Malgrat el mes de juny ja havia publicat Transicions, de la francesa Élodie Durand, és amb el llançament de la crònica dels fets de Tian’anmen 1989 que l’editorial Comanegra ha presentat oficialment la seva nova col·lecció de còmics, sota la flamant direcció del dibuixant Oriol Malet. Parlem amb ell del nou segell i del refulgent panorama del novè art en català.

Com es gesta Comanegra Còmics i la seva incorporació com a director de la nova col·lecció?

Tot i que ja havia fet alguna cosa, l’entrada forta de Comanegra en el món del còmic va ser el 2019 amb Mandela i el general. Quan els vaig dir que volia publicar el llibre també en català i que ningú s’hi estava atrevint, ells hi van apostar. És una editorial una mica rara avis, com que està formada per gent que ve de fora del món editorial no carreguen la motxilla de certs mantres que a vegades pesen molt, com el que diu que còmic en català és igual a mort súbita. L’edició catalana va anar molt bé. I també Un món d’art brut (2021) ha anat també molt bé, tot i ser un tema minoritari. Això, sumat amb tot el que està passant amb el còmic en català (premis amb dotacions interessants, subvencions per publicar còmic en català, editorials noves i no tan noves que hi aposten, etc.) va fer pensar a Comanegra que era un bon moment per llençar una nova col·lecció i em van proposar dirigir-la.

Quin espai vol ocupar Comanegra Còmics en el panorama català del còmic i en quina mesura en parlen els dos primers volums de la col·lecció?

Després de trencar-m’hi molt les banyes, vaig veure que el camí ja estava apuntat: el que ha sabut fer Comanegra és situar-se dins del "prestatge" de no ficció, adults i el target de públic no eminentment lector de còmic. Cosa que em sembla molt interessant, perquè el mercat francès també està anant una mica per aquí. Salvant els ingents números de distància, hi ha cert paral·lelisme en l’interès per copar les llibreries no especialment especialitzades en còmic. I aquí la no ficció, el còmic periodístic i el còmic assaig hi tenen molt a dir. Creiem que això suma. Els dos primers títols, Transicions i Tian’anmen 1989 comparteixen elements que van definint el que serà el segell: compromís social, no ficció i certes tangents amb el periodisme. El febrer de 2023 publicarem la biografia de Stanley Greene, un gran fotoperiodista que, entre d’altres, va cobrir la caiguda del mur de Berlín i la guerra dels Balcans. Cada any publicarem entre quatre i sis títols.

La col·lecció apareix en plena eclosió de l’anomenat boom del còmic en català. Se sent còmode amb el terme?

No. A veure, si el concepte ajuda a fer entendre el que està passant, per mi collonut. Crec que el boom encara està per venir. Ara se n’estan posant els fonaments: hi ha molt bona intenció i moltes ganes, i estan passant coses que fa dos anys no passaven. Si ho espatllem o seguim per la via adequada, ja ho veurem. Però és cert que estan passant moltes coses i de forma molt ràpida. És molt ‘canyero’ el que està passant.

Però no és que no hi hagués res abans, tradició a Catalunya n’hi havia. Com ens vam carregar el que ja existia?

És cert. Durant la Transició, el còmic per adults estava anant d’una cosa molt naïf a una altra molt bèstia. Al llibre Cómo acabar con la contracultura, Jordi Costa parla de com la Transició, per controlar els processos de cap on anava el còmic, va posar tants límits i normatives que va produir-se una aturada en sec del que podia haver estat. Hi havia una indústria molt forta i un camí que, de seguir-se, no haguéssim viscut aquesta "aturada social" que fa que quan baixes al carrer i converses sobre còmic et parlin del TBO o d’Hazañas bélicas. No sé si es tracta de recuperar una cosa que s’ha adormit, però aquest ‘boom’ estaria molt bé que arribés. Jo sóc molt positiu. S’han donat una sèrie d’elements des de diferents àmbits al mateix temps que ni organitzant-ho podries aconseguir-ho.

Fins a quin punt són determinants les ajudes de la Generalitat?

Poden ser una arma de doble tall i generar certa controvèrsia: qui decideix a qui se li dona, a qui no. Però han d’existir, són molt importants. El que han estat cobrant fins ara els autors de còmics és absolutament inviable perquè hi hagi un boom i una nova realitat. Al mercat francobelga estem parlant d’un zero més. Aquí necessitem gent que s’hi pugui dedicar, i per això, entre d’altres coses, les subvencions són importants. No puc fer un còmic mínimament potent i interessant i que aporti a la societat cobrant segons què.

Entenc que aquesta és una de les raons per les quals en aquest anomenat boom del còmic en català, de moment, hi ha pocs autors catalans.

És clar, perquè per una editorial és molt més barat costejar una traducció i uns drets d’autor, mai serà equivalent a pagar la producció d’una obra des de zero.

Com enfronteu aquest repte a Comanegra?

Pretenem trencar aquesta dicotomia de morts de gana. No només comprarem cosa de fora, que és el més ràpid per poder engegar, sinó que ja estem treballant diverses coses amb autoria catalana. Comencem mica en mica. Serà un tant per cent d’obra d’autors catalans més baix del que voldríem, però esperem que entre tots la bola es vagi fent més gran. Perquè estem cobrint una necessitat que entronca amb el nivell cultural d’aquest país. Han d’apretar les administracions, les iniciatives privades i les editorials. Jo he dit a la gent de Males Herbes: "Això és molt potent, però ho veig més per a vosaltres". Perquè a algú li vagi molt bé hi ha d’haver una realitat que no hi és, i perquè això passi tothom ha de tibar la corda. Si no ho fem així, no hi haurà cap boom que valgui.

Quins hàndicaps ha d’enfrontar l’edició de còmic en català respecte el castellà?

Aquí hi ha un problema molt gros: el lector de còmic és eminentment lector de còmic i prioritza la novetat, encara que surti en castellà. Això ens obliga a publicar alhora o abans que en castellà: si no, has palmat. Mandela i el general i Un món d’art brut van sortir a Comanegra al mateix temps que l’edició castellana de Norma Editorial. Fins i tot, crec recordar que la catalana va sortir una mica abans, perquè a Norma coneixen quina és la realitat d’aquí.

Però el primer títol de la col·lecció, 'Transicions', va haver de sortir el juny i no ara que es presenta Comanegra Còmics.

A França, quan una editorial espanyola compra els drets d’autor d’un còmic, l’obliguen a comprar també els drets en català, gallec i eusquera, encara que no tinguin cap interès de publicar en aquests idiomes. Amb Transicions la gent d’Andana Gràfica va alliberar els drets en català però vam haver de publicar-lo abans del tret de sortida de la col·lecció. A França comencen a veure que hi ha cert moviment a Catalunya i pot ser que a partir d’ara venguin els drets per separat: és un altre símptoma que estan passant coses.

Enguany, l’Editorial Finestres ha publicat en català Els ignorants, malgrat fa anys que existeix una edició castellana. Això és ser molt valent, perquè a més no és un llibre petit ni barat. Potser també hem de trencar aquest mantra que no podem sortir més tard. Crec que ho podem fer quan fa molts anys que ha sortit en castellà. Perquè hi ha una altra element molt interessant en tot això: hi ha una nova generació molt jove que t’està demanant còmic en català.

Sobretot manga.

A mi m’és igual que sigui manga: és còmic. A París diuen que tenen crisi, però tenen els números que tenen gràcies al manga. Si t’hi pares a pensar, el mercat del manga és tan brutal que tot el que et puguis imaginar, ells ja ho han fet. La gent es pensa que tot és Bola de Drac, Detectiu Conan o Naruto. I no. Te’n vas a fer coses més indies o adultes i te’n fas creus. Fa pocs mesos s’estava demanant que algun segell gran comencés a traduir manga al català (les petites no podríem assumir-ho) i està passant amb la gent adequada. Ara que sóc a l’altra banda, estic donant-li moltes voltes a com podem absorbir en positiu tot això perquè aquesta bola de neu es vagi fent gran. Potser sóc una mica naïf perquè sóc molt novell en aquest ‘mundillo’ i positiu de mena.

Jo sé com és aquest país en el món de la premsa i en el de l’editorial, i veig coses rares i competència, però en aquest petita cosa que està passant he vist tot el contrari. I tothom suma: docents que aposten pel còmic a les aules, periodistes especialitzats, biblioteques, ràdios parlant de còmic… comença a passar. Poc a poc, però comença a passar.