"La muntanya de Montjuïc és la mare de Barcelona"

Els temps de la Covid ens han brindat una oportunitat d'or –i pot ser que irrepetible– per a redescobrir Barcelona. Un dels llocs que més té per oferir és la muntanya de Montjuïc. Està entre els llocs preferits per a perdre's de l'historiador Dani Cortijo (Madrid, 1983). En les seves estones lliures cal imaginar-se'l per aquests lars com si fos un explorador a la recerca del tresor perdut. "Pujant les escales del MNAC vaig trobar una làpida funerària amb una calavera", relata Cortijo assenyalant-la de passeig amb Públic pels voltants del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Té dues teories per a explicar el destí de la làpida, utilitzada ara com a esglaó: que procedeix de material reaprofitat d'un antic convent després de les desamortitzacions, o del de Santa Madrona, que va ser patrona de la ciutat, i del qual es manté en peus una ermita. Així que paraula de Cortijo per als amants de Barcelona amb ànsies de trepitjar la ciutat: "Si comencem a mirar cap amunt, descobrirem moltes coses, però si ho fem cap avall, també".

Cortijo es troba entre els historiadors que vetllen per aquesta ciutat. Sempre està atent per a salvaguardar el patrimoni, advertint de possibles pèrdues a través del seu blog Altres Barcelones o dels mitjans de comunicació. De petit havia anat molt a Collserola amb la seva família, però la vida el va acostar a Montjuïc i va començar a explorar-lo. "Sóc un noi de cau, és una muntanya enjardinada i em tira molt", confessa, i motius no li'n falten: "Té moltes coses que ni t'imaginaries". Pel passeig, Cortijo va a joc amb la seva troballa de la làpida: assegura que no ha estat premeditat, però s'ha abillat amb una mascareta que llueix una petita calavera. Fem el recorregut un dia entre setmana sense pràcticament barcelonins ni rastre de turistes, així que la muntanya és (gairebé) nostra.

Feta amb pedres de Montjuïc

L'historiador s'atura una bona estona per a reflexionar sobre què representa Montjuïc per a Barcelona. Molts es limiten a recordar el seu passat més recent: ha estat un dels punts neuràlgics dels Jocs Olímpics de 1992, va albergar barraques dels migrants que a mitjan segle passat van arribar a la recerca d'una vida millor i va ser un dels escenaris de la repressió franquista amb l'afusellament del president Lluís Companys. Però Cortijo en reivindica també el rol en el desenvolupament de la ciutat: "Montjuïc és la mare de Barcelona".

Això pot sonar altisonant, però no ho és, ja que explica que fins a ben entrat el segle XX "la majoria de les pedres d'edificis de Barcelona han sortit de Montjuïc", i això ha estat així des d'època íbera. La petjada que ha deixat a la muntanya el seu ús com a pedrera de la ciutat és ben visible, com al Fossar de la Pedrera, una antiga pedrera accessible des del Cementiri de Montjuïc i que va ser utilitzada com a fossa comuna per a 4.000 víctimes del franquisme –aquí també jeu Companys des de 1985–. Per a Cortijo, és un lloc que cal conèixer, i amb misteris encara per revelar per a molts barcelonins. Si s'entra a la zona per darrere del camp de futbol de la Bàscula, s'arriba gairebé a la vora del fossar des de dalt, on hi ha les restes de l'antic castell del Port.

També dues pedreres van donar lloc al Jardí Botànic Històric, on admirem amb Cortijo el cant dels ocells com a antídot contra la bullícia de la ciutat i les cavil·lacions. Entrar és gratis i s'hi pot contemplar la recreació d'una masia catalana típica. Els jardins són un dels punts forts de Montjuïc, i entre els preferits de l'historiador també estan els de Laribal, on es va situar un dels primers rosers de la ciutat: el de la Colla de l’Arròs, un grup de bon vivants que es reunia per a menjar arrossos. Malgrat que en aquella època –el segle XIX– la muntanya ja es va fer popular, encara avui en l'imaginari de molta gent "és Barcelona, però no és Barcelona del tot", indica Cortijo, i després hi ha un altre aspecte que ha marcat la relació amb ella. "Ha tingut un paper repressiu importantíssim", ressalta, personificat al castell que corona la muntanya.

Continuem caminant pels voltants del MNAC. Molt prop del monument al poeta Frederic Mistral veiem una enigmàtica estructura on Cortijo puja obrint-se pas entre la mala herba: és un antic funicular per a desplaçar-se per l'Exposició Internacional de 1929, que és quan es va construir tot el complex que avui presideix el MNAC, la qual cosa inclou la masia del Botànic i el Poble Espanyol. Als vestigis del funicular, ell posaria una placa explicativa, com d'altres que ja hi ha a la ciutat. Les dedicaria "no sols a la memòria històrica conflictiva de la Guerra Civil o el franquisme; també a etapes anteriors".

Tampoc cal perdre de vista els cementiris de la muntanya. "No per no parlar de la mort no ens morirem", recalca Cortijo, així que creu que no cal tenir objeccions a visitar-los, perquè aquí "s'aprèn moltíssim". Del de Montjuïc, posa un exemple: al Fossar de la Pedrera es recorda a Justo Bueno Pérez, un dels pistolers de la FAI que va estar darrere de l'assassinat dels germans Badia com a represàlia per la seva campanya contra el pistolerisme. Els germans jeuen a l'altra punta del cementiri, detalla. Prop del Mirador de l'Alcalde hi ha un antic cementiri jueu que va estar instal·lat allí com a mínim des del segle XI fins a 1391, quan va tenir lloc la massacre al barri jueu.

També considera que no cal passar per alt un altre testimoni dels fets que van marcar el segle XX: l'Estadi Olímpic, que va acabar denominant-se Lluís Companys. En 1936 havia d'albergar l'Olimpíada Popular, que s'havia organitzat com a alternativa als Jocs de Berlín a l'Alemanya nazi, però l'esclat de la Guerra Civil va truncar aquell esdeveniment esportiu.

Gaudir de la ciutat sense turistes

Ara Montjuïc roman a l'espera. Els veïns esperen l'execució dels ­plans municipals per a renaturalitzar la muntanya, i els caps de setmana s'omple de barcelonins àvids d'esplai desitjant gaudir aviat de la fi del confinament comarcal. Cortijo va néixer a Madrid perquè allí estava la seva família en aquells dies, però ha viscut gairebé tota la seva vida a Barcelona, i es compta entre tants altres vilatans que alguna vegada s'han preguntat si val la pena seguir a la ciutat. "Arriba un moment en què Barcelona t'ofega, sobretot a partir de quan tens filles", explica, especialment perquè no les pot deixar ni un segon soles davant del pas constant de cotxes que podrien atropellar-les. Ara s'ha reconciliat amb la ciutat i s'està "tan bé" en ella que pot ser que costi tornar a això d'abans. "El fet que no hi hagi turistes m'està fent veure que el turista és un problema", remarca. Lamenta l'impacte econòmic de la patacada turística, però des de les escales del MNAC mira cap a l'horitzó i per un moment es converteix en la veu dels barcelonins que l'any de la Covid han reconquerit la ciutat sense turisme. "Ho trobarem a faltar, eh!", deixa anar per a fer còmplice a aquest company de passeig.