La "casta" judicial espanyola fa por

Fa ja molt temps que els nostres polítics progres van deixar d’utilitzar l’expressió “casta” per referir-se a gent privilegiada que compta amb mecanismes per defensar i mantenir el poder de les elits. Entre aquestes persones es troben els membres de l’alta magistratura espanyola, que fa encara molt més temps que van perdre la vergonya de prendre decisions polítiques en favor dels privilegiats, en contra de qui qüestiona el sistema. Ho fan amb hipocresia, en nom de la “independència del poder judicial”.

Pertanyen a una autèntica casta, gairebé reivindicada per Carlos Lesmes en el seu discurs d’inauguració de l’any judicial. Va ser, un cop més, un exemple escandalós de la voluntat dels jutges d’intervenir com un actor superior en la vida política, per condicionar-la.

Aquesta vegada, el president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va arribar a posar en qüestió la facultat de l’Executiu de concedir mesures de gràcia, i va afirmar que l’actual Govern les adopta “quan les decisions judicials es contraposen als seus designis, dificulten les seves estratègies o no són del seu gust". Tota una advertència.

Es referia, òbviament, als indults parcials i revocables concedits pel Govern a dirigents independentistes, després de més de tres anys de privació de llibertat decidida pel Tribunal Suprem, que també presideix Lesmes; per una sala integrada per magistrats d’indissimulada ideologia nacionalista espanyola i de dretes, en un judici polític.

Cal recordar en aquest punt que la Justícia espanyola té oberta una causa general contra el sobiranisme català, a diferents tribunals, i que hi ha més de 3.000 víctimes de la repressió judicial i policial, segons el càlcul documentat per Òmnium Cultural. El silenci i la passivitat de molts “progressistes” davant d’aquest fet desconcerta i genera frustració.

En la cerimònia d’obertura de l’any judicial, aclaparadorament masculina, com sempre, embotida un cop més de robes protocolàries, collars, punyetes i insígnies, exhibides fins extrems que resulten ridículs pels seus excessos litúrgics, Lesmes va afirmar textualment que la Justícia és un “instrument fonamental per salvaguardar l’ordre públic”. Impossible no evocar el paper assignat al TOP (Tribunal d’Ordre Públic) en temps del franquisme. I en aquest context, el president de l’actual govern dels jutges no va deixar de reverenciar solemnement la figura del monarca, que presidia l’acte. Com no podia ser d’una altra manera, ni ell, ni la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, van fer ni la més lleu referència, ni tant sols indirecta, a la corrupció de la Casa Reial, “liderada” per Joan Carles I, amb la complicitat del poder econòmic i de tots els defensors de l’actual règim. No sembla un problema menor per la Justícia espanyola.

Ja no hi ha cap demòcrata que s’atreveixi a identificar-se com a “juancarlista”, però encara falten molts que es facin preguntes sobre quina manera hi ha d’encarar el problema que representen les institucions de l’Estat farcides d’ultradretans o de nostàlgics de la dictadura.

Les del poder judicial són segurament algunes de les més significades.

Es recorda un dia sí i un altre també que el CGPJ es troba pendent de renovació des de fa tres anys i Lesmes no ha dubtat en assenyalar on es troba l’origen del bloqueig: el desacord entre els dos partits amb més representació al Congrés dels Diputats i al Senat. El que no ha dit, és clar, és que qui fa impossible la renovació és el PP, entossudit en controlar els tribunals des del darrere i en mantenir l’hegemonia de la dreta en el conjunt de l’aparell judicial.

El problema de la Justícia espanyola, no obstant això, va més enllà del govern dels jutges, perquè la casta judicial, corporativista com les que més i esbiaixada cap a la dreta, té ben assumida la idea segons la qual pot prendre decisions sobre qualsevol àmbit de la vida política, acadèmica, sanitària, cultural, econòmica i social. El coneixement del tema importa poc. Els alts tribunals d’avui en dia, a banda d’avalar tot sovint amb mesures repressives acusacions inconsistents formulades per cossos policials, fins i tot de terrorisme, ignoren els maltractaments denunciats per víctimes d’aquestes forces, prenen decisions sobre l’activitat parlamentària, sobre el que es pot debatre i el que no, sobre el que es pot votar i el que no, posen límits de vegades intolerables a l’exercici de drets fonamentals, com els de llibertat d’expressió, associació i manifestació, desautoritzen decisions preses per especialistes en matèria sanitària per fer front a la pandèmia, multen i reclamen fiances milionàries que arruïnen activistes polítics i socials, ignoren delictes comesos per gent de la seva corda... En comptes de garantir drets individuals i socials, fan por. Esgarrifen.

Cal pensar en la manera d’aturar aquesta deriva clarament antidemocràtica. No serà senzill.