Ayuso us tornaria a guanyar

Sergi Sol

Periodista

Us tornaria a guanyar no només perquè el candidat socialista provoca indiferència, en el millor dels casos. No només perquè a la seva esquerra Pablo Iglesias era una estrella en declivi per molt que donés la cara. No només perquè la divisió que genera l'espai intermedi entre PSOE i Unides Podem és un llast per l'esquerra de la mateixa manera que l'enfonsament de Ciutadans impulsa la dreta.

També perquè l'esquerra massa sovint no sedueix, no ja amb els seus candidats, tampoc amb les seves propostes. Ayuso, a sobre, és una seductora total. I la seva desimboltura xoca amb una esquerra que es perd en lliçons de moralitat sempre ponderades d'acord amb el políticament correcte.

L'esquerra peca de conservadora quan no arrisca, quan es limita a seguir una mena de manual acadèmic de bones pràctiques i amb això perd el seu caràcter transgressor, que hauria de formar part del seu ADN. L'esquerra, durant aquesta pandèmia, ens ha demanat que anéssim a dormir amb l'horari del galliner mentre Ayuso ens convidava a veure sortir el sol cada dia. No hi ha color.

Una certa esquerra es fica en un embolic quan aborda la gestió de la immigració disparant salves d'honor davant l'Open Arms mentre després, a ciutats i pobles, és capaç de manifestar-se contra dels centres d'acollida de menors. És a dir, aplaudeixen l'heroic rescat però després, quan els nois són aquí, és capaç de sumar-se als pitjors instints per a emportar-se un grapat de vots com hem vist, per exemple a Catalunya, per part dels socialistes, a ciutats com Badalona o Rubí, per a vergonya de propis i estranys. O després tanca els immigrants en lamentables centres de detenció com els CIE que el Govern més progressista de la història del PSOE i Unides Podem manté en actiu a diverses ciutats. Ningú està lliure de contradiccions perquè ningú té la recepta màgica per abordar tots els reptes.

L'esquerra també es perd en l'estètica quan en plena pandèmia decideix aprovar un augment del salari dels treballadors públics i funcionaris mentre els treballadors del sector privat, els autònoms i multitud de petits empresaris patien com ningú el confinament. Eren els que de veritat estaven necessitats d'una fraternal solidaritat perquè eren els que de veritat ho estaven passant malament. Ser d'esquerres és exercir la solidaritat amb qui la necessita a cada moment i no festejar un sector públic que era l'únic que, afortunadament, va mantenir sense parpellejar els seus ingressos.

Si al maig del 68 l'esquerra proclamava ‘prohibit prohibir’ avui sembla ficada en infinitat de prohibicions, que van des de fixar les joguines amb les quals han de jugar les criatures a determinar com han de divertir-se al pati del col·legi demonitzant el fet de jugar a pilota. El masclisme –i en particular la xacra de la violència de gènere- es combat, en primer lloc, amb una bona educació a les escoles i en el si de les famílies, la primera barricada que hauria de defensar l'esquerra. I molt menys amb mesures que, si més no, generen dubtes. O amb aquesta actitud tocada de pusil·lànimitat en unes ocasions i amb un deix de frivolitat en unes altres.

Per a més inri, resulta que la dreta té a Ayuso i l'extrema dreta també té nom de dona a Madrid mentre a Catalunya el seu portaveu (per molt que sigui un devot del crit i la crispació) no és precisament el clàssic racista blanquet, amb el qual desmunten dos tòpics d'una tacada.

L'esquerra insisteix a ser antipàtica i a prioritzar la salvació del món davant unes classes populars i mitjanes que es dessagnen, que perden capacitat adquisitiva, i que finalment perden la confiança en l'esquerra perquè massa sovint no els dona respostes ni sembla oferir-los cap esperança per millorar el seu dia a dia. Això, a més, és terreny adobat per al populisme i l'extrema dreta. Fa mal veure aquests barris de tantes ciutats que votaven comunista i en els quals avui progressa l'extrema dreta amb creixent influència.

Quan l'esquerra no ens dona aixopluc -ens parla de salvar el món mentre als carrers dels barris populars l'atur fa estralls i els salaris es devaluen- uns altres aprofiten el buit que deixa. Encara que sigui pa per a avui i gana per a demà.

I per a postres, quan els seus candidats ens avorreixen, qui no preferirà prendre's unes canyes amb Ayuso que un te amb Gabilondo? Després passa que en el bastió de l'esquerra, Vallecas, guanya Ayuso de carrer i no precisament en detriment de VOX.

O l'esquerra espavila o el pròxim Govern d'Espanya veurà, per primera vegada, com depèn de la dreta més extrema si no és que aquesta acaba també en el Govern. I ens ho haurem guanyat a pols.