Comença l'era Trump

Ignacio Ramonet

Periodista i escriptor. Director de ‘Le Monde Diplomatique’ en castellà.

Uns dies després de l'acord entre Rússia i Turquia que va permetre acabar amb la interminable batalla d'Alep, vaig llegir en un cèlebre setmanari francès el següent comentari: "La permanent crisi de l'Orient Mitjà està lluny de resoldre's. Uns pensen que la solució passa obligatòriament per Rússia, mentre que altres creuen que tot depèn de Turquia. Encara que el que queda clar ara és que, de nou i definitivament -almenys cal desitjar-ho-, Rússia té a les mans els arguments decisius per posar punt final a aquesta crisi". Què té de particular aquest comentari? Doncs que es va publicar a la revista parisenca L'Illustration... el 10 setembre 1853.

O sigui, fa cent seixanta-tres anys la crisi de l'Orient Mitjà ja era qualificada de "permanent". I és probable que ho segueixi sent ... Encara que un paràmetre important canvia a partir d'aquest 20 de gener: arriba un nou president dels Estats Units a la Casa Blanca: Donald Trump. Pot això modificar les coses en aquesta turbulenta regió? Sense cap dubte, perquè, des de finals dels anys 1950, els Estats Units són la potència exterior que major influència exerceix en aquesta àrea i perquè, des de llavors, tots els presidents nord-americans, sense excepció, han intervingut a ella. Recordem que el caos actual en aquesta zona és, en gran part, la conseqüència de les intervencions militars nord-americanes decidides, a partir de 1990, pels presidents George H. Bush, Bill Clinton i George W. Bush, i pel (més recent ) astorat suport a les "primaveres àrabs" estimulades per Barack Obama (i la seva secretària d'Estat Hillary Clinton).

Tot i que globalment la línia que va defensar el candidat republicà durant la seva campanya electoral va ser qualificada d'"aïllacionista", Donald Trump ha declarat en repetides ocasions que l'Organització de l'Estat Islàmic (OEI o ISIS per les sigles en anglès) és el "enemic principal" del seu país i que, per tant, la seva primera preocupació serà destruir-lo militarment. Per aconseguir aquest objectiu, Trump està disposat a establir una aliança tàctica amb Rússia, potència militarment present a la regió des de 2015 com a aliada principal del govern de Baixar al-Assad. Aquesta decisió de Donald Trump, si es confirma, representaria un espectacular canvi d'aliances que desconcerta els propis aliats tradicionals de Washington. En particular a França, per exemple, el govern socialista -per estranyes raons d'amistat i negocis amb els Estats teocràtics ultrareaccionaris com Aràbia Saudita i Qatar- ha fet de l'enderrocament de Baixar al-Assad, i per tant de l'hostilitat cap al president rus Vladímir Putin, l'alfa i l'omega de la seva política exterior (1).

Donald Trump té raó: les dues grans batalles per derrotar definitivament els gihadistes de l'ISIS -la de Mossul a l'Iraq i la de Raqqa a Síria- encara estan per guanyar. I seran ferotges. Una aliança militar amb Rússia és, sens dubte, una bona opció. Però Moscou té aliats importants en aquesta guerra. El principal d'ells és l'Iran, que participa directament en el conflicte amb homes i armament. I indirectament proveint les milícies de voluntaris libanesos xiïtes del Hezbollah.

El problema per a Trump és que també va repetir, durant la seva campanya electoral, que el pacte amb l'Iran i sis potències mundials sobre el programa nuclear iranià, que va entrar en vigor el 15 de juliol de 2015 i al qual s'havien oposat durament els republicans al Congrés, era "un desastre", "el pitjor acord que s'ha negociat". I va anunciar que una altra de les seves prioritats en arribar a la Casa Banca seria desmantellar aquest pacte que garanteix la posada sota control del programa nuclear iranià durant més de deu anys, alhora que aixeca la majoria de les sancions econòmiques imposades per l'ONU contra Teheran .

Trencar aquest pacte amb l'Iran no serà senzill, ja que es va signar amb la resta dels membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU (la Xina, França, el Regne Unit, Rússia) i Alemanya, als quals Washington hauria d'enfrontar-se. Però és que, a més, com s'ha dit, l'aportació de l'Iran en la batalla contra l'ISIS, tant a l'Iraq com a Síria, resulta fonamental. No és el moment d'enemistar-se de nou amb Teheran. Moscou, que veu amb bons ulls l'acostament de Washington, no acceptarà que això es faci a costa de la seva aliança estratègica amb Teheran.

Un dels primers dilemes del president Donald Trump consistirà, doncs, en resoldre aquesta contradicció. No li resultarà fàcil. Entre altres coses perquè el seu propi equip de falcons, que acaba de nomenar, sembla poc flexible pel que fa a les relacions amb l'Iran (2).

Per exemple, el general Michael Flynn, el seu assessor de Seguretat Nacional (el que Henry Kissinger va ser per a Ronald Reagan), està obsessionat amb l'Iran. Els seus detractors el defineixen com a "islamòfob" perquè ha publicat opinions que molts consideren obertament racistes. Com quan va escriure al seu compte de Twitter: "El temor als musulmans és perfectament racional". Flynn va participar en les campanyes per desmantellar les xarxes insurgents a l'Afganistan i a l'Iraq. Assegura que la militància islamista és una "amenaça existencial a escala global". Igual que Trump, sosté que l'Organització de l'Estat Islàmic és la "major amenaça" a la qual s'enfronta Estats Units. Quan va ser director de l'Agència d'Intel·ligència per a la Defensa (AID), de 2012 a 2014, va dirigir la investigació sobre l'assalt al consolat nord-americà de Bengasi, a Líbia, l'11 de setembre de 2012, en què van morir diversos "marines" i l'ambaixador nord-americà Christopher Stevens. En aquella ocasió, Michael Flynn va insistir que l'objectiu de la seva agència, com el de la CIA, era "demostrar el paper de l'Iran en aquest assalt" (3). Encara que mai hi hagi hagut evidència que Teheran tingués qualsevol participació en aquest atac. Curiosament, malgrat la seva hostilitat cap a l'Iran, Michael Flynn està a favor de treballar de manera més estreta amb Rússia. Fins i tot, el 2015, el general va viatjar a Moscou, on va ser fotografiat assegut al costat de Vladímir Putin en un sopar de gala per al canal estatal de televisió Russia Today (RT), en el qual ha aparegut regularment com a analista. Posteriorment, Flynn va admetre que se li va pagar per fer aquest viatge i va defensar el canal rus dient que no veia "cap diferència entre RT i el canal nord-americà CNN".

Un altre antiiranià convençut és Mike Pompeo, el nou director de la CIA, un exmilitar graduat de l'Acadèmia de West Point i membre de l'ultraconservador Tea Party. Després de la seva formació militar va ser destinat a un lloc d'extrema tensió durant la Guerra Freda: patrullar el "Teló d'Acer" fins a la caiguda del Mur de Berlín el 1989. En la seva carrera com a polític, Mike Pompeo va formar part del Comitè d'Intel·ligència del Congrés i es va destacar en una investigació que va posar contra les cordes la candidata demòcrata Hillary Clinton pel seu pretès paper durant l'assalt de Bengasi. Ultraconservador, Pompeo és hostil al tancament de la base de Guantánamo (Cuba) i ha criticat els líders musulmans dels Estats Units. És un partidari decidit de fer marxa enrere respecte al tractat nuclear signat amb l'Iran, al qual qualifica d'"Estat promotor del terrorisme".

Però potser l'enemic més rabiós de l'Iran, a l'entorn de Donald Trump, és el general James Mattis, anomenat "Gos Boig", que estarà a càrrec del Pentàgon (4), és a dir, ministre de Defensa. Aquest general retirat de 66 anys va demostrar el seu lideratge militar al comandament d'un batalló d'assalt durant la primera guerra del Golf el 1991; després va dirigir una força especial al sud de l'Afganistan el 2001; després va comandar la Primera Divisió de la Infanteria de Marina que va entrar a Bagdad per enderrocar Saddam Hussein el 2003; i, el 2004, va liderar la presa de Fal·luja a l'Iraq, bastió de la insurgència sunnita. Home culte i lector dels clàssics grecs, és també anomenat el "Monjo Guerrer", al·lusió al fet que mai es va casar ni va tenir fills. James Mattis ha repetit infinites vegades que l'Iran és la "principal amenaça" per a l'estabilitat de l'Orient Mitjà, per sobre d'organitzacions terroristes com l'ISIS o Al-Qaida: "Considero l'ISIS com una excusa per a l'Iran per continuar causant dany. Iran no és un enemic del ISIS. Teheran té molt a guanyar amb l'agitació que crea l'ISIS a la regió".

En matèria de geopolítica, com es veu, Donald Trump haurà de sortir aviat d'aquesta contradicció. En el teatre d'operacions d'Orient Pròxim, Washington no pot estar, alhora, a favor de Moscou i contra Teheran. Caldrà aclarir les coses. Amb l'esperança que s'aconsegueixi un acord. Altrament, cal témer l'entrada en escena del nou amo del Pentàgon, James Mattis "Gos Boig", de qui no hem d'oblidar la seva amenaça més famosa, pronunciada durant la invasió de l'Iraq: "Vinc en to de pau. No he portat artilleria. Però, amb llàgrimes als ulls, els dic això: si em fastiguegen, els mataré a tots".

NOTES:

(1) Tot i que, com se sap, hi ha eleccions el proper mes de maig a França, a les quals l'actual president socialista François Hollande, molt impopular, ha decidit no tornar-se a presentar. El candidat conservador amb més possibilitats de guanyar, François Fillon, ha declarat, per la seva banda, que reorientarà la política exterior francesa per normalitzar de nou les relacions amb Moscou.

(2) Llegiu Paul Enxampar, "Will the Trump Administration Start a War with Iran?", The National Interest, 7 de desembre de 2016. https://nationalinterest.org/blog/paul-pillar/will-the-trump- administration-start-war-aniran-18652

(3) Llegiu The New York Times, 3 de desembre de 2016. https://www.nytimes.com/2016/12/03/us/politics/in-national-security-adviser-michael-flynn-experience-meets -a-PRICKLY-past.html? _r = 0

(4) James Mattis necessitarà que el Congrés li concedeixi una excepció per esquivar la llei que exigeix que passin set anys entre sortir de l'Exèrcit i accedir a la presidència de l'Pentàgon.