Apassionat de la seva ciutat i de l'esport, Enric Truñó va ser una de les persones clau dels Jocs Olímpics celebrats ara fa tres dècades a la capital catalana. Regidor del PSC a l'Ajuntament durant gairebé dues dècades (1979-1998), va passar per les àrees de Joventut, Ensenyament i Turisme, a banda de la d'Esports, a través de la qual va convertir-se en el regidor responsable dels Jocs. Amb ell repassem el context en què va gestar-se la candidatura, la feina que va fer-se per aconseguir la nominació olímpica i el llegat d'una cita que, sense cap mena de dubte, va situar la ciutat al mapa.

Des d'aleshores, però, el món ha canviat molt i el mateix Truñó reconeix que un context com el que va donar-se aleshores difícilment es podria repetir avui en dia. Qüestions com la crisi climàtica, l'escalfament global o la sostenibilitat, que marquen avui l'agenda, no eren primordials en aquella època, de la mateixa manera que la desconfiança ciutadana cap a les institucions s'ha disparat les últimes dècades. 

30 anys després, quin és el llegat dels Jocs de Barcelona?

Diré tres coses. Una és la transformació important d'alguns elements de la ciutat, amb la seva obertura al mar, l'equilibri territorial amb les quatre àrees olímpiques i la coordinació de tot això amb les rondes, que eliminen el 18% del trànsit pesat del centre de la ciutat. En segon lloc, hi ha una qüestió d'imatge i de capacitat organitzativa. És un bon missatge per dir al món "veniu a Barcelona", amb la teva empresa, a estudiar-hi, a conèixer-la, a viure-hi... El nombre de persones no nascudes a l'Estat que hi viuen ha crescut moltíssim; si el 1979, amb el primer ajuntament democràtic, era del 2% de la població, ara està al voltant del 22 o 23%. I la tercera és que va deixar per molts anys un llegat d'autoestima, un canvi de mentalitat, en el sentit que és possible enfrontar-se a grans reptes.

En el cas de la transformació urbanística, que segurament és el llegat més visible, hauria estat possible sense els Jocs? S'hauria fet de manera més lenta?

Quasi segur que hauria estat un procés molt lent. El que vam aprendre és que quan hi ha un esdeveniment com aquest, que és una cita mundial i agafes un compromís enorme, els diners es generen, surten de sota les pedres, s'avancen. El gran avantatge és que la ciutat no va fer fallida i va poder anar pagant sense problemes la seva part de les obres olímpiques. Pel que fa a les rondes, el primer dibuix operatiu és el pla comarcal dels anys 50 i a la dècada dels 60 el Porcioles [aleshores l'alcalde de la ciutat] ja va intentar fer alguna cosa, però li van aturar perquè feia veritables talls i autopistes urbanes. Nosaltres ens hi vam atrevir, tot i que quan vam fer-ho no estàvem en una situació econòmica fluorescent. Però quan el 1986 ens donen els Jocs, sortim amb molta força, pactant amb l'Estat i la Generalitat [per fer les rondes]. Un projecte dels anys 50 no es resol fins a principis dels 90.

Una altra herència important són els equipaments esportius. En total se'n van utilitzar una quarantena: uns quants ja hi eren i no van necessitar obres, d'altres es van reformar i alguns es van fer nous. Amb els anys, alguns s'han transformat en complexos esportius municipals. En general, s'ha tret prou ús d'aquestes instal·lacions? Sembla clar que sí en el cas del Palau Sant Jordi, però equipaments com el Velòdrom d'Horta o el mateix Estadi Olímpic poden generar més dubtes.

La primera bona decisió per evitar el que el Comitè Olímpic Internacional (COI) anomena "elefants blancs", és a dir, instal·lacions després inútils, va ser compartir amb 17 subseus els Jocs i vam col·locar-hi coses que tenien sentit per la seva història, que serien ben acollides al municipi. Per exemple, el pavelló de bàsquet a Badalona, el d'handbol a Granollers o l'estadi olímpic de Terrassa, on s'hi acaba de disputar el mundial femení d'hoquei herba. Pel que fa a Barcelona vam tenir un principi de molta austeritat. Hi ha un estudi de l'aforament de la suma de totes les instal·lacions olímpiques que es van oferir als Jocs des de Roma 60 fins als darrers i Barcelona és la que té una capacitat menor.

No vam construir coses que després no poguéssim fer servir. Vam col·locar competicions en instal·lacions que després podien ser digerides bé per l'entorn. Per exemple, al poliesportiu de l'Espanya Industrial, s'hi va fer l'halterofília i ara és el gran pavelló del barri de Sants; també passa amb els pavellons de la Nova Icària, de la Mar Bella o de la Vall d'Hebron.

Pel que fa als dos grans, el Palau Sant Jordi ha estat un èxit desbordant, és un pavelló multifuncional i s'hi ha fet de tot: esports, concerts, mítings polítics,... I durant 30 anys no ha costat ni un euro públic, s'ha autofinançat i ha generat recursos per ajudar a pagar l'entorn. L'Estadi Olímpic és més complex. Amb 65.000 espectadors no és pels jocs escolars. És una herència del 1929 i el vam recuperar, amb una austeritat i un preu increïbles comparat amb els grans estadis [d'altres Jocs]. Té un ús molt discret, com tots els grans estadis que no tenen un club resident, si bé va tenir l'Espanyol durant 10 anys, l'any vinent hi jugarà el Barça i també hi van passar els Dragons. També s'hi fan algunes coses d'interès popular, un parell de concerts l'any, alguna prova d'atletisme, algun partit de futbol... El que s'ha de fer és mantenir-lo bé, que estigui en bon estat.

Va ser regidor a l'Ajuntament de Barcelona durant gairebé dues dècades i a l'octubre del 1981, amb Narcís Serra d'alcalde, va ser nomenat responsable d'Esports. Entenc que ja aleshores es començava a treballar en la candidatura, mentre que la nominació s'aconsegueix el 1986. En aquests cinc anys, hi ha algun moment on senten que sí, que l'assoliran?

Hi ha molts moments que pensem que ens en sortirem, però també n'hi ha molts en què veiem el repte que és; estàvem competint amb dues ciutats mundials com París i Amsterdam, poca broma! Els primers moviments ja són converses entre l'alcalde Serra i Samaranch, just després que aquest fos nomenat president del Comitè Olímpic Internacional (COI) el juliol del 1980. Aleshores, però, Barcelona té una molt mala situació econòmica per enfrontar-se a coses. Quan entrem a l'Ajuntament el 1979 i hem de pagar les primeres nòmines ens n'adonem que per cada pesseta que ingressava l'Ajuntament en teníem dues contretes que havíem d'honorar de serveis, equipaments o personal. Si allò no ho paràvem teníem un dèficit del 100%!

Una de les primeres tasques de Narcís Serra, que ho va liderar molt i es va associar amb Tierno Galván, alcalde de Madrid, va ser negociar amb el govern espanyol per posar el comptador a zero a nivell municipal. Això va passar i també es va apujar l'IBI i es van fer aportacions als ajuntaments. La segona cosa que havíem de fer era la reforma administrativa, perquè la maquinària no funcionava, estava obsoleta i això es va fer, tot i que va haver-hi moltes tensions amb els treballadors. Amb aquesta situació es va fer el primer estudi de viabilitat dels Jocs, per veure'n la dimensió, les exigències i què caldria fer.

I què va dir l'estudi?

Es va crear un grup de treball, del qual jo formava part i on, entre d'altres, hi havia l'alcalde Serra i en Pasqual Maragall i estava coordinat per Romà Cuyàs. El document deia que era possible organitzar uns Jocs Olímpics i dimensionat a la ciutat si passaven una sèrie de coses. Es va acabar l'octubre del 82 i els primers dies de novembre Serra ja va anar a Lausana [a la seu del COI, a Suïssa] per entregar aquest primer document que deia que sí, que era possible organitzar els Jocs. Ara calia fer moltes coses.

La primera va ser convèncer el Govern d'Espanya i el Comitè Olímpic Espanyol (COE). El govern de la UCD va estar reticent, mentre que el de González li va donar suport i també va fer-ho el COE. Després es va crear una oficina olímpica molt potent, perquè intuíem que el dossier tècnic havia de ser impecable, i va ser-ho, i s'havia de fer de lobby, s'havien de guanyar els vots. Es va crear també l'associació d'empresaris Barcelona'92, que encapçalaven Carles Ferrer Salat i Leopoldo Rodés, que van col·laborar en l'aportació de patrocinis; hi havia 92 empreses que van aportar 920 milions [de pessetes]. A partir d'aquí es va poder fer un lobby internacional i es van visitar al seu país tots els membres del COI. Barcelona, Catalunya i Espanya tenien una conjuntura bona per guanyar, perquè l'1 de gener del 1986 entrem a la UE; i el març del 86 hi ha el referèndum per mantenir-se a l'OTAN. Aquests dos temes fan que Espanya passi a ser un país emergent, ben vist per la comunitat internacional.

A més, els nostres caps de files eren persones de pes internacional. Pasqual Maragall portava tot just quatre anys d'alcalde, però tenia projecció, funcionava molt bé a nivell de relacions internacionals. [Jordi ] Pujol portava ja sis anys de president i havia fet un esforç important amb la projecció internacional de Catalunya i era una persona reconeguda; Felipe González, que acabava de mantenir l'Espanya a l'OTAN i entrar a la UE, era un president demòcrata en un país que venia de 40 anys de dictadura i tenia molt bona relació amb els principals dirigents europeus; al rei d'Espanya en aquell moment se'l veia com algú que havia ajudat a portar la democràcia i es relacionava molt bé amb els principals dirigents internacionals i amb les famílies reials europees; i Carles Ferrer Salat, que era membre del COI, president del COE i havia estat president dels empresaris espanyols i dels europeus. Això era potent per convèncer en el diàleg i la petició de vot. El lobby va funcionar, però es va haver de picar molta pedra, i l'organització dels mundials de futbol (1982) i bàsquet (1986) també hi va ajudar.

Era un projecte liderat per la ciutat, però que tenia un suport clar de la Generalitat i el Govern espanyol. Han passat ja quatre dècades des que es va impulsar i no sembla que aquell model fos replicable avui en dia. La societat ha canviat molt i la pugna entre administracions ha anat a més.

El més important és que la societat ha canviat molt, la barcelonina, la catalana, l'espanyola i la mundial. La crisi econòmica del 2008-2014 genera, com explica Piketty, unes desigualtats molt grans i exclusió social i, per tant, genera desconfiança cap a les administracions públiques. Quan vam llançar això veníem de la Transició democràtica, tot estava per fer i tot era possible. Va haver-hi un esforç, hi havia ganes i una necessitat de plantejar-te projectes en moltes direccions per estimular les coses. Possiblement també era més fàcil generar il·lusió ciutadana. Barcelona i Catalunya també han viscut el Procés, que és evident que no ha ajudat a projectes de consens, sigui de qui sigui la responsabilitat.

En aquest context pensar en projectes d'aquest estil és molt complex, per les desigualtats socials, per les desconfiances que han generat casos de corrupció, tot i que no siguem dels països més corruptes del món. La ciutadania no està disposada a què les administracions i els poderosos juguin a fer projectes. Ha d'estar ben consensuat, ben explicat, ser auster i sostenible. Els anys 80 no parlàvem de la crisi climàtica, l'escalfament global o la sostenibilitat social, econòmica i ambiental. Encara no s'havia fet la cimera de Rio que dona el punt de partida a tot això. El món ens ha canviat i un projecte així només seria possible amb una vocació enorme de generar equips i consensos, d'arriscar amb les relacions, de no ser sectaris. I això no ens ho sabem treure de sobre.

Les setmanes que van celebrar-se els Jocs són el moment culminant de la seva trajectòria política?

No utilitzaria la paraula culminant, però és un moment molt especial, únic. Mentre Samaranch deia havien estat els millors Jocs Olímpics de la història, l'endemà el New York Times deia que "la ciutat de Barcelona ha guanyat la medalla d'or". Això va sortir bé i va posar Barcelona al mapa, que era un dels objectius claríssims de Pasqual Maragall. A nivell personal ho vaig viure tot, perquè vaig començar en el projecte el 1981 i vaig acabar amb la dissolució del comitè organitzador un any després dels Jocs i com a regidor d'Esports vaig tenir també la feina de posar en funcionament tot el seu llegat esportiu.

No haguéssim fet els Jocs sense la capacitat que tenia Pasqual Maragall de generar equips i a nivell personal és una meravella poder-hi estar implicat, t'hi deixes la pell, com s'espera. A més, crec que els de l'Ajuntament de Barcelona vam tenir la sort que no ens agafés la depressió postpart, sinó que vam ser capaços de posar l'herència en funcionament, i de seguir pensant en el futur, amb els plans estratègics de Barcelona, amb el 22@, amb la creació de Turisme de Barcelona, amb la culminació de tot el paquet cultural, amb el Teatre Nacional i l'Auditori,... Estic agraït a la vida, a la ciutat, a la meva família que m'ho va aguantar per poder-me dedicar a això. Tinc la sort d'il·lusionar-me amb projectes, siguin més grans o més petits i, a banda dels Jocs, en els 12 anys que en paral·lel vaig ser regidor de Joventut també vaig disfrutar amb l'elaboració del projecte Jove o els 40 casals de jove, entre d'altres coses. A mi la ciutat m'atreu i m'hi sento compromès.

Els Jocs situen Barcelona dins el mapa de les grans ciutats turístiques. El que aleshores es podia veure com a necessari, amb el temps i l'enorme augment de visitants ha generat impactes cada cop més negatius per a una part significativa de la ciutadania. Caldria haver replantejat el model?

L'any 92 ningú s'imaginava que hi hauria aquesta evolució a nivell mundial, com s'ha generat la capacitat de comunicació i de gestió del turisme, sobretot a través d'Internet -que no existia durant els Jocs-, o com s'ha generat tot el tema dels vols de baix cost. Ja et dic clarament que em sembla que no són sostenibles, sobretot pel permanent salt endavant. Tot això no ens ho imaginàvem, com tampoc el canvi en els costums de les famílies, que en comptes de fer vacances d'un mes a un lloc, fan escapades en els ponts llargs i això genera un continu moviment aquí i arreu. Com que tot això ha passat, evidentment hem de fer-hi front i en soc totalment partidari. Ja ho era quan em van encarregar el pla estratègic del turisme entre els anys 2008 i 2010 i parlàvem de sostenible social, econòmic i ambientalment, amb només un petit creixement i ja defensàvem la moratòria a Ciutat Vella.

Això no ha succeït i crec que ens ho hem de plantejar per preservar la ciutat, el turisme i la bona experiència de la vivència turística. Tenim un nombre de places hoteleres i d'apartaments turístics increïble, no s'ha de créixer. De fet, totes les ciutats serioses del món s'ho estan replantejant i te'n cito tres: Amsterdam està fent un treball fantàstic de reordenació i d'evitar més congestió al centre, Berlín i París estan fent el mateix. Això ens ha desbordat i respon a una ànsia humana antropològica que és conèixer l'altre i viatjar. El que no serveix per a res per a mi és la polarització de les posicions: "és que vosaltres voleu ensorrar el turisme, és que vosaltres voleu ensorrar la ciutat". Per què no ho mesurem i identifiquem el que s'ha de fer? Com es fan les renovacions no traumàtiques de sectors? Què passa amb els treballadors? No és fàcil. Convidaria que en l'àmbit de Turisme de Barcelona, d'una banda, i en el del Consell Turisme i Ciutat fóssim capaços d'arribar a aquests consensos, que són necessaris.