La memòria del passat acapara bona part de l'agenda política, una vegada la dreta i l'extrema dreta busquen resignificar-lo des de les institucions. Així ho denuncien les entitats memorialístiques, entre les quals hi ha L'Amical de Mauthausen, que des de l'any 1962 treballa per rescatar de l'oblit les deportacions de milers de republicans i republicanes als camps d'extermini nazis.

Per a Juan Manuel Calvo, president de l'associació, l'actual context obliga a potenciar entre les noves generacions la recerca i el reconeixement de les víctimes del feixisme i el nazisme. Una tasca en la qual L'Amical també inclou els brigadistes internacionals, per qui segons Calvo són una referència bàsica a l'hora d'entendre els valors democràtics que van defensar i que avui, a l'Estat espanyol i arreu del món, estan en perill.

L'entrevistem quan falten poques setmanes per a l'estrena de Marco, la pel·lícula basada en la història de l'expresident de l'entitat Enric Marco, qui va inventar-se que havia passat per un camp de concentració nazi.

Ara fa tres anys, el juliol de 2021, vas accedir a la presidència de L'Amical de Mauthausen. Des d'aleshores, com ha evolucionat l'entitat?

He donat continuïtat a una etapa marcada per la desaparició dels supervivents dels camps de concentració nazis (l'últim va morir fa tres anys), fet que ens ha obligat a buscar noves formes perquè el missatge de la deportació arribi a la ciutadania. Per això comptem amb la xarxa Mai Més, adreçada a què els ajuntaments despleguin activitats ben diverses, i als centres educatius, on molts docents mantenen el compromís d'incorporar la història de l'holocaust en el currículum educatiu. Això, sumat a les desenes de campanyes que fem i la nostra participació en jornades, conferències i projectes a escala internacional.

Sense el testimoni dels supervivents, quines estratègies poden ser útils a efectes de transmetre la memòria?

Posem a disposició de tots els instituts diferents eines. Una són petits fragments de pel·lícules a través dels quals poden explicar l'holocaust i introduir referències a les deportacions que van tenir lloc al nostre país. Igual que poden tractar continguts que troben a la nostra web o les modalitats de xerrades que els oferim al llarg de l'any. El que millor funciona, però, són les experiències, com ho demostra el documental Carretera a Gusen, que explica viatge d'un noi fins a aquest camp concentració on va ser deportat el seu avi.

L'auge de l'extrema dreta demana reforçar el vessant més pedagògic?

Sí, perquè està banalitzant la memòria i, a força de convertir qui pensa diferent en un enemic, està donant peu als discursos d'odi. De moment, ja hem trencat relacions amb aquells governs autonòmics en què el Partit Popular i Vox han derogat la Llei de memòria per imposar una denominada Llei de concòrdia que equipara el franquisme amb el règim democràtic de la República. Però, més que el revisionisme històric, el més preocupant és veure com la dreta democràtica, representada pel PP, ha acceptat una norma que neteja el que va significar el cop d'Estat contra un govern legítim. No conté cap perspectiva històrica i, encara menys, una anàlisi crítica del passat. Molt pitjor: torna a convertir els defensors de la legitimitat constitucional de la Segona República en els enemics a batre. És inadmissible i, des de les entitats memorialístiques, hem de denunciar-ho obertament.

Hi ha un intent de tergiversar la història per debilitar la democràcia i imposar un model d'Estat autoritari?

Constitueix un perill i, alhora, una ofensa més a la memòria de les víctimes. I no es tracta de revengisme ideològic ni res similar, sinó explicar què va succeir, ja que no conèixer el passat, és matar el pensament crític. Aquesta deriva no sols es percep a l'Estat espanyol; l'ascens de formacions que projecten l'odi i criminalitzen a determinats col·lectius s'estén arreu del món.

La immigració és un dels col·lectius més damnificats per aquest pensament?

Es repeteix el mateix patró que en el passat: en comptes d'entendre les circumstàncies per les quals es produeix un fenomen determinat, en aquest cas la immigració provinent del sud, es presenta com una amenaça. Un discurs maniqueu i banal que, maluradament, ha arrelat en persones de suposat tarannà democràtic, que a més d'empassar-se que els immigrants ens prenen la feina, acaben aplaudint polítiques que limiten els seus drets, quan els drets han de ser per a tothom. Si no és així, entrarem en un lloc on no hauríem de tornar mai més.

Què consideres que ha fallat per arribar a aquest escenari?

Segurament no s'han construït estructures socials prou sòlides ni tampoc s'ha promogut el pensament crític amb relació a què observem cada dia. Un exercici que a L'Amical de Mauthausen considerem imprescindible, per això insistim que hem de contrastar les nostres idees en els entorns on ens movem, perquè només així esvairem prejudicis. Les xarxes socials ens aïllen i no ajuden, és evident, d'aquí la importància que els alumnes coneguin el passat i entenguin la raó dels processos migratoris i altres fenòmens que vivim actualment.

L'acostament a aquestes realitats és un antídot davant la manipulació que en fa l'extrema dreta?

Sens dubte. A França, per exemple, les visites als camps d'extermini són habituals, i a Alemanya obligatòries. Doncs bé: L'Amical portem alumnes perquè convisquin amb familiars de persones que hi van ser exterminades. I quan hi entren en contacte i visiten Mauthausen, Gusen i altres camps, la seva perspectiva canvia i, arran d'haver interioritzat aquella vivència, estan compromesos en la defensa dels drets humans.

Trepitjar aquells llocs i compartir-ho ajuda a dissipar clixés?

Al costat de la recerca i el coneixement, és la millor política de prevenció. Cal explicar el passat, fer-ne pedagogia i, a través d'actes com la instal·lació de plaques i llambordes, reconèixer a les víctimes. És cert que el franquisme encara pesa i, a diferència de Xile, Argentina, França o Alemanya, estem lluny en l'àmbit de la memòria. Però, a poc a poc, es comencen a obrir fosses i afloren els camps de concentració que hi havia a l'època de Franco, i això és una garantia per la presa de consciència.

La Llei de memòria democràtica de 2022, que millorava l'anterior Llei de memòria de 2007, pot contribuir a aquest objectiu?

Podia haver sigut més ambiciosa, però respon al context en què es va aprovar. El problema és que aquestes lleis no son acords d'Estat, com hauria sigut desitjable. Encara avui, la dreta es resisteix a reivindicar, no ja les persones que van patir el feixisme, sinó els valors democràtics pels quals van lluitar, que no són altres que la igualtat, la justícia, l'humanisme i l'internacionalisme.

El 8 de novembre s'estrena 'Marco', la pel·lícula que ens evoca a la figura d'Enric Marco, l'expresident de L'Amical conegut per haver falsejat la seva estada al camp de Mauthausen-Gusen. Des de l'entitat, com afronteu aquest film?

Primer hem d'aclarir que és una pel·lícula de ficció, no un document històric. Dit això, és molt honesta en explicar que Marco es va posar a la pell dels supervivents, de qui creia que no estaven en condicions d'explicar el seu periple, per narrar-los com si els hagués viscut ell mateix. La seva impostura queda reflectida, i certament pot ser incòmode, però també ens pot ajudar a reivindicar la memòria de la deportació i el coneixement del passat. Ho vam tenir clar quan va esclatar la polèmica i el temps ens ha convençut que és més necessari que mai.