La nova bombolla de preus del futbol

Els aficionats del FC Barcelona es van indignar l'estiu del 2000. Florentino Pérez guanyava les eleccions a la presidència del Real Madrid amb Luis Figo de la maneta. Els 62 milions d'euros que va pagar el conjunt blanc van permetre Joan Gaspart dur a terme algunes de les inversions menys encertades de la història del club. La gran estrella d'aquell mercat va ser Marc Overmars, que arribava procedent de l'Arsenal amb companyia obligada (Emmanuel Petit) per prop de 40 milions d'euros. Malgrat tota la rumorologia, l'any següent els blancs tornarien a portar el mercat un pas més lluny amb la contractació de Zinedine Zidane per 77,5 milions d'euros.

Aquella successió de fitxatges van generar la primera bombolla de preus del futbol. El Betis havia batut tots els rècords l'any 1998 superant els 30 milions d'euros per primera vegada l'any 1998 amb l'arribada de Denilson. Tres estius més tard els traspassos de Buffon, Saviola, Campbell, Vieri, Mendieta, Rui Costa, Cassano, Ronaldinho o Verón superaven el cost de Denilson. Les conseqüències del cas Bosman (1995) i el mercat únic europeu havien arribat al seu punt més àlgid.

Molts anys més tard Zinedine Zidane continua essent un dels fitxatges més cars de la història del futbol. Fins al mes de juny del 2017 ocupava el vuitè lloc de la taula històrica en xifres totals. Una mirada més precisa ens feia recordar que el francès, fins fa pocs mesos, continuava sent el més car. Un fitxatge, certament, galàctic. Per comparar els preus del futbol entre una època i una altra alguns estudis han decidit incorporar la inflació com a variable significativa. És a través dels preus comparats on Zidane ha superat, fins i tot, el cost de Cristiano Ronaldo (94 milions d'euros) o de Gareth Bale (100,8 milions), els darrers fitxatges galàctics del Real Madrid.

El cas de Zidane, però, no respon al patró del mercat del futbol. Encara que tinguem en compte la inflació per atenuar les xifres, el cert és que els diners totals que mou el mercat del futbol creixen exponencialment any rere any. Amb l'aval dels drets televisius i dels ingressos per publicitat al darrere, les xifres d'inversió dels clubs de les principals lligues europees s'han triplicat en els darrers 5 anys, amb un salt molt significatiu entre l'estiu de 2016 i el de 2017 (+36%). Tot plegat amb un paper secundari de la lliga espanyola, que es manté en xifres força estables en els darrers anys (creixement total al voltant del 10%, amb el Barça com a actor principal) i amb un ingredient més que cal tenir en compte: cada cop els fitxatges més cars corresponen a jugadors més joves, tal com indica l'informe anual Football Transfer Review. El 2017, per primera vegada, la mitjana d'edat dels 10 jugadors més cars del mercat és inferior als 24 anys. El futbol ja no paga morterades per les grans estrelles vigents, sinó que cada cop més es valora el potencial de les estrelles del futur.

Després de l'experiència dels anys 1998-2001, el futbol torna a viure una bombolla de preus que ara per ara sembla imparable i en què les fortes inversions, més enllà del cas PSG, semblen a l'abast de cada cop més clubs. En el darrer any i mig s'han viscut els cinc traspassos més cars de la història: Neymar (222M€), Mbappé (180M€ compromesos), Coutinho (120+40M€), Dembelé (105M€) i Pogba (105M€). També al Top 10 de la història hi trobem els casos recents d'Higuaín (90M€, 2016), Lukaku (84,7M€, 2017) i Van Dijk (85M€, 2018). Dos dels traspassos més cars del futbol els acabem de viure en l'actual mercat d'hivern, una finestra de moviments normalment amb xifres considerablement menors a les estiuenques.

Un dels elements que és capaç de generar més debat en el futbol és el mercat de fitxatges, un dels leitmotivs que ocupa més espai a les portades dels diaris esportius tradicionals independentment de si la notícia del dia és un fet consumat o es tracta, simplement, de rumorologia. Com poder determinar si la incorporació d'un jugador és encertada en funció del seu preu? En clau blaugrana, per exemple, ningú dubta que Luis Suárez ha estat una incoporació més enceEl fenomen asiàtic

rtada, per exemple, que la d'Andre Gomes, malgrat la diferència de preu entre ells. Com valorar, doncs, el preu d'un fitxatge en funció de les condicions de cada jugador?

Neymar, venut més barat del compte?

Procurant fugir de criteris subjectius, el CIES Football Observatory fa uns quants anys que publica una taula dels 100 jugadors més cars del món quan arriba el mes de gener. Cada jugador té una xifra de traspàs associada. Segons aquest organisme, seria la quantitat lògica que un club hauria de pagar per incorporar-lo si volgués tirar endavant el seu fitxatge. El passat 5 de gener CIES va donar a conèixer les xifres d'aquest 2018, amb dos jugadors que superen el llindar dels 200 milions d'euros: Neymar (213) i Messi (202). L'informe va córrer fa uns quants dies als mitjans de comunicació generalistes per la valoració de Cristiano Ronaldo. El portuguès, acostumat a estar entre els més cars del món des de fa una pila d'anys, ha caigut al 49è lloc del rànquing, amb un preu de traspàs real de 80,4M€, superat, entre altres, pel seu company Isco o per quatre jugadors de l'Atlètic de Madrid (Griezmann, Ñiguez, Koke i Carrasco).

El mètode per confeccionar aquesta taula de preus és complex. Els responsables de l'informe asseguren que es basen en paràmetres estadístics en què s'hi inclou elements bàsics del rendiment esportiu (gols, assistències, parades, passades de mèrit..) així com elements avançats (creació, visió, recuperació, cobertura del camp, singularitats..), al costat de salari, clàusula de rescissió, influència pública, etcètera. A la pràctica, criteris per determinar l'impacte positiu que pot aportar un jugador dins i fora del terreny de joc si canvia de club.

Segons aquesta taula, per exemple, l'arribada de Coutinho al Barça correspondria al preu real de mercat (123M€) si no es tenen en compte els bonus i Virgil Van Dijk estaria sobrepagat o bé tindria un valor a la baixa per la seva condició de fitxatge especialment recent en el moment de fer públic l'informe (50,8M€). Encara que el CIES no existia en l'època citada de Gaspart a la presidència i de les memorables incorporacions de Christanval i companyia, sí que ens permet fer un cop d'ull al passat recent del FC Barcelona, l'únic equip del nostre país amb presència a les taules d'aquest organisme.

En podríem fer un titular cridaner: el barça sobrepaga i malvèn jugadors. Això és el que es desprèn dels casos més recents. La directiva de Bartomeu hauria venut Neymar per una xifra inferior al seu preu de mercat en començar el 2017 (246,8M€) i hauria pagat molt més del compte per Dembelé (xifrat en 71M€) així com per Paulinho (40M€), que ni tan sols apareix a la taula. El cost d'Andre Gomes (35M€) seria lleugerament superior al que marcava el mercat (33,5M€) el 2016, tot i que seria sonorament més car a la llarga si s'acaben confirmant les variables associades al fitxatge (35M€ més).

El fenomen asiàtic

Una de les grans revolucions que tot just comença és l'aparició de mercats disposats a pagar tants diners com els que es mouen a Europa. Les principals lligues del vell continent (Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Espanya i França) segueixen sent l'epicentre dels moviments més importants. Al mercat d'estiu de 2017, per exemple, van moure el 71% dels diners en traspassos d'arreu del món. Una xifra que s'enfilava pràcticament fins al 90% si hi sumàvem els moviments d'altres lligues europees com l'holandesa, la portuguesa o la russa. Malgrat tot, la irrupció econòmica de la lliga xinesa ja és una realitat que no es pot menystenir.

Cédric Bakambu ha estat la referència del Vila-real en les darreres dues temporades i mitja. Després de marcar 47 gols en 105 partits amb la samarreta groga, acaba de fitxar pel Guoan de Pequín, que ha pagat la clàusula de rescissió (40 milions d'euros) i les noves taxes implementades al país asiàtic des de la passada primavera que estan pensades per obligar els grans clubs del país a destinar una part substancial dels seus diners en inversions per fer créixer l'afició al futbol (des de publicitat a millores als estadis). En total, el fitxatge ha costat al club 74 milions d'euros, una despesa que s'enfilaria al top 15 de traspassos més cars de la història. Al mercat internacional, però, només es comptabilitzen els 40 milions referits exclusivament al traspàs del jugador. Sigui com sigui, una nova demostració de potencial econòmic del futbol xinès.

La superlliga xinesa, de fet, ha canviat de paradigma en només dos anys. El 2016, el brasiler Alex Teixeira fitxava pel Jiangsu Suning deixant 49,5 milions d'euros a les arques del Shakhtar Donetsk. Hulk abandonava el Zenit rus per incorporar-se al SIPG de Xangai per 55,8 milions d'euros el mateix any. Un tercer jugador brasiler, Oscar, batia tots els rècords previs pocs mesos després amb la seva arribada al mateix club, que va pagar 60 milions d'euros al Chelsea. I l'equip que fa anys que guanya la lliga, el Guangzhou, no s'ha quedat de braços plegats i ha incorporat al colombià de l'Atlètic de Madrid Jackson Martínez (2016, 42 milions d'€).

Lluny d'oferir un nivell competitiu equiparable a les grans lligues europees, la lliga xinesa acostuma a inflar els salaris dels jugadors procedents de les millors competicions del món. En algunes ocasions, aquest no és un argument prou convincent per a jugadors com Kalinic, que fa tot just un any va rebutjar una oferta del mercat xinès que estava disposat a pagar 45 milions d'euros pel traspàs. És qüestió de temps, però, que l'aposta econòmica vagi lligada a un projecte esportiu d'alt nivell. De moment, cinc dels 100 traspassos més cars de la història han sorgit de les butxaques asiàtiques. Ben aviat la xifra augmentarà. La superlliga xinesa ha passat d'invertir 116 milions d'euros en fitxatges el 2015 als 345 del 2016 i als 388 del 2017. Trigarà a passar la mà per la cara del mercat europeu?