Són 157 les persones que viuen de manera permanent i precària als assentaments de la riba del Besòs, al terme de Montcada i Reixac, tot i que prop de 400 hi són habitualment per fer diverses activitats, com tenir cura dels seus horts o animals. Són dades de la Generalitat a què Públic ha tingut accés i que posen llum a la situació d'infrahabitatge en aquesta zona de l'àrea metropolitana.

El barraquisme en aquesta zona fa temps que està en el punt de mira, especialment des de la mort d'una parella per la mala combustió d'una estufa fa gairebé dos anys, però fins ara no hi havia cap cens de les persones ni els usos de la zona.

Arran d'aquestes morts, les diverses administracions amb competències a la zona van començar una diagnosi que ja està acabada -malgrat no haver-se fet pública- i que guiarà un pla d'acció encara sense concretar. 

Posar xifres a una situació complexa

Els assentaments estan en prop de 34 hectàrees a banda i banda del riu Besòs, entre la carretera de la Roca, les vies del tren i la C-33. Hi ha habitants que hi han viscut tota la vida, d'altres que van i venen, alguns que hi tenen horts i hi dormen ocasionalment, i d'altres que han arribat recentment empesos per la precarietat, la pandèmia i les crisis successives.

Aquest era el cas de la parella que va morir el gener del 2022, el detonant que va forçar l'Ajuntament de Montcada a demanar ajuda a la resta d'administracions per abordar una situació que no tenia recursos per afrontar en solitari.

Albert Sales, investigador de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, definia a Públic aquesta zona com "un terreny de ningú on hi acaben les persones excloses del mercat de l'habitatge".

Precisament tenir una "foto més real" d'aquesta realitat per fer-hi front era l'objectiu de la diagnosi feta conjuntament per la Delegació del Govern de la Generalitat a Barcelona, el consistori, el Consorci del Besòs, l'Àrea Metropolitana i la Diputació. 

Jessica González, portaveu de l'associació Amics del Quart Món, apunta a Públic que és "important però alhora complicat" tenir dades sobre les diferents formes de sensellarime. El registre global de la Generalitat no s'actualitza des de 2016. "Que hi hagi indicis de quantes famílies hi viuen ens dona una idea, és important per saber els recursos que es necessiten per atendre-les".

En aquesta zona hi ha perills a nivell de seguretat, com els propis incendis -l'últim, fa tan sols unes setmanes- o inundacions, però també riscos ecològics com els nius de vespa asiàtica i l'amenaça mediambiental, per situar-se a pocs metres del Parc Natural de la Serralada de la Marina.

800 construccions i 74 famílies

Els 157 residents s'agrupen en 74 unitats familiars, de les quals una de cada tres té dos o tres membres. La majoria estan empadronats a Montcada o a Barcelona, tot i que de prop de la meitat de persones no s'ha pogut recollir aquesta informació. Fonts de la Delegació apunten a Públic que no s'ha pogut contactar amb tothom.

De les 794 construccions que hi ha, incloent barraques i coberts, el 15% tenen amiant. Més o menys la meitat es destinen a usos d'oci, com els horts, i també hi ha rulots, piscines i basses.

S'han comptabilitzat més de 1.200 animals, incloent aviram, gossos, cabres i ovelles. El 17% és habitatge permanent, i d'un altre 18% no se n'ha pogut recopilar informació.

La diagnosi es va acabar el març, però la convocatòria d'eleccions i els canvis en els governs i òrgans municipals han endarrerit una actuació que s'ha reprès en les últimes setmanes.

Censar els residents per trobar alternatives

El primer objectiu de l'estudi era detectar exactament quanta gent vivia en aquesta zona per poder trobar alternatives habitacionals i desallotjar-la. Actualment el Consorci del Besòs es troba pendent d'encarregar un Pla de Gestió que ha de fixar les properes actuacions.

Jessica González assenyala que ja fa temps que es reclama un abordatge "metropolità" dels assentaments perquè la mobilitat de les persones en aquest tipus d'infrahabitatges -ja siguin barraques, locals o altres tipus- és alta: "Hi ha molta permeabilitat entre municipis".

Sobre les possibilitats de reallotjament, la portaveu es mostra escèptica davant les llargues llistes d'espera de les meses d'emergència: "Aquestes famílies ni tan sols hi figuren, perquè per ser-hi has de ser desallotjada d'un pis i això encara ho fa menys possible".