Obligades a recordar: la revictimització en la violència masclista

L'Audiència de Barcelona va condemnar el 16 d'abril a tres dels quatre processats per la violació múltiple del 3 de febrer de 2019 a Sabadell, on haurien participat fins a sis persones. El tribunal va donar total credibilitat al testimoni de la víctima per la seva "coherència" en el relat. Aquesta victòria social i judicial, amb unes declaracions fetes amb una fermesa davant d'un interrogatori molt dur, no és el més habitual. Només un 8% dels casos de violència sexual es denuncien. En els delictes de violència de gènere, que és quan hi ha un vincle -afectiu o familiar- amb l'agressor, el percentatge està entre el 20 i 30%. La majoria de crims es denuncien entre un 50 i un 60%. Darrere d'aquesta xifra negra hi ha explicacions que van molt més enllà dels números: un sistema patriarcal que comença en les mateixes dones, que es culpabilitzen del que els hi ha passat perquè la societat les culpa a elles; continua pel silenci o negació familiar que es pot donar davant d'aquests casos, on s'arriba a acusar a la dona de trencar la família, i per últim, el sistema judicial.

Quan les dones fan el treball psicològic adequat i tenen el nucli dur que els hi dona suport, denunciar és un pas que pot arribar, però no sempre ho fa. La psicòloga Aina Troncoso, especialitzada en violència masclista, recorda que a l'inici de cada teràpia amb una dona que ha patit un abús diferencia entre el procés de la denúncia i el de recuperació. "Pot ser que el procés judicial ajudi a la recuperació, que la recuperació ajudi al procés judicial, però també pot ser que la dona no rebi el reconeixement que espera dels processos judicials, i això perjudiqui la recuperació", adverteix la psicòloga.

La repetició eterna

De fet, Troncoso apunta que els judicis poden generar el que es coneix com a revictimització. Això succeeix en situacions en què, com en el cas de la violació múltiple de Sabadell, a la dona se li torna a preguntar fets que ja ha relatat en la primera denúncia interposada als Mossos d'Esquadra, que també ha explicat al personal del jutjat -si és cas d'abús sexual-, a l'advocat... la mateixa història una, i una altra vegada. Per a l'advocada penalista Carla Vall i Duran, a part de la revictimització que suposa tornar a narrar el mateix, la violència institucional "és el que fa més mal a les dones quan declaren". "En el cas de Sabadell, jo crec que el fiscal la creia: estava acusant i demanant penes de presons per la víctima. El que ha de ser compatible és que tu puguis fer preguntes molt incisives sense generar aquest dany", matisa. Per la seva part, la psicòloga especialitzada en violències masclistes Alba Alfageme i Casanova considera que hi ha "una falta de competència". "T'ho creguis o no, no pots anar a preguntar determinades coses quan les saps", etziba la psicòloga.

I com es pot fer, perquè la víctima no hagi de repetir mil vegades l'agressió que ha tingut la valentia de denunciar? Per a Araceli Escusol Saluda, que ha estat coordinadora del Servei d'Informació Telemàtica a la Víctima del Delicte (SAVD) i ara és interina d'un jutjat d'instrucció, considera que només caldria declarar una vegada, perquè si la declaració es fa davant d'un jutge i un secretari ja té validesa, com també la té si es fa a la policia catalana. "És veritat que pots preguntar i aportar informacions que no hagi dit abans, però noves. No tornar a preguntar el mateix, i menys coses com el color de les calces, o perquè va iniciar la conversa i després es va tirar enrere... tot això és qüestionar-te", denuncia.

Tenir un bon o un mal nucli familiar

Quina és la diferència entre algú que té un nucli proper que li dona suport en el seu procés? "La diferència és tot. Ho canvia tot. És el que fa el procés sostenible, és una de les claus de la recuperació", determina Vall. D'altra banda, apunta que no tenir-lo pot suposar que a més a més es pateixi una revictimització "molt greu". "I no et parlo ni de casos on hi poden haver represàlies de la mateixa família. Sembla que qui trenqui la pau familiar siguin les víctimes i no els agressors", lamenta. "L’educació en l’heteropatriarcat diu que la culpa ha de ser de la dona, a l’home sempre se l’eximeix de tot i se li permet utilitzar la violència. En entorns així, per molta teràpia que faci tindrà persones que li diran 'pobret, en Joan'", recrimina Escusol.

Així doncs, un bon suport del nucli familiar o més íntim és essencial per una bona recuperació i empoderament de la dona. Alfageme també reforça el paper d’aquestes persones. "L’entorn és cabdal per veure i ajudar-nos a pronosticar quina evolució podrà tenir aquell cas. Les dones que no tenen aquest suport familiar és bastant probable que decideixin no denunciar", afirma. "Un nivell tan baix de denúncia és l’evidència que el sistema està fracassant: normalment es denuncien entre un 50% i un 60% dels delictes; els de violència de gènere entre un 20% i 30%, però els de violències sexuals és d’un 8%. Les coses no s’estan fent bé", insisteix. I què pot fer un familiar o persona propera davant d’un cas de violència sexual o de gènere? "Han de preguntar a la persona què necessita, què poden fer per ajudar-la i com vol abordar aquest procés. Sigui judicial, sigui terapèutic… posar la dona al centre", assenyala Troncoso.

L’impuls del feminisme

"Col·lectivitzar el fet que sigui una violència m’ajuda a veure que no és culpa meva"

Un dels ciments de la recuperació, i també de la denúncia, és el procés psicològic. La psicòloga Alba Alfageme recorda que cada dona té una història diferent, però que normalment comparteixen dos impactes traumàtics: la violència que han patit i com l’entorn et llegeix i quines etiquetes et posa. "S’ha de deconstruir la culpa, la vergonya, l’estima…", detalla. Més enllà de la teràpia individual, el que assenyala és que els processos col·lectius al voltant dels feminismes són claus també per l’empoderament de les dones. "Els feminismes estan donant veu a moltes dones que ens estan ajudant a fer-nos de mirall. Col·lectivitzar el fet que sigui una violència m’ajuda a desconstruir la meva culpa i veure que no és culpa meva, sinó que el que m’ha passat és fruit d’un sistema que està agredint les dones", relata. Així doncs, tot i que des de la part més individual i més intensa cal intentar treballar "des de la resiliència", veure que el feminisme posa veu a tots aquests processos i victòries pot ser cabdal per la recuperació, i fins i tot fer que vulguin posar un granet de sorra perquè això no passi a cap altra dona. "Cal explicar que se’n surten", conclou.

És per això que, tot i la duresa de les declaracions de la noia de Sabadell, l’advocada Carla Vall té molt clar que s’ha d’apostar per posar un altaveu a totes aquelles dones amb fermesa i valentia a l’hora de declarar, perquè així d’altres puguin emmirallar-se i fer el pas que potser porten mesos o anys volent fer. Així doncs, aposta per no revictimizar el testimoni, sinó per utilitzar-lo com a exemple. "La difusió d’aquests missatges no és victimitzador. Mira amb quina precisió diu els fets, quina capacitat d’explicar-se, quin treball personal deu haver fet per arribar fins aquí. Algunes de les dones que acompanyo em diuen 'tan de bo pugui declarar com ella'", apunta.

Alfageme està d’acord en aquest empoderament, però remarca que les imatges retransmeses pels mitjans de comunicació en el cas de Sabadell revelen declaracions sobre què li van fer, com... "I això no suma". Segons la psicòloga, encara hi ha moltes dones que no volen que se sàpiga públicament què els hi ha passat, però en aquest cas, tant Vall com Alfageme asseguren que la noia va posar límits al jutge dient-li "això ja t’ho he dit", posant límits d’aquesta manera a la violència institucional i revictimització que pot provocar el procés judicial.