BARCELONA.- Al bar, a la botiga, a l'escola, a la universitat, a l'autobús, a les xarxes socials, tothom parla del mateix, tothom pateix el mateix: la inaccessibilitat de l'habitatge a Barcelona. No cal ser pobre ni ric ni jove ni vell per tenir la preocupació (o la certesa) del fet que haurà de creure en miracles per aconseguir un pis decent a un preu decent a la capital catalana. Pot sonar massa dramàtic però la realitat es va tornant així de crua. Sobretot durant l'últim any, quan els preus del lloguer han arribat a xifres que no es veien des del 2008.

¿Quines són les raons d'aquesta nova bombolla immobiliària? Què es pot fer des de l'Ajuntament per frenar-la? I des de la societat civil? Una eina pot ser la que l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC= va llançar a l'octubre: la creació d'un sindicat d'inquilins com els que existeixen a més de 45 països per fer pressió davant dels abusos d'alguns propietaris i administracions de finques.

«Es tracta d'un espai on, d'una banda, es denuncien les dificultats dels llogaters: s'exerceix com a lobby, intentant participar en les administracions i influir en la sanció de lleis, així com denunciar els preus o els abusos que es fan per part dels propietaris. D'altra banda, es vol ajudar a solucionar els problemes dels inquilins: donar-los assessorament jurídic, oferir-los serveis en el marc de l'economia solidària (amb cooperatives energètiques com Som energia o assegurances ètiques) i ajudar-los a resoldre incidències quotidianes del tipus 'ara volen fer obres a la cuina i em diuen que l'he de pagar jo'» explica Irene Escorihuela, directora de l'Observatori DESC.

A principis d'octubre, coincidint amb el Dia Mundial de l'Hàbitat, es va fer la primera reunió amb diversos col·lectius i persones a títol individual «contra els lloguers impossibles». Al bar de la Violeta de Gràcia, s'hi van trobar entre d'altres l'Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS), el Banc Expropiat de Gràcia, projectes cooperatius com Sostre Cívic i membres del moviment veïnal tradicional amb l'objectiu de compartir experiències per buscar vies de treball conjuntes i posar fre a les dificultats per accedir a un habitatge i als processos de gentrificació que estan expulsant els veïns d'alguns barris de Barcelona.

Irene Escorihuela conta que, des del mateix dia en què va fer-se publica la convocatòria, molta gent els ha trucat amb dubtes concrets, per als que encara no disposen de solució donat que el projecte es troba en fase d'estructuració. «De moment el que hem fet és llançar una primera reunió per veure si la gent de Barcelona ho veia adequat i després s'han format grups de treball. Ara ens reunim una vegada cada quinze dies i la idea és sortir properament amb una proposta clara del que volem fer» apunta la politòloga i jurista.

Una nova bombolla immobiliària (o la mateixa de sempre)

El que de segur ja en tenen ben analitzat és el rerefons d'aquesta segona bombolla immobiliària que està apujant els preus dels lloguers a límits inaudits i que està provocant des de l'emigració cap als afores de Barcelona fins a l'augment dels desnonaments per impagament del lloguer (el 70% de la xifra total a Catalunya). «Per entendre la crisi de l'habitatge que patim crec que n'hi ha tres qüestions que cal tenir en compte: el turisme, la gentrificació i l'especulació» exposa Irene Escorihuela. «En primer lloc, sabem que a les zones amb més afluència turística, com pot ser Ciutat Vella, per a molts propietaris surt més a compte un lloguer turístic per dies o setmanes que no pas llogar a una família més a llarg termini. En segon lloc, tenim el gran problema de la gentrificació, és a dir, barris que es posen de moda i que llavors hi viuen persones amb més poder adquisitiu i els preus pugen. El nou veïnat expulsa l'antic i ja no només és gent que ve a fer turisme sinó que ve de fora per viure aquí o, fins i tot, des d'altres barris de la mateixa Barcelona. Per últim, afrontem un cop més el creixement de l'especulació: avui el 40% dels pisos que es compren són per invertir, i tenir l'habitatge com a bé d'inversió vol dir pujada de preus» denuncia la directora del DESC.

"Per entendre la crisi de l'habitatge que patim crec que n'hi ha tres qüestions que cal tenir en compte: el turisme, la gentrificació i l'especulació"

«Com que s'ha dificultat l'accés a les hipoteques, molta gent s'ha decantat pel lloguer, llavors les empreses que fins ara havien treballat amb la bombolla immobiliària de la compravenda, en aquest moment estan veient un nínxol de mercat amb el tema del lloguer», conclou Escorihuela.

La regulació dels preus com a camí

Sobre la taula hi ha una discussió que cada vegada guanya més protagonisme a la ciutat: ¿Cal regular els preus dels lloguers? Qui pot fer-ho? Quins criteris s'han de seguir per fixar els topalls? Irene Escorihuela creu que aquest és el punt fonamental del debat i adverteix que, malgrat les competències són estatals, és urgent que des de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat es faci incidència en el Govern espanyol per modificar els estatuts. «Alemanya té una llei que habilita els landers [governs dels estats federats] a fer això, no pas com aquí, on no es pot moure res a escala local o autonòmica»

Berlín i París són els models que el Servei d'habitatge de l'Ajuntament de Barcelona té en el punt de mira quan parla d'una reestructuració en aquest àmbit, dos grans capitals que han intervingut en fixar els preus del lloguer amb l'autorització prèvia d'una llei estatal. «Els detractors del control diuen que si es posen topalls de preus, la gent no voldrà llogar. Però si abans cobraven 600 euros i ara 1.250 això vol dir que ja abans els sortia a compte i, exercint el seu dret a la propietat privada i a la llibertat d'empresa, estan ampliant el seu benefici fins a tal punt que afecten altres drets constitucionals com el dret a l'habitatge» sosté Irene Escorihuela.

Per dur a terme una regulació de preus el primer que caldria fer és un índex de orientatiu produït per l'administració

Per dur a terme aquesta proposta de regulació el primer que caldria fer, en opinió de la directora de l'Observatori Desc, és un índex de preus orientatiu produït per l'administració, molt sòlid tècnicament, en el qual es digui que per a una determinada zona, amb un determinat nombre de metres quadrats, d'habitatges d'una edat determinada, amb cert tipus de qualificació energètica, el preu raonable del mercat és un. «D'aquesta forma l'inquilí no hauria de pagar més i l'arrendador sabria que, si arrenda per sobre d'aquest preu, té un marge de benefici superior al que dóna el mercat. No seria encara una llei vinculant però almenys serviria una mica per determinar si un lloguer és abusiu o no ho és», afirma Escorihuela.

Menys pisos buits i més lloguer social

Un altre pas que s'hauria de donar segons l'entrevistada és en la direcció que l'Ajuntament de Barcelona ha començat a prendre amb la seva iniciativa de mobilitzar els pisos buits per ampliar el parc públic d'habitatge. Davant la impossibilitat de crear a curt termini tots els habitatges de lloguer social necessaris per a persones vulnerables, el govern d'Ada Colau s'ha proposat la mobilització dels habitatges buits, tant de grans propietaris (a partir de 1.250 metres quadrats de propietat) com de petits propietaris.

El programa de captació de pisos dóna avantatges als propietaris que s'adhereixin -una pòlissa multirisc i la seguretat del compliment del contracte així com del cobrament gràcies al fons de garantia creat pel Consorci de l'Habitatge de Barcelona- i, d'aquesta manera, malgrat que el preu del lloguer dels pisos gestionats des de la borsa municipal són lleugerament inferiors al preu de mercat -el 20% aproximadament-, els propietaris tenen la possibilitat de gaudir de bonificacions i nombroses ajudes.

«Si es tingués un percentatge elevat de lloguer públic- com en passa a altres països- això incidiria en els preus, a més que seria la solució a l'emergència habitacional que es pateix a la nostra comunitat», afegeix Irene Escorihuela. «Però tot això és encara molt nou i se n'haurà de veure quin és el resultat a llarg termini. A Barcelona hi ha uns 880.000 habitatges i únicament l'1,5% són de lloguer protegit, entre les del Patronat Municipal de l'Habitatge i les d'altres entitats».

"Si hi hagués un percentatge elevat de lloguer públic, això incidiria en els preus", opina Escorihuela

Parlant de xifres, altres dades que segueixen sent alarmants són les dels desnonaments. Catalunya lidera el nombre de llançaments amb més de 4.000 durant el segon trimestre d'aquest any 2016, segons l'informe del Consell General del Poder Judicial. La Generalitat va anunciar al juliol una nova llei per ampliar el parc de pisos socials i frenar els desnonaments després que el maig passat el Tribunal Constitucional (TC) suspengués tres articles de la llei 24/2015, d'emergència social, que fixaven mesures per garantir el dret a l'habitatge de les persones en risc d'exclusió social però, en opinió de la Plataforma d' Afectats per la Hipoteca (PAH), aquesta norma no funcionarà.

«Substituir aquest article era molt complicat perquè, si es volia fer el mateix, és evident que tornarien al Constitucional i, si es busquen mecanismes alternatius, probablement són molt limitats. Llavors jo crec que tenir una nova llei és una bona notícia però no substitueix als articles de la ILP. Aquesta llei era un nou paradigma perquè els grans propietaris assumien responsabilitats: havien d'aturar el desnonament i oferir lloguer social, i ara aquest procediment és diferent i es limita a uns tipus d'habitatge en concret: aquells que provinguin d'execucions immobiliàries o d'impagament. N'hi haurà moltes famílies que es quedaran fora», alerta Escorihuela, tot i que aclareix que la llei està encara en debat i que des de l'Observatori Desc, la PAH i d'altres entitats s'estan presentant esmenes per a millorar-la.

Per últim, la pregunta del milió: què s'ha de fer amb els més de 9.600 pisos turístics legals a Barcelona? L'Ajuntament va posar multes a les plataformes digitals Airbnb i Homeaway per 600.000 euros a cadascuna per no deixar d'anunciar pisos turístics il·legals malgrat els requeriments que el Consistori ja les havia fet. Però, a més d'optar per la màxima penalització prevista a la Llei de Turisme de Catalunya, Irene Escorihuela pensa que és important establir limitacions temporals, com es produeix a Nova York, «per tal què no hi hagi tant lloguer per dies i per setmanes, que és el que es fa servir més amb el turisme i estimula a l'especulació».