Fora de la política institucional des que fa més de quatre anys va deixar el lideratge dels Comuns, l'historiador Xavier Domènech (1974) torna al taulell de novetats de les llibreries amb Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979), una obra editada per Akal que desmunta alguns dels mites de la Transició. Lluny del relat oficial que ha venut la idea que la democràcia s'assoleix gràcies al consens i al protagonisme d'unes elits polítiques extraordinàries, la recerca de Domènech constata que és precisament la conflictivitat social la que torpedina qualsevol opció de continuïtat del règim i situa el moviment obrer com l'actor clau d'aquest procés.

Alhora, també desmenteix una certa visió edulcorada sobre l'empresariat i l'assenyala com un puntal imprescindible del franquisme. De fet, directament defineix la dictadura com una "utopia empresarial", en què aquesta classe va aconseguir maximitzar els seus beneficis econòmics gràcies a la repressió patida pels obrers. Dos anys i mig després d'abordar la construcció de l'Estat centralista espanyol a Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017), ara entrevistem Domènech sobre la lluita de classes durant el franquisme, de com el moviment obrer va ser capaç de mantenir una conflictivitat que aniria a l'alça, i de la capacitat de l'empresariat per reconfigurar-se i, ja en la Transició, limitar l'abast del canvi polític.

El llibre desmunta un dels mites de la Transició i mostra com l'element que fa caure la dictadura és la mobilització social, que té en el moviment obrer l'actor clau. És un relat molt allunyat de l'oficial, centrat en el consens i els grans acords en despatxos.

Hi ha hagut dos relats dominants, tot i cada cop ho són menys historiogràficament. Un primer és aquest que menciones, que és que la Transició és gairebé un miracle en la història de l'Estat espanyol, que sempre s'ha caracteritzat per les guerres i la polarització política. Emergeix una generació de polítics extraordinaris capitanejats pel rei Joan Carles I que, sota la divisa del "nunca más", protagonitza el consens que és el que porta a la democratització. La segona explicació, que seria més de fons, diu que en realitat la societat espanyola ja estava preparada per aquest procés, i no ho havia estat abans, gràcies a la modernització econòmica. És a dir, els plans dels tecnòcrates de l'Opus i la connexió amb el creixement capitalista la transformen en una societat de classes mitjanes, més consumista, preparada per a una certa pau social que hauria estat la base d'aquest miracle polític.

El llibre parteix d'unes consideracions completament diferents i es planteja com conviuen aquestes dues explicacions amb la realitat que als anys 70 l'Estat espanyol es converteix en el de major conflictivitat obrera, social i política d'Europa. El 1976 se situa al capdavant de la conflictivitat de tot Europa, en un moment en què el continent no era un oasi de pau, i era un Estat on estaven prohibits els drets a vaga, a manifestació, a reunió i la llibertat d'expressió. Aquestes prohibicions podien comportar presó, tortures i morts. El conflicte no va estar absent del procés de canvi polític, sinó que el que defenso al llibre és que la impossibilitat de la continuïtat de la dictadura es produeix per la mobilització al carrer.

Defineixes el franquisme com una dictadura de classe, de classe empresarial, que pràctica una repressió duríssima contra la classe obrera. Tot i que la debilita, mai la pot fer desaparèixer. Com s'explica?

El franquisme té dues característiques. Dins dels feixismes europeus dels anys 20 i 30 és dels més repressius, tot i que a vegades se'l presenti com el germà menor. En temps de pau la proporció d'afusellats a la Itàlia feixista és d'un a mil respecte els que hi havia a l'Espanya franquista i per cada alemany enviat a un camp de concentració n'hi ha 30 a Espanya. Alhora, dins el camp dels feixismes històrics, és dels que manté una continuïtat més alta en la conflictivitat, encara que sigui interrompuda. Ja l'any 45, quan acaba la II Guerra Mundial, hi ha fàbriques que paren gairebé espontàniament i diuen que si s'acaba el feixisme, s'ha d'acabar també el franquisme, el 1946 hi ha la vaga general de Manresa, el 1947 la de Biscaia, el 1951 la vaga dels tramvies a Barcelona, a partir del 1956 fins al 1962 hi ha onades de vagues més o menys anuals que comencen a Astúries i Biscaia, però que afecten tota la península.

Tenim una expressió de conflictivitat constant. I en això hi ha dos fenòmens. Per una banda, ens parla d'una cultura obrera que viu un autèntic genocidi, que va més enllà de la prohibició de les seves organitzacions i arriba a l'intent d'eliminació del seu substrat cultural i, fins i tot, de la pròpia paraula obrer que passa a ser productor i s'integra en el sindicat vertical del règim, però tot i així hi ha una persistència. Aquestes expressions de conflictivitat no s'entendrien sense aquesta persistència de fons, que no vol dir que les organitzacions no estiguin desarticulades i pateixin una repressió enorme. I, alhora, hi ha el naixement d'un nou moviment obrer, però que té un certs fils de continuïtat amb l'anterior. Sobretot, això es dona molt als anys 50 en les pròpies fàbriques i barris, amb vells i nous militants que es coneixen i on hi ha una transmissió de sabers de classe pràctics, de valors, de com es fa una vaga,... En tot cas, el que hi ha és una part d'interrupció en la transmissió política, però és una interrupció que moltes vegades la protagonitzen els vells militants, en el sentit de dir "no t'organitzis com jo, perquè el meu model organitzatiu ara no serveix".

També poses el focus en les migracions interiors dels anys 40 i 50, que sovint han estat oblidades, per subratllar que tenien eminentment un component sociopolític i provoquen que persones molt polititzades s'instal·lin en els nous barris obrers de les grans ciutats industrials. A la llarga això va ser contraproduent per al règim?

Del procés migratori bàsicament se'n feia una explicació economicista, segons la qual la gent marxa d'un lloc on no hi ha feina per anar a un lloc on sí que n'hi ha. Per simplificar, és un procés de camp a ciutat i de territori menys desenvolupat a territori que ho està més. Quan fas una mirada més micro te n'adones que hi ha llocs on el 30% o el 40% del total de la migració es produeix en els anys 40 i 50, en què hi havia gana a Andalusia, però també a Barcelona. Aleshores, per què marxen dels pobles? Doncs perquè la repressió és molt més dura al camp que a la ciutat, al camp és gairebé impossible escapar-ne perquè no existeix l'anonimat i el control social és enorme.

El franquisme vol crear una nova societat i eliminar, estigmatitzar i marginar el desafectes, que acaben marxant a les grans ciutats i se situen a les noves barriades que es creen als principals centres industrials del país. I no seran els últims de la cadena, sinó els primers, perquè venen abans que les onades migratòries posteriors i són els que saben on trobar millor els llocs de treball, on situar els serveis al barri,... Per tant, tenyeixen aquestes noves barriades d'un color potencialment antifranquista, precisament en els que seran els centres més dinàmics en termes econòmics, socials, polítics i culturals dels anys 60 i 70. Hi ha un efecte no buscat pel règim.

Del 1956 fins al 1962 hi ha un tipus de mobilització important, que qualifiques per onades, que sobretot se centra en millorar les condicions salarials i permet als treballadors recuperar el poder adquisitiu que tenien durant la República. Com va funcionar?

Inicialment el franquisme obté un control tal sobre les relacions laborals que els augments salarials no es poden produir mitjançant un conflicte a l'empresa. Això és una forma de treure poder a la conflictivitat obrera a nivell de fàbrica. Davant d'això el model que es generarà és el de conflictivitat per onades, és a dir, no conflictes a una sola fàbrica sinó onades de conflictes que obliguen el propi règim a augmentar els sous. La primera conflictivitat per onades, la del 1956, aconseguirà mitjançant dos decrets recuperar el que es cobrava el 1936. És un tipus de conflictivitat que funciona a partir d'un epicentre des del qual va generant onades fins arribar pràcticament a tot l'Estat.

El segon element és com aquesta conflictivitat afecta la capacitat de repressió del règim. Neix en comunitats obreres amb una cultura de classe molt intensa, bàsicament País Basc i les comunitats mineres d'Astúries, el que els permet fer vagues en situacions extremes. Són vagues molt potents, que obliguen a mobilitzar recursos policials, traslladant-los des d'altres territoris, cosa que deixa aquests darrers descoberts i facilita que s'hi generin vagues. Es van generant cercles fins que les vagues arriben a Andalusia o a Catalunya, on els empresaris demanen el desplegament policial al governador civil, però aquest els diu que doni als treballadors el que vulguin perquè no pot enviar-hi la policia, perquè no la té.

Això significa que hi ha un moment on hi està guanyant el conjunt de la classe i en què el règim s'ha de plantejar negociar amb l'epicentre per poder aturar la protesta al conjunt de l'Estat. És un model que funciona molt bé i permet millorar les condicions de vida i explica perquè els miners asturians es converteixen en un gran mite de la cultura obrera militant. Això s'acaba el 1962 quan es comença a aplicar una reforma de les relacions laborals que són els convenis col·lectius. Fragmenten la realitat per fàbriques i això inicia un nou model de conflictivitat, que serà més local i policèntric, perquè la negociació ja serà directament a nivell d'empresa.

A partir d'aleshores la mobilització i el propi moviment obrer canvien, amb l'aparició de les Comissions Obreres i la combinació d'estratègies com les mateixes vagues amb la infiltració en el Sindicat Vertical. Hi ha un substrat més fort per protestar?

És un substrat més fort, però també és una necessitat. Els convenis col·lectius s'implementen com a reacció a les conquestes prèvies dels treballadors i fragmenten la realitat obrera entre treballadors que tenen conveni propi en una gran empresa, els que en tenen però estan en empreses mitjanes i el conjunt de petites empreses que tenen convenis locals, comarcals o provincials. Això obliga a coordinar-se a nivell local i fa que sorgeixin tantes cultures obreres diferents, com el moviment obrer del Baix Llobregat, el de Sabadell, el de Terrassa,..., que tenen formes d'organització i actuació diferents. Apareix la necessitat de coordinar les diverses realitats laborals per coordinar el conflicte i tenir més capacitat de pressió.

D'aquí neix la necessitat d'organitzar-se fora de l'empresa i sorgirà el model de Comissions Obreres, que es començarà a ampliar i tindrà conseqüències molt directes no només en el camp laboral, sinó en el polític. Perquè en la mesura que el moviment obrer per poder millorar les seves condicions de vida necessita organitzar-se externament de la fàbrica, necessitarà plantejar una batalla amb el règim sobre el què hi és possible i el què no. És a dir, una batalla sobre el dret de reunió, per fer assemblees; o sobre el dret de manifestació, una batalla duríssima que comporta molta repressió però que s'insereix en la necessitat de millorar les condicions de la majoria de la població. En la mesura que això passa canvia l'escenari ja no només del moviment obrer, sinó que nous moviments socials, com el veïnal o l'estudiantil, podran caminar en aquest espai que s'obre i que canvia també la pròpia realitat pel règim franquista.

En aquesta idea d'eixamplar els límits del possible dins la dictadura, de retruc també es beneficia els partits polítics de l'oposició antifranquista, perquè poden captar més militància i s'enforteixen, no?

La militància política antifranquista dels anys 40 i 50 és absolutament clandestina i té una imatge de com acabarà la dictadura a través de la convocatòria d'un dia de vaga, on es mobilitzarà tothom i caurà el franquisme, una imatge gairebé mítica que no passava. Als anys 60 canvien vàries coses. Apareix un antifranquisme social, que ja no és polític, és a dir, una forma d'oposició al règim que ja no convoca la gent a partir de la seva adscripció política, sinó a partir d'unitat en objectius de canvi concrets. Això fa que reuneixi les diverses militàncies, amb assembles on hi van obrers catòlics, comunistes, anarquistes i treballadors sense cap adscripció. Apareix un nou subjecte d'oposició al franquisme, que és més ampli que el polític i el polític pot treballar dins d'aquest subjecte.

Les conseqüències de la repressió també canvien. Als anys 40 i 50 la repressió busca erradicar l'oposició i paralitzar la societat a partir de la por, als anys 60 ho segueix buscant, però amb l'emergència de moviments socials passen dues coses: la repressió paralitza, evidentment, però per primera vegada també provoca l'emergència de nova militància i de solidaritat amb els represaliats. Una cosa era detenir una persona que per la seva actuació absolutament clandestina no sabies qui era i una altra detenir una treballadora social d'un barri o un dirigent obrer d'una fàbrica. Això provoca solidaritat i substitució de militants.

L'emergència d'aquests moviments també portarà una nova onada de repressió, amb l'estat d'excepció del 69, però a partir d'aleshores el règim se n'adona que no pot acabar amb l'oposició, que pot paralitzar-la, i contenir-la, però no erradicar-la. Això és un canvi essencial. I també és un canvi estratègic per a l'oposició, que passa de la imatge que una mobilització d'un dia provocarà la caiguda del règim a la idea que s'ha d'impulsar la conflictivitat social, de manera que es vagin agregant conflictes fins que hi hagi una situació de conflictivitat tan generalitzada que la vaga general es doni de forma natural. L'oposició antifranquista centra els seus recursos en la millora de la vida de les persones com a forma de canviar el règim. 

Aquest procés coincideix amb una època de creixement econòmic i de millora de les condicions de vida que la dictadura vol aprofitar per relegitimar-se i per renovar-se amb l'objectiu de perpetuar-se. És evident que el seu projecte falla.

Per això m'interessava molt no només analitzar què passa els anys 75 i 76, quan hi ha les puntes de conflictivitat i sembla que està en joc clarament cap a on anirà el canvi polític, sinó també què passa els 60. Aleshores el règim engega diversos projectes reformistes que han sigut llegits posteriorment com a projectes que portaven a la democràcia. La idea que els tecnòcrates de l'Opus van fer uns plans d'estabilització perquè ells ja pensaven en canviar la societat perquè madurés per tornar-se democràtica. Però no és cert, la voluntat de tots els sectors [del franquisme] era consolidar el règim, feien reformisme per consolidar la dictadura.

En la mesura que hi ha creixement econòmic i s'ha superat l'etapa més dura de la dictadura, es poden plantejar governar no només des de la legitimitat de la victòria –"governem perquè vam guanyar"-, sinó amb una nova legitimitat no d'origen, sinó d'exercici, és a dir, governem perquè demostrem que amb la nostra acció proveïm a la societat d'una millora en tots els sentits. Això es veu molt clarament el 1964, quan no celebren els 25 anys de la victòria, sinó "25 años de paz".

Hi ha dos grans projectes, el tecnòcrata, que diu que la forma de generar consens és portar creixement econòmic i una societat de consum i que es generi consens social a partir del major poder adquisitiu de la població. La substitució de Franco quan mori és el rei, per tant, el projecte és tecnocràcia i monarquia, no la democràcia. L'altre projecte és el pròpiament falangista, que diu que s'ha de fer una cosa més i integrar la societat dins l'Estat, obrint les organitzacions de masses i produir noves lleis, institucionalitzar millor el règim. Fan la ley orgánica del Estado, la llei de llibertat de premsa, la llei d'Associacions de 1964 i converteixen el Sindicato Español Universitario (SEU) i la OSE [Organización Sindical Española, el Sindicat Vertical] en els dos espais on s'aconseguirà la integració major de la societat. Al sindicat universitari els surt fatal, perquè la infiltració del sindicat democràtic de la UB acaba provocant la implosió del SEU, i en el Sindicat Vertical convocaran les eleccions el 1966, que estan convençuts que guanyaran.

En això darrer hi ha un cert error de càlcul de la dictadura, de desconeixement de la realitat?

És evident que hi ha un error de càlcul, el problema és si tenien una alternativa, perquè la que acaba sortint és la tecnòcrata. Això de l'error de càlcul es veu molt clar amb les eleccions sindicals del 66. Solís Ruiz, que és el delegado nacional de Sindicatos i el ministre del Movimiento, les convoca dient "que gane el mejor", convençut que seran ells, mentre que els informes de la Policia, que té infiltrats a les fàbriques, diuen això sortirà fatal. Porten 30 anys escoltant-se a ells mateixos i no escolten res més perquè qui diu una cosa diferent acaba fora i succeeix allò que deia Machado: "en mi soledad he visto grandes cosas que no son verdad".

El 66 en els principals centres industrials guanya l'oposició obrera, després de 30 anys de repressió i control dels mitjans de comunicació per part del règim. El que ve després del 66 és la repressió desfermada i creixent, però acaba fracassant. Fins i tot hi ha mobilitzacions amb l'estat d'excepció del 69 i aquest fracàs farà que el projecte falangista quedi desacreditat i hi hagi un canvi de govern en què els tecnòcrates es fan amb el poder. Per això el 69 Juan Carlos és nomenat successor de Franco, perquè el projecte era aquest, creixement econòmic i Juan Carlos, però quan se t'acabi el creixement econòmic què passarà? I el que passa amb la crisi del petroli i no tenen res més.

En aquesta crisi, del 1974 al 1976, és quan hi ha el gran cicle mobilitzador, sobretot el darrer any. El podem considerar el moment àlgid del darrer mig segle del moviment obrer a l'Estat? Els salaris pugen tres vegades més que la productivitat i és un cicle que propicia el canvi polític, impedeix la continuïtat de la dictadura, aconsegueix millores materials, torpedina l'hegemonia de l'empresariat i reforça la cultura de la protesta.

El 1976 serà el moment en què la classe obrera industrial serà majoritària entre la societat i la província amb més obrers industrials serà Barcelona. Mai hi havia hagut tants obrers industrials i mai n'hi haurà tants i s'aconsegueix una cosa inaudita, com és que l'augment salarial es produeixi a costa de la taxa de benefici empresarial. Això no passa mai. Les rendes salarials superen el 60% de la renda nacional, cosa que es mantindrà fins el 1985, mentre que el 2017, per exemple, estaven al 47%. La mobilització política fa inviable la dictadura, una altra cosa és que aconsegueixi trencar el sistema i situar-ne un de nou, però a més a més és el màxim moment de la crisi d'hegemonia empresarial i, alhora, quan hi ha l'hegemonia cultural i més prestigi de la classe obrera. Als anys setanta la majoria de la societat espanyola deia que era classe obrera, els 80 deia que era classe mitjana. De ben segur, és el moment àlgid del moviment obrer de la segona meitat del segle.

En els següents anys les coses canviaran i sí, arribarà la democràcia, però alhora l'empresariat es refarà ràpidament i no sé si recuperarà l'hegemonia, però està clar que limitarà el canvi polític. Com s'ho fa?

És cert que als anys 70 l'empresariat tenia una crisi d'hegemonia brutal i ho vivia així, tenia una crisi de poder econòmic perquè se li estaven retallant els beneficis, però sobretot d'hegemonia cultural, la seva imatge estava totalment associada al franquisme. En aquesta situació, clarament defensiva, protagonitza una història brutal de reorganització. És impossible entendre com aquest empresariat passa d'estar a la defensiva a constituir una organització com la CEOE, el 1977, sense entendre que era hegemònic dins el franquisme. I que són els recursos del propi franquisme. En termes patronals, la CEOE és un cas únic a nivell europeu perquè no hi ha casos de tant de poder en una sola organització. Explico com en realitat la CEOE neix del propi Sindicat Vertical, amb una continuïtat directa.

El franquisme va ser un règim que va unificar la classe empresarial i l'havia dotat d'uns recursos organitzatius súper potents, que és el que explica la reorganització posterior. No és que els empresaris recuperin l'hegemonia de seguida, sinó que és un projecte a tres fases. Inicialment pretén intentar limitar coses que per a ells són molt greus, com la pèrdua del control a la fàbrica; després incidir en el poder polític dins l'Estat, que és la UCD aleshores i ho acaben aconseguint; i el tercer projecte, que és com acaba el llibre, és començar a gestar la idea d'un nou projecte d'hegemonia, que és el neoliberal.

Defineixes el franquisme com una utopia empresarial. Quins trets la feien possible?

Historiogràficament s'ha construït la idea que els empresaris eren uns marginats del franquisme, perquè es pressuposa que l'empresariat és liberal i el franquisme no ho era. [Juan José] Linz, un sociòleg, explica als anys 60 que els empresaris eren "privilegiados impotentes", que és una imatge molt interessant per legitimar els empresaris, però no es correspon amb la realitat documental. El franquisme té un component de classe econòmica i els empresaris tenen una gran representació a les Corts i tenen una enorme capacitat d'incidència en les decisions econòmiques... És veritat que no és un règim de creixement econòmic els anys 40 i 50, però sí que s'aconsegueix un augment enorme de la taxa de beneficis, bàsicament per la repressió de classe.

Si ens situem als anys 20, quan es produeix una intensificació enorme de la lluita de classes, la utopia empresarial en aquells moments és dir que la solució no és només reprimir i prohibir la CNT, la solució passa per crear un sindicat únic; la solució no és només prohibir els partits polítics, sinó és la creació d'un sistema de democràcia orgànica. Per tant, sindicat únic des de l'Estat i que el sistema de representació sigui orgànic, que és bastant similar al que va ser el franquisme. No és només que els empresaris sobrevisquin i, fins i tot, es beneficiïn del franquisme, sinó que en gran part el franquisme respon a una construcció utòpica de com hauria de ser la societat segons sectors de l'avantguarda empresarial dels anys 20.

El 1976 els propis documents interns de l'empresariat reconeixen que el franquisme ha estat el millor sistema possible per a ells, fins i tot diuen que és envejat per l'empresariat internacional, però que en aquell moment ja no els serveix. Ja no és útil no perquè s'hagin fet demòcrates, sinó per la conflictivitat obrera. Per tant, cal buscar un nou pacte, però això és diferent que pensar que són una classe impotent, això és una percepció realista de no podem continuar així.

Després de la creació de la CEOE ja es veu la petjada de la gran patronal a la Constitució i en determinades lleis. El moviment obrer havia començat a perdre força?

El 1976 el moviment obrer de l'Estat espanyol es posa al capdavant de la conflictivitat europea i el 1979 lidera la conflictivitat de tots els països de l'OCDE, però l'escenari ja ha canviat. Perquè el 1979 la CEOE ha aconseguit gràcies a un pacte amb [Fernando] Abril Martorell, vicepresident del Govern de la UCD, posar un decret salarial molt baix i no arribar a cap pacte amb els treballadors. És l'any de la gran aliança entre l'empresariat i l'Estat per aguantar la conflictivitat i guanyar-la. Han canviat coses, hi ha hagut un procés de legitimació i el poder ja no és el franquisme. El moviment obrer se situa en una situació defensiva i tot això s'anirà reproduint en els processos de reconversió industrial [dels 80].

El 1976 més del 66% de la renda estatal correspon als salaris dels treballadors, però el 2017 ja només era del 47%. Vist amb perspectiva, portem quatre dècades de victòria empresarial?

Això és interessant d'analitzar, però el llibre ja no arriba fins aquí. Durant els governs de la UCD hi ha un augment de la inversió social, no dels salaris, perquè encara hi ha aquesta conflictivitat. Durant els governs del PSOE la inversió social només torna a augmentar arran de la vaga general de 1988, però els anys 90 hi haurà l'hegemonia neoliberal. Espanya es converteix en el segon país d'Europa amb més VISA, després del Regne Unit; és una economia de consum a crèdit, en què et baixo els salaris i et precaritzo, però incentivo el consum, ni que sigui a crèdit. Això generarà un augment evident de les taxes de beneficis, sobretot financeres. El que passa és que aquest model també peta. La crisi del 2008 el fa totalment insostenible, fins al punt que ara veus els neoliberals dient que ja no ho són, l'hegemonia que havien bastit els anys 90, amb la posterior borratxera del 2000, ha quedat absolutament esquerdada.

Segurament aquest model mai havia estat tan qüestionat socialment com ara, però alhora les desigualtats socials segueixen disparades i les condicions materials de gran part de la població s'agreugen.

La crisi d'hegemonia neoliberal no vol dir que arribi el comunisme! Però els propis gestors del sistema no poden defensar el tipus de principis que defensaven abans. La defensa de la no intervenció de l'Estat, en un capitalisme absolutament dopat, es fa insostenible. Només dic que la crisi és interessant perquè permet l'obertura de polítiques que als anys 90 o a principis del mil·lenni semblaven impensables.

Aquesta crisi de legitimitat del model pot portar a una revifalla de la cultura de la protesta que condueixi a altres models socialment més justos?

Entenc que ara hi ha condicions molt evidents perquè hi hagi conflictes de classe, prenguin la forma que prenguin. El sistema, tal com s'ha anat gestant a partir dels 90, ha generat unes desigualtats enormes i creixents i, a més a més, ara hi ha nous reptes, com el model energètic. Les dimensions que ha d'assumir ara una lluita de classes són inclús més àmplies del que havien estat el segle XX, perquè la contradicció capital – treball ha donat pas una contradicció capital – vida, amb aspectes com el canvi climàtic, models energètics, models econòmics, etc... Alhora, el neoliberalisme va arribar un punt tant alt de borratxera, de casino, que fins i tot ha acabat generant reaccions interclassistes [en contra].