Els gairebé 8.700 militants d'ERC decidiran aquest divendres el futur a curt termini de la política catalana en una consulta interna. Si validen el preacord assolit per l'executiva de la formació amb el PSC per a la investidura de Salvador Illa, el primer secretari dels socialistes catalans probablement serà escollit nou president de la Generalitat ja la setmana vinent. Si el refusen, l'escenari es complicarà i la possibilitat d'una repetició electoral a l'octubre guanyarà molta força.

Després que aquest mateix dimecres els Comuns hagin donat el vistiplau al seu pacte amb el PSC, el "sí" de les bases republicanes és el darrer pas que li falta a Illa per arribar a la presidència del Govern, un càrrec que sota les sigles de la seva formació només han ostentat Pasqual Maragall (2003-2006) i José Montilla (2006-2010).

En concret, els afiliats a ERC hauran de contestar telemàticament si estan d'acord que el grup parlamentari "voti a favor de la investidura del candidat socialista a canvi de la sobirania fiscal, la promoció i protecció de la llengua catalana, la Convenció Nacional per a la resolució del conflicte polític i la resta de mesures acordades".

Aparentment el resultat de la consulta és incert, atesa la situació de crisi interna que viu ERC després del pèssim darrer cicle electoral, que provocarà canvis profunds en la direcció -la secretària general, Marta Rovira, deixarà el càrrec al congrés nacional de novembre, en què Oriol Junqueras aspira a retornar a la presidència-. Una tensió orgànica que ha anat a més després que transcendís que els cartells contra els Maragall per l'Alzheimer van sortir del propi partit.

Per tot plegat el malestar a les bases amb la direcció és palès i això podria traduir-se en un vot contrari a la investidura d'Illa, malgrat els esforços dels darrers dies de la direcció per defensar les bondats del preacord, amb la possible consecució d'un nou model de finançament autonòmic com a principal bandera. De fet, no seria la primera ocasió que la militància republicana tomba una decisió transcendent de la cúpula d'Esquerra.

L'estocada al primer tripartit

Per trobar el precedent més significatiu hem de retrocedir gairebé dues dècades i situar-nos al maig del 2006. Era l'època del primer Govern tripartit de la Generalitat, presidit per Pasqual Maragall, amb l'aprovació del nou Estatut com a principal projecte polític del moment. El 30 de setembre de l'any anterior, el Parlament havia aprovat la normativa, però posteriorment el text seria notablement retallat al Congrés.

Això va generar malestar a ERC i va portar l'executiva, que presidia Josep-Lluís Carod-Rovira, a apostar en primer terme per demanar el vot nul al referèndum sobre l'Estatut, fixat pel 18 de juny. El 3 de maig, però, la formació va celebrar una dotzena d'assemblees territorials, en què de manera aclaparadora la militància va decantar-se pel "no" a l'Estatut, amb l'única excepció de l'assemblea de les Terres de l'Ebre.

Dos dies després, l'executiva republicana va virar del vot nul al "no" a l'Estatut, arran del posicionament de les bases, una decisió que seria ratificada en el Consell Nacional de l'endemà, 6 de maig. El moviment d'ERC va tenir un impacte immediat a la política catalana del moment. Malgrat que Carod-Rovira va defensar que no tenia perquè afectar l'estabilitat del Govern tripartit que conformaven amb PSC i ICV-EUiA, el dia 11 Pasqual Maragall va expulsar els republicans de l'executiu, amb l'argument que havien incomplert el "compromís explícit" d'evitar el "no" al referèndum de l'Estatut.

Això va comportar que fossin destituïts els sis consellers d'ERC -Josep Bargalló (conseller primer), Xavier Vendrell (Governació i Administracions Públiques), Marta Cid (Educació), Josep Huguet (Comerç), Anna Simó (Benestar i Família) i Manel Balcells (Universitats). I, a la pràctica, va accelerar el final del primer tripartit, ja que poc després Maragall convocaria eleccions al Parlament per a l'1 de novembre d'aquell any.

Ja sense ell com a candidat, els resultats dels comicis van permetre la formació d'un segon Govern tripartit, en aquest cas presidit per Montilla i amb Carod-Rovira de vicepresident. Malgrat les inherents tensions internes en un executiu de coalició, va poder completar els quatre anys de legislatura i, de fet, fins ara és el darrer Govern de la Generalitat que ho ha pogut fer.

I, per cert, malgrat la crida d'ERC a votar "no", el "sí" va imposar-se amb claredat en el referèndum de l'Estatut, amb el 74% dels vots a favor i tot just el 20,8% en contra. La participació de la consulta va ser baixa i no va arribar ni al 49%. Posteriorment, el 2010 el Tribunal Constitucional retallaria encara més la normativa, en una sentència que seria determinant perquè el sobiranisme creixés, guanyés força al carrer i el Procés independentista es convertís en l'eix de la política catalana durant més d'una dècada. Però això ja és una altra història.