proporciona informació en exclusiva per a publicar i penjar-nos una medalla d'exclusiva. Com les filtracions dels antecedents policials o informacions que només la policia coneix, dels detinguts en les càrregues policials contra antifeixistes durant el míting de Vox a Vallecas, per exemple. A vegades, també succeeix perquè tots participen. Perquè el periodista vol creure el que li compten, i li encaixa en el seu relat criminalizador i estigmatitzador habitual d'aquests grups, ja siguen moviments socials o diputats d'esquerres.

Però qui corona aquests casos són els jutges i els fiscals. La veracitat que té la paraula d'un agent davant un tipejo amb rastes, una feminista podemita o sis guarros antifeixistes és òbvia. I ells s'encarreguen de sentenciar La Veritat. I en aquests casos, no és que hi haja una gran quantitat de proves que avalen la versió policial. És que només compten amb la seua paraula, i desestimen les nombroses proves que la contradiuen. Serà qüestió de fe.

El preocupant és que qui governa, preferisca deixar les coses com estan i no ficar-se en aquests assumptes. Ni tan sols complir les seues promeses de derogar la Llei Mordassa, que ha servit per multiplicar aquests casos. Més val deixar a policies i militars tranquils que ficar mà i causar encara més desafecció contra el Govern dins d'aquests cossos. El militar al qual vaig entrevistar per a la Marea denunciant diverses irregularitats en les FFAA i l'existència d'una cèl·lula neonazi dins de l'Exèrcit ja m’ho va advertir: hi ha un pacte des de la Transició que ni exèrcit ni policia es toquen. Va haver d’aparèixer en l'entrevista encaputxat per por de represàlies. Si això no és un símptoma que alguna cosa no va bé, els governants callen i els mitjans passen de puntetes o s'uneixen al relat oficial, el que vinga en un futur no serà inesperat. Almenys, no podran dir que alguns no ho vèiem venir.