Aprenguem de l'aixecament antiracista a la Gran Bretanya

David Karvala

Aquests dies hi ha hagut molts titulars sobre les terribles agressions racistes i feixistes ocorregudes a diferents ciutats britàniques, incloent-hi atacs incendiaris contra edificis on vivien persones que buscaven asil. Els mitjans també han esmentat la resposta urgent per part d'activistes antiracistes. I no tenien cap altra opció sinó la de reconèixer l'enorme onada de protestes veïnals de dimecres 7 d'agost, quan unes 25.000 persones, a desenes de ciutats per tot el país, van respondre a una crida a defensar els locals relacionats amb la migració que els feixistes van amenaçar d'atacar.

El que no s'ha explicat és d'on va arribar aquesta mobilització: s'ha donat la impressió que va ser una cosa espontània, o potser a causa d'un suposat caràcter bondadós britànic. Donat el greu context de l'auge feixista a nivell internacional, seria interessant poder reproduir aquí la resposta antiracista de Gran Bretanya.

Però és clar, si només és degut a l'atzar, no hi ha res a fer. Si es deu al caràcter britànic, hauríem de resignar-nos a passar anys menjant fish and chips greixosos (de fet, i per sort, com a plat nacional, l'ha superat el curri de pollastre), i bevent cervesa tèbia, tot esperant que se'ns enganxi aquest caràcter britànic. La bona notícia és que l'explicació és una altra, i hi ha passos menys dolorosos que podem fer —hem de fer— per avançar en la direcció assenyalada per la magnífica resposta solidària de dimecres 7 d'agost.

Aquelles protestes van respondre —de manera molt més massiva del que ningú no s'esperava, això sí— a una convocatòria del moviment unitari britànic, Stand Up To Racism (SUTR), moviment germà d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR). Van ser també fruit d'anys de lluita unitària contra el feixisme i el racisme, amb grups locals de SUTR actius a ciutats i barris de tot el país.

La idea d'una lluita unitària contra l'amenaça ultra semblaria de sentit comú, però no és així. Dins les esquerres, les visions dominants sobre com fer front a l'extrema dreta són altres. Avaluem, doncs, les diferents estratègies davant del feixisme a la llum de les massives protestes a la Gran Bretanya d'aquests dies.

Què és l'antifeixisme?

Mark Bray, al seu llibre Antifa: El manual antifascista, descarta que "l'antifeixisme" suposi simplement oposar-se al feixisme. Bray només accepta com a antifeixistes els corrents anticapitalistes, i només si practiquen l'acció directa. Descarta explícitament els moviments unitaris i plurals. En fer-ho, Bray és fidel a la tradició "antifa" que va arrencar fa gairebé un segle, amb "Acció Antifeixista". Però aquesta estratègia —encara força hegemònica dins l'esquerra radical— va fracassar; el seu sectarisme va ser un factor a l'hora de permetre a Hitler arribar al poder.

Tornem a les protestes a la Gran Bretanya. Segons Bray, aquestes no serien antifeixistes: no van expressar un programa polític anticapitalista. Però sense cap programa van empetitir les poques mobilitzacions feixistes que es van produir, impedint així els assalts contra centres d'ajuda a persones refugiades que havien proposat. El camí s'ha demostrat caninant.

Jo no tinc cap problema amb l'anticapitalisme, soc anticapitalista. La lluita unitària contra el feixisme ha d'incloure activistes "antifa", i eren presents a les protestes a la Gran Bretanya, en algunes ciutats de manera molt significativa. Però no es pot restringir el moviment contra el feixisme als que comparteixin un programa anticapitalista o un altre.

Acció directa

I què passa amb "l'acció directa"? És cert que la lluita contra el feixisme no pot descartar la part física. Però és una qüestió tàctica i les tàctiques han de variar segons la situació. Un altre cop, l'experiència a la Gran Bretanya ens dona claus essencials.

Quan un grapat de feixistes estava envoltat per milers de manifestants, no calia cap acció directa minoritària. Si se n'hagués produït alguna, hauria tret el protagonisme de les i els actors reals, que era la massa de la gent, no uns quants homes experts en arts marcials. En situacions menys favorables pel nostre costat, el combat físic tampoc no resol res. El dissabte 3 i el diumenge 4 d'agost, en algunes ciutats, grups de desenes d'antiracistes es van trobar superats en 3, 5 o 10 vegades per les hordes racistes i feixistes. Cap quantitat d'entrenament amb arts marcials hauria solucionat això.

La clau és mobilitzar més persones. I per fer això, cal parlar amb la gent, a la feina, a la fleca, a les assemblees de diferents moviments… Qui vulgui aixecar peses o practicar karate, que ho faci, però és una opció d'oci, no de construcció política.

Una alternativa electoral?

La victòria electoral sobre Le Pen del Nou Front Popular, a França aquest juliol, va animar molta gent. Però igual que el model "d'Acció Antifa", l'estratègia de coalició electoral ja va demostrar les seves limitacions als anys 30. La diferència és que on el model "Antifa" intenta imposar a la resta una política radical, amb el front popular, l'esquerra radical se sotmet a un programa reformista.

Això limita la seva capacitat d'impulsar les lluites socials que necessitem davant les múltiples crisis que aguaiten el món… deixant via lliure al feixisme per fingir ser l'única alternativa, amb les seves "solucions" falses. En cert sentit, el front popular no és una possible opció de futur; és el que ja tenim amb el Govern de Sánchez i el bloc d'investidura. Ha afeblit les lluites socials, però no ha servit per derrotar l'extrema dreta. Aquesta pot perdre alguns escons, però continua enganyant la gent i construint les seves organitzacions.

Les mobilitzacions massives en desenes de ciutats britàniques, en canvi, sí que van servir per desmoralitzar profundament les bases ultres. Per descomptat, la cosa no s'acaba aquí, però indiquen un camí molt més efectiu que la via institucional.

El racisme i el feixisme

És important tenir clar que el racisme i el feixisme són diferents, però estan molt relacionats. El feixisme no és només un racisme exacerbat; cerca acabar amb tot vestigi de la democràcia limitada que encara ens queda. Per tant, amenaça de manera directa gairebé tothom.

I el racisme no es limita a l'extrema dreta. En els darrers anys hem vist com l'establishment europeu —tant partits conservadors com socialdemòcrates— ha augmentat el racisme vers la gent migrada i refugiada i, de manera especial, ha intensificat la islamofòbia. Aquí tenim exemples com la massacre en Melilla l'any 2022, o les múltiples deportacions d'activistes musulmans, com en Mohamed Saïd Badaoui, company d'UCFR.

El racisme institucional i les campanyes d'odi racista de molts mitjans de comunicació van crear les condicions per als pogroms recents a la Gran Bretanya. Però molts grups de "l'antifeixisme radical" no fan treball antiracista: en alguns casos, fins i tot fomenten la islamofòbia en nom del "laïcisme". Mentrestant, els partits socialdemòcrates —un element clau als fronts populars— sovint són responsables del racisme institucional.

En canvi, les protestes a la Gran Bretanya van ser modèliques, en aplegar gent blanca i racialitzada, molt diversa, en una unitat on destacaven joves musulmanes amb hijab, afrodescendents amb rastes, rabins majors, sindicalistes de tots els colors… Per descomptat, incloïen a moltes persones laboristes —fins i tot diputats/des—, però lluny d'intentar imposar a la resta el programa del seu partit (actualment força racista), el sector laborista es va sumar als crits contra el feixisme i per obrir les fronteres.

De passada, les mobilitzacions també van mostrar que moltíssimes persones treballadores blanques entenen que el racisme no els porta beneficis o "privilegis"; entenen que la discriminació racista patida per les veïnes i amigues racialitzades amenaça el conjunt de la gent treballadora i que resistir-se a l'auge feixista i racista és una responsabilitat compartida.

"Quedeu-vos a casa"

Quan Stand Up To Racism va fer una crida a mobilitzar-se per defensar els centres d'ajuda a migrants el 7 d'agost, van rebre crítiques. Algunes persones dins dels moviments van argumentar que s'havia de "deixar que la policia fes la seva feina" i que la gent s'havia de quedar a casa. Fins i tot una coneguda ONG britànica que afirma combatre la intolerància ha afirmat que, "segons les seves investigacions", les protestes de carrer que s'enfronten al feixisme són contraproduents, que és millor no fer-los front. Proposen alternatives com escriure cartes a les institucions, o fomentar iniciatives per part d'empresaris locals i líders d'ONGs.

Però l'onada de violència feixista va començar amb un assalt a la mesquita de Southport, a prop de Liverpool, el 30 de juliol a la nit; fins i tot van intentar cremar-la amb la gent a dins. Dies abans la mesquita havia avisat la policia de les amenaces rebudes; durant l'atac van fer trucades desesperades a la policia, sense que arribessin prou forces per defensar-los.

La veritat és que hi ha moltes proves de racisme sistèmic dins de les forces policials. És de saludar que desenes de milers de persones entenguessin que no podien confiar en la policia per protegir les seves veïnes i veïns, i que havien de sortir al carrer.

Apliquem les lliçons

Escandalosament, el govern britànic va passar molt ràpidament de donar la benvinguda a la resposta popular contra el racisme, a treure-li importància. El matí del dijous 8 d'agost, el recentment elegit Primer Ministre, el laborista Keir Starmer, ja estava dient que la derrota dels feixistes la nit anterior es devia al desplegament policial.

Una ministra va afegir que les ràpides condemnes a feixistes als tribunals havien dissuadit els ultres. Però les condemnes de dos o tres anys de presó —després d'intents d'homicidi, la crema d'una furgoneta policial, i moltes agressions racistes més— no es comparen amb les penes molt més llargues que els tribunals imposen a activistes ecologistes per accions de desobediència civil. Suggerir que aquest fos el factor clau és pur cinisme, i un intent de fer tornar a l'ampolla el geni de la mobilització popular antiracista desencadenada aquests dies.

Des de les esquerres i els moviments, la lliçó ha de ser l'oposada: hem de treballar per impulsar la lluita unitària i activa contra el racisme i l'extrema dreta a tot arreu. Fa 14 anys que Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) actua a Catalunya; ara comprèn un espectre molt ampli dels moviments i les esquerres del país. Salvant poques i petites excepcions, no hi ha moviment unitari semblant a la resta de l'Estat espanyol.

Però fins i tot a Catalunya, urgeix reforçar el moviment localment. Davant els reptes que tenim per davant, UCFR necessita més activistes, de totes les procedències, amb idees molt diverses. Els que hagin sentit inspiració i esperança en veure les grans protestes d'aquests dies a la Gran Bretanya s'hauria d'ajuntar amb més persones per construir o reforçar UCFR al seu territori. No donarà resultats instantanis, però si volem tancar el pas al feixisme, emprendre aquesta feina com més aviat millor és la nostra millor opció.

Posem-nos mans a l'obra. Com ha demostrat de manera brillant la gent dels barris populars de la Gran Bretanya, som majoria: podem i hem de guanyar.

*David Karvala és activista de UCFR.cat, militant de Marx21.net i autor del llibre 'El antifascismo del 99%' (Edicions de La Tempesta, 2019).

*Els qui tinguin interès a impulsar un grup local al seu territori poden contactar amb UCFR via: https://ucfr.cat/contacte