CulturaOficinista de dia, músic de nit

La música en directe es multiplica entre maig i setembre. Les bones temperatures permeten agradables concerts a l’aire lliure, ja sigui a festivals, festes majors, esdeveniment privats i revetlles variades. D’aquí que l’estiu sigui el pic de feina més intens de la majoria de les persones que s’hi dediquen, generant així el gruix dels ingressos econòmics que després quadraran els comptes de l’any. Ara bé, això no vol dir que tothom pugui viure de la música. Ni fan el seu agost. Ans al contrari.

Miguel Moreno, guitarrista flamenc, ha estrenat disc fa sis mesos i fa tots els bolos que li surten. “Ara bé, jo tinc la meva feina de comercial, durant la setmana. I a banda, intento treure uns diners de la meva activitat musical, un extra, que sempre va bé”. Però viure en exclusiva dels concerts? “És molt complicat. Si tots els mesos fossin juliol –quan tens més hotels i més terrasses en marxa- sí que es podria viure de la música”, explica, tot apuntant l’alt grau d’estacionalització (estival) del sector. “Però l’estiu no dona per cobrir tot l’any”.

'Bolos' a bars per 30 o 40 euros

A més a més, Moreno apunta a la mala qualitat de la contractació. “Molts músics estan fent bolos a bars a preu regalat, per 30 o 40 euros. I si vas tot sol encara, però com sigueu quatre o cinc músics a la banda i t’has de repartir els diners, just t’arriba per pagar les birres”. De fet, una de les principals reivindicacions del sector és la dignificació de les condicions laborals. I això passa per salaritzar la feina feta. Que no sigui, una afició, sinó un ofici. “Però és clar que si et tires de desembre a març amb només dos o tres bolos, doncs les factures arriben igual i el lloguer del pis no es paga sol”.

Un altre músic que combina els escenaris amb els despatxos és Zoel Farràs, cantant del popular grup de versions Albercocs. “En general, tenim una altra feina que ens dona la majoria d’ingressos. Perquè per poder viure-hi, n’has de fer molts i molts, de concerts”. I tampoc és la filosofia ni dinàmica amb la que van nàixer, explica. “Volíem ser més una via d’oci que no una empresa i fins i tot ens han sortit massa concerts, hem hagut de frenar-nos per tenir dies per fer la nostra”.

Divendres: al matí al despatx, a la nit a l’escenari

Zoel Farràs explica les dificultats per conciliar música i vida d’una manera molt gràfica: “Quan divendres al matí entres a treballar ben d’hora, perquè encara és un dia laboral, però tens un concert a la una de la matinada... Uff”. Al que més els ha costat d’acostumar-se és precisament als horaris complicats. “Arriba el cap de setmana i se’t giren els horaris i has d’adaptar el cos a anar-te’n a dormir a les tantes”. Com els altres grups, Albercocs té un estiu ple de Festes Majors. Gràcia, Igualada i Sants són alguns dels escenaris del seu agost.

Un altre músic que també combinava una feina convencional amb els caps de setmana als escenaris és Jordi Secall, ara inactiu, exvocalista de la banda de hardcore català Revolta 21. Secall explica que no només mai no ha pogut viure de la música, sinó que pràcticament no guanyaven res individualment. “Sempre vam voler gravar els discos amb molt bona qualitat tècnica, amb bons estudis... I per això havíem d’estalviar els diners dels concerts”. Cal afegir el lloguer de la furgoneta, pagar el tècnic de so, etc. Tant és així que Secall recorda que malgrat haver tingut un catxet de prop de 2.500 euros per actuació, “no arribaven mai a la butxaca”.

El risc de deixar una feina estable

L’exvocalista d’aquesta banda de rock combatiu del Penedès va compaginar la feina com a comercial de màquines juntament amb la vocació musical, a banda dels estudis de periodisme. I malgrat que en un moment donat alguns membres de Revolta 21 van plantejar la possibilitat d’intentar viure de la música, van acabar renunciant-hi. “Suposava haver de deixar feines estables i els estudis que alguns estàvem fent”. A més a més, a la seva època de principis dels 2000 es portava el garage (en referència a les bandes nascudes als garatges de cotxes de cases particular, als EUA). “A tothom li agradaria, però tampoc no t’hi poses per ser professional”, conclou Secall.

La cantautora d’estil fusió Mabel Flores podria ser un cas híbrid. “La veritat és que jo mai he 'viscut' de la música fins fa uns pocs mesos, que vaig decidir apostar professionalment per aquesta opció perquè la cosa semblava que anava bé. Així doncs, vaig deixar la feina que tenia d'educadora social i vaig començar a dedicar-me 100% al meu projecte. La indústria musical posa moltes traves i treure el cap és difícil si no tens algú al darrere. I això val calers”. De fet, creu que l'art -a part de necessari-, és car. “Tant costejar-te els estudis com aconseguir el material per poder-t'hi dedicar, cal una bona inversió per engegar fort”, assegura.

L’estiu, bon moment “per fer calaix”

Pel que fa a l’estiu, Mabel Flores té molts concerts, però amb un equilibri amb la resta de l’any. “Tinc la sort de dedicar l'estiu a fer festes majors i festivals, la tardor i hivern els aprofito per sortir de Catalunya i fer sales més petites i bars que m'ajuden a donar-me a conèixer fora, i la primavera a organitzar tota la temporada i treballar en el nou directe o les noves cançons”. Tot i així –afegeix-, els bolos d'estiu acostumen a estar més ben pagats. “Així que és veritat que és un bon moment per fer calaix i passar l'hivern sense que sigui un drama econòmic”.

També el cantautor Jordi Montañez va dedicar-s’hi al 100% a la música durant una temporada. “Però més aviat sobrevivia. Ho havia de fer acceptant tots els concerts, malgrat fos en males condicions, i combinant-ho amb altres feines precàries”, reconeix el músic d’Horta. Ara, en canvi, fa feina de mestre en una escola de Primària, amb els ingressos garantits i alhora la tranquil·litat econòmica i anímica per centrar-se en la tasca musical. El seu darrer treball és Minsk · Praga · Budapest.

“Els músics som treballadors igualment”

Montañez, molt crític amb la indústria musical, va crear l’any 2017 el Sindicat de Músics (vinculat a la central COS), malgrat que ara roman inactiu. “Volíem donar-li un enfocament de classe, perquè els músics som treballadors igualment”, raona. Tanmateix, “ens obliguen a ser autoempresaris, a què ens fem autònoms, quan el 90% dels músics no tenim un nivell de facturació per tal que surti a compte”. Per això, des del Sindicat de Músics (COS) van demanar ser contractats i donats d’alta durant el dia de l’actuació. Tant aquest col·lectiu com el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!), nascuts en paral·lel, van unir forces l’any 2017 per encetar el meló del debat i elaborar un manual de bones pràctiques en la contractació musical des de les administracions públiques. Aquest manual va ser recollit i aprovat per diferents ajuntaments catalans, entre els quals Barcelona, Terrassa i Lleida.

El manual es centra en "vetllar per la dignificació de la professió i dels professionals del sector musical". Algunes de les principals reivindicacions són el dret a la Seguretat Social, pensions i convenis col·lectius, que redundin en general en salaris i condicions dignes. A Madrid també existeix una entitat similar, anomenada Coordinadora Sector Musical i pertanyent sindicalment a la CNT Madrid.

Mabel Flores també creu que hi ha molt de marge a millorar, en la contractació pública: “Hi ha molta burocràcia de per mig i has d’enviar 1.000 documents. Crec que ho haurien de posar més fàcil, a més de responsabilitzar-se de les altes a la Seguretat Social dels músics; ja que, al cap i a la fi, son ells qui ens contracten”.

A més a més, la venda de discos ja no és pràcticament una font d’ingressos per la majoria de grups. El procés ve d’enrere: ja fa 15 anys que va arrencar la transició del disc, en el que les vendes s’enfonsaven a mesura que la digitalització i internet progressava. Avui en dia serveixen, expliquen les fonts consultades, com a palanca per sortir de gira i fer concerts.

Mabel Flores planteja una experiència diferent: fer venda autogestionada als concerts, i no pas a botigues. “Sense discogràfica, sense estar present a tendes de discos i tenint com a punt de venda exclusiu els concerts que faig, ha sigut tot un èxit”. Porta un miler d’exemplars venuts des d’abril de 2018.

Flores explica part del secret: “Existeix una dinàmica curiosa: als grans concerts, on hi ha molta gent, s'acostuma a vendre molt menys que en concerts íntims. Suposo que el públic connecta millor amb tu en petit format i s'engresca més a endur-se un disc. En canvi, quan estàs a un festival o una festa major, amb l'objectiu de passar-t'ho bé i arribar tard a casa, tenir un disc a sobre tota la nit és un pal”.