Immersió linguísticaLa mobilització de famílies castellanoparlants que va portar la immersió lingüística a l'escola pública

El 1982 a Santa Coloma de Gramenet es vivia una ofensiva per canviar el model lingüístic a l'escola. Al contrari del que succeeix ara, la mobilització no la impulsaven partits polítics i determinats mitjans, sinó la ciutadania. I reclamava que el català es convertís en la llengua vehicular de l'ensenyament, un fet que ja es donava a nombrosos centres concertats i privats, però no a les escoles públiques. Mares i pares de la ciutat del Barcelonès nord van recollir signatures, van manifestar-se i van comptar amb el suport de l'aleshores alcalde del municipi, Lluís Hernández (PSUC), conegut com el cura rojo. En un entorn d'aclaparadora majoria castellanoparlant, volien que els seus fills estudiessin en català. Van arribar a reunir-se amb Jordi Pujol, que vivia els seus primers anys com a president de la Generalitat. I se'n van sortir.

Les classes van començar el mateix 1982 en un emplaçament provisional, i després de passar per la torre modernista de Can Roig i Torres, que actualment acull una escola de música, l'escola va establir-se en una antiga fàbrica de pell situada entre els barris de Fondo i Centre. Naixia l'escola Rosselló-Pòrcel, el primer centre públic que implantava el model d'immersió lingüística. La Llei de normalització lingüística, aprovada l'abril del 1983 al Parlament amb un enorme consens polític –cap vot en contra i una abstenció–, posaria les bases de l'actual model educatiu català i en els anys posteriors la immersió s'estendria a tots els centres d'ensenyament del Principat.

Montse Giral va ser una de les mestres que va viure des de l'inici aquella experiència pionera. Venia de donar classes a l'escola Pegaso, a Barcelona, en un centre on l'ensenyament era bilingüe. Giral comparteix amb Públic alguns records d'aquella etapa: "L'escola va tenir una acceptació impressionant. Hi havia tanta gent que volia fer classes en català que no teníem lloc per a tothom. Però més enllà de la llengua també volíem que fos una escola activa, qualitativament molt competent i avançada pedagògicament. Vam aconseguir que tingués molt bona premsa". No amaga que inicialment va haver-hi "alguna resistència" per part d'un professorat que en molts casos tampoc estava format per fer les classes en català –la Generalitat oferiria una formació específica perquè els docents adquirissin el nivell per fer-ho–.

"Vam viure un període de transició i això no és fàcil. En certa manera érem com un laboratori per veure com funcionava el model d'immersió, però vam fer molts esforços perquè rutllés i va anar molt bé", recorda. Per a Giral, tot plegat va ser una "gran experiència" i subratlla que va ser cabdal la implicació de les mares i pares, que "es van posar totalment de cara amb el projecte" i hi tenien un "paper actiu", fins al punt que cada setmana algun d'ells s'encarregava d'impartir una mena de taller a l'aula i s'autoobligaven a parlar en català. "Va ser molt important que la demanda de la immersió lingüística en català fos una demanda que va sortir des de baix, des dels mateixos pares i mares, i no pas que s'imposés. Tothom tenia clar que era bàsic conèixer les dues llengües i amb els anys s'ha vist que és un model d'èxit, que funciona", reivindica Giral, que va jubilar-se el 2009, després de 27 anys treballant a l'escola Rosselló-Pòrcel.

La docent reconeix que viu "malament" l'actual qüestionament de certs sectors polítics de la immersió, perquè considera que són un "atac a la possibilitat de créixer com a persona" i responen a una "voluntat de destruir una cosa que hem construït entre molts i no podem trencar". "És una barbaritat perquè l'actual model és un tresor que tenim i és evident que ha cohesionat la societat. Tothom que passa per l'escola catalana acaba coneixent, com a mínim, el català i el castellà, vingui d'on vingui", destaca. Per a Giral, el que es busca amb els actuals atacs al sistema "és intentar crear un conflicte que no existeix". De fet, recorda que mentre les classes a l'escola van ser sempre en català, al pati l'idioma dominant era el castellà. I, òbviament, la situació mai va generar cap conflicte.

Els moviments del govern espanyol contra el model

Fa uns dies el ministre d'Ensenyament, Íñigo Méndez de Vigo, va anunciar que el govern espanyol pretenia aprofitar l'aplicació de l'article 155 per torpedinar un dels trets distintius de l'actual model d'escola catalana. El ministre va afirmar que en les seves funcions com a conseller d'Ensenyament, càrrec que ostenta arran de la intervenció de la Generalitat, faria els canvis necessaris en les preinscripcions escolars perquè pares i mares puguin escollir centres que tinguin el castellà com a llengua vehicular. Posteriorment, en una sessió de control al Congrés va admetre que el govern espanyol "no té potestat" per modificar el model educatiu en cap "comunitat autònoma". Ara bé, el ministre no amaga la pretensió d'ampliar a un 25% les classes que es fan en castellà, una possibilitat que ja es dóna actualment en aquells casos en què les famílies ho han exigit als tribunals. En total, són una dotzena d'escoles les que s'han vist forçades a aplicar-lo.

Paral·lelament, el Tribunal Constitucional va donar la raó fa uns dies al recurs de la Generalitat i va declarar "inconstitucionals i nuls" tres paràgrafs de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE), justament els que obligaven la Generalitat a proporcionar ensenyament en castellà en proporció "raonable" a les famílies que ho exigissin. La també coneguda com a Llei Wert –en referència al ministre que la va impulsar– també estipulava que si la Generalitat no proporcionava aquesta oferta educativa, l'Estat estava autoritzat a descomptar-li al govern català l'import de l'escolarització en castellà en centres privats dels fills de les famílies que ho haguessin exigit.

Ara bé, més de quatre anys després de l'aprovació de la LOMQE, a la Generalitat no se li ha descomptat ni un sol euro per aquesta raó, segons va informar eldiario.es. En aquest període, només s'han registrat 154 sol·licituds de famílies que demanaven que se'ls abonés la matrícula en un centre privat en no poder escolaritzar els fills en castellà, de les quals se'n van estimar 50. Però, finalment, la Generalitat, que va recórrer la normativa des de l'inici, no n'ha assumit cap cost.

L'entorn de C's, punta de llança contra la immersió

Els intents per liquidar el model d'immersió lingüística s'han intensificat els darrers anys, sobretot per la creixent competició entre PP i Ciutadans per implantar una Espanya uniforme. Ara bé, des que la Generalitat va recuperar l'autonomia hi ha hagut moviments contraris a què el català es convertís en l'única llengua vehicular a l'escola. El primer va traduir-se el 1981 en l'anomenat Manifiesto por la igualdad de los derechos lingüísticos, també conegut com a Manifiesto de los 2.300, pel seu nombre de signants. Entre els seus impulsors hi havia Federico Jiménez Losantos, aleshores professor de secundària i que posteriorment va convertir-se predicador matinal de la cadena Cope i, actualment, d'esRadio. Quinze anys més tard va presentar-se a Barcelona el Foro Babel, que defensava un model d'ensenyament en què tant el castellà com el català fossin llengües vehiculars. Al Babel hi havia alguns dels futurs impulsors de Ciutadans, com Francesc de Carreras, Albert Boadella, Félix de Azúa, Teresa Giménez Barbat o Ivan Tubau, a més d'Antonio Robles, diputat al Parlament de la formació entre 2006 i 2010, i Javier Nart, actualment eurodiputat del partit taronja.

Durant anys, i amb un discurs molt més agressiu, l'activisme contra la immersió en català el va encapçalar Convivencia Cívica Catalana (CCC), una entitat liderada primer pel que va ser president del PP de Catalunya Alejo Vidal-Quadras i, posteriorment, per Francisco Caja. En l'etapa inicial de CCC, creada el 1998, també hi havia José Domingo, un altre futur diputat de C's durant la primera legislatura que el partit va tenir presència al Parlament. De fet, l'embrió del partit, nascut el 2005, és un manifest signat per moltes de les persones que en els anys previs s'havien mogut en les esferes d'aquest nacionalisme espanyol contrari al predomini del català a l'escola. I des del primer moment, aquest va ser un dels grans leitmotiv de la formació presidida per Albert Rivera.

Més enllà del paper actiu de PP i C's, els darrers anys també han tingut un paper actiu contra la immersió entitats com Societat Civil Catalana (SCC), la plataforma que ha convocat les mobilitzacions més massives de l'espanyolisme contra la independència de Catalunya. A SCC torna a aparèixer el nom de José Domingo, que actualment n'és vocal i prèviament n'havia estat vicepresident. També és membre de SCC Ana Losada, que alhora presideix l'Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB), que òbviament també refusa l'actual model d'escola catalana. Entre el nucli fundador de l'AEB, constituïda el 2013, també hi havia José Domingo. A banda de defensar un model amb una major presència del castellà als centres docents, aquests moviments s'han sumat a la línia argumental de C's i PP per denunciar l'"adoctrinament" a les escoles catalanes.