Després d'una llarga trajectòria política i empresarial, Josep Piqué ha mort aquest dijous a Madrid als 68 anys. Se'l recordarà, sobretot, com a ministre de diverses carteres del Govern espanyol sota la presidència de José María Aznar i com a líder del Partit Popular a Catalunya entre 2002 i 2007, on va intentar imprimir un gir moderat i suposadament catalanista -bàsicament regionalista- que va ser torpedinat per la direcció estatal de la formació.

Allunyat de la política activa des d'aquell moment, des d'aleshores va ocupar nombrosos càrrecs en grans companyies i entitats diverses. Feia dècades que havia abandonat l'idealisme juvenil que va portar-lo a militar en el PSUC en el tardofranquisme i, de fet, els últims anys s'havia abonat a les tesis de l'espanyolisme més extrem en els seus atacs al sobiranisme català.

Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1955, a Piqué el cuc de la política li venia de família. El seu pare, Josep Piqué i Tetas, va ser el darrer alcalde franquista de la capital del Garraf i, posteriorment, s'afiliaria a la UCD d'Adolfo Suárez. En aquella època, però, el futur ministre va viure un temps d'una certa rebel·lia juvenil, fins afiliar-se al comunista PSUC -previ pas per Bandera Roja, justament una escissió del pal de paller de l'antifranquisme a Catalunya- durant els últims anys de la dictadura. Brillant estudiant –es va doctorar en Ciències Econòmiques i Empresarials i es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona-, inicia posteriorment una carrera acadèmica i empresarial que el portaria també a la política, ocupant càrrecs primer a la Generalitat -sota el pujolisme- i després a l'executiu espanyol.

Anem, però, a pams. Professor titular de Teoria Econòmica des del 1984, després de passar com a economista pel Servei d'Estudis de La Caixa va incorporar-se al Govern com a director general d'Indústria, amb Jordi Pujol de president de la Generalitat. S'hi estaria dos anys, del 1986 al 1988, per després tornar al sector privat. El financer Javier de la Rosa, que en aquella època era l'empresari de moda de Catalunya i mantenia unes estretes relacions amb el pujolisme, el va fitxar per liderar la química Ercros, de la qual seria conseller delegat i president. Ja implicat en els cercles empresarials i econòmics de l'establishment català, del 1995 al 1996 Piqué va presidir el Cercle d'Economia, un càrrec que, de retruc, seria clau per explicar el seu aterratge al Govern espanyol.

Una dècada fulgurant al costat d'Aznar

En el seu assalt a la presidència de l'executiu estatal, l'aleshores cap de l'oposició i líder del PP, José María Aznar, pretenia millorar la seva imatge a Catalunya -territori clau per a les seves expectatives electorals- i apropar-se a l'empresariat i la burgesia catalanes. I amb aquest objectiu, a principis de 1995 estableix contacte amb Piqué -amb la mediació de Joan Rosell, que liderava la patronal Foment del Treball i anys més tard presidiria l'espanyola CEOE-, a qui no coneixia prèviament. A partir d'aquesta primera trobada, els fets s'accelerarien i Piqué iniciaria una fulgurant carrera política que el mantindria poc més d'una dècada en primera línia.

Arran de la victòria del PP a les eleccions generals del 1996, Aznar es convertiria en el president espanyol i Piqué desembarcaria al seu primer executiu com a independent per assumir la cartera d'Indústria i Energia. Fent gala d'un suposat liberalisme econòmic -que a la pràctica es traduïa en un neoliberalisme de manual- Piqué va ser un dels responsables de l'onada de privatitzacions de les grans empreses públiques portades a terme durant els primers anys de l'aznarisme. Ràpidament, el polític català es convertiria en un dels homes de màxima confiança del president espanyol i el 1998 seria nomenat també portaveu del Govern.

La victòria per majoria absoluta del PP a les eleccions del 2000 obriria el segon mandat d'Aznar, durant el qual Piqué seguiria tenint un paper clau a les files conservadores. Primer va convertir-se en el ministre d'Exteriors -càrrec des del qual va fer gala del seu atlantisme militant i va defensar la coalició amb els Estats Units de George W. Bush que es traduiria en un suport entusiasta en la invasió de l'Iraq sota la premissa falsa de la presència d'armes de destrucció massiva- i el juliol del 2002 passaria a la cartera de Ciència i Tecnologia.

El fallit gir "moderat" del PP a Catalunya

Va ser aquell any en què, finalment, va afiliar-se al PP i va ser proclamat per Aznar com a president del partit a Catalunya. Era l'enèsim intent de la formació de dretes per guanyar presència al territori i ser-hi més competitiu a les urnes. Amb Piqué el relat oficial parlava d'un dirigent ben connectat amb l'establishment empresarial i econòmic i que faria gala de la moderació i d'un cert catalanisme. La realitat, però, és que això darrer seria un miratge i a l'hora de la veritat el sucursalisme seguiria marcant el dia a dia de la formació, ja que les decisions claus se seguirien prenent des de Madrid.

Amb el moviment, el PP també buscava enfortir-se com una potencial alternativa a CiU entre els sectors d'ordre catalans, amb l'expectativa posada en el probable desgast que patiria la coalició catalanista arran de la imminent retirada de Jordi Pujol, que deixaria la presidència el 2003, després de 23 anys al capdavant de la Generalitat.

En el seu pas a la política catalana, Piqué va liderar la candidatura del PP a les eleccions al Parlament del 2003 i el 2006, obtenint 15 i 14 diputats, respectivament, per sota dels 17 obtinguts per Aleix Vidal-Quadras el 1995 i dels 18 i els 19 que Alícia Sánchez-Camacho sumaria en els comicis del 2010 i 2012. Amb tot, els seus resultats se situen a la franja alta dels d'una formació que actualment tot just compta amb tres representants al legislatiu català.

Amb un estil marcadament menys agressiu que alguns dels seus predecessors -fonamentalment un Vidal-Quadras que va ser una de les víctimes colaterals del Pacte del Majestic a partir del qual la CiU de Pujol va facilitar la investidura d'Anzar el 1996-, Piqué va provocar que el PP s'arribés a implicar en un primer terme en les converses al Parlament sobre el nou Estatut. La pèrdua del Govern espanyol, però, es traduiria en una radicalització del PP, que accentuaria un anticatalanisme del qual mai s'havia acabat d'allunyar. Ras i curt, mentre Piqué defensava alguns dels plantejaments del nou Estatut, la seva formació va iniciar una enorme recollida de signatures arreu de l'Estat contra la normativa.

A poc a poc, la seva autoritat a Catalunya estava més qüestionada i el cop de gràcia arribaria el juliol del 2007, quan Génova imposaria els noms del comitè electoral del PP al territori sense incloure les persones de la màxima confiança de Piqué, com ara els diputats al Parlament Francesc Vendrell i Rafael Luna. L'exministre va decidir dimitir -seria rellevat per Daniel Sirera, ara alcaldable de la formació a Barcelona- i deixaria la primera línia política, però no els càrrecs rellevants.

Acumulació de càrrecs

A partir d'aquell moment Piqué aniria encadenant càrrecs en grans empreses i en lobbies econòmics o polítics, fent gala d'un atlantisme furibund, un neoliberalisme extrem i un rebuig al sobiranisme català que s'accentuaria amb l'esclat del Procés i que deixaria en un miratge el suposat catalanisme que se li havia atribuït en el passat. President de l'aerolínia Vueling de 2007 a 2013, Piqué també va passar pels consells d'administració del gestor aeroportuari Aena, la constructora OHL, Seat, Amadeus o companyies immobiliàries, entre moltes altres. A més a més, del 2011 al 2013 viuria la seva segona etapa al capdavant del Cercle d'Economia i també seria patró de l'Institut Atlàntic de Govern o del Real Instituto Elcano.

Sense deixar de militar mai al PP, els darrers anys Piqué va defensar la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, exponent del sector més neoliberal i desregulador del partit, i va comparèixer alguna ocasió amb el seu antic cap, José María Aznar, en actes en què va atacar tant les formacions d'esquerres com l'independentisme -en un acte de Societat Civil Catalana va arribar a titllar els seus dirigents de "feixistes"- i va reivindicar la monarquia.

Fa poques setmanes, l'actual líder estatal del partit, Alberto Núñéz Feijóo, havia anunciat el seu fitxatge per a la nova fundcació de la formació. A mesura que havien passat els anys, Piqué s'havia tornat més conservador i neoliberal, ni rastre d'aquell idealista que de jove s'havia afiliat en un PSUC que combatia una dictadura però també lluitava per un món més just.