Este artículo se publicó hace 2 años.
SensellarismeLa meitat de les persones sense llar han patit episodis de violència al carrer
El robatori o la crema de pertinences, agressions físiques i verbals, i en els casos més extrems, la mort, són les situacions que viuen les persones que dormen al carrer a Barcelona i que es palpen també a la resta del territori català. La xifra fa referè
Mar Suy
Barcelona-
En Juan té 61 anys i des d’en fa quatre viu en un pis compartit que li ha proporcionat la Fundació Arrels, una de les entitats que atén i orienta les persones sense llar que viuen als carrers de Barcelona. Fa 25 anys, la vida el va portar a abandonar tot el que fins aleshores havia conformat el seu ser i cercle i, amb només una motxilla, va instal·lar-se als carrers de Barcelona, arribant a passar fins a 15 anys a la Rambla del Poblenou. En aquest temps, va experimentar "violència de tots colors", majoritàriament com a víctima, de nit i per part de desconeguts, encara que no s’exempta d’haver-la originat en alguna ocasió.
"Viure al carrer és com portar una bena als ulls", explica. "Perds la noció de la vida tal com la coneixies, penses en tu i només en tu, i t’evadeixes del món amb els teus vicis". En Juan va deixar casa seva per poder ser "el guia de la seva vida", però assegura que no desitja el carrer a ningú. "El carrer fa mal i et fa perdre això", diu tocant-se el cap. Durant deu anys, l’equip de carrer d’Arrels va visitar-lo dimarts i dijous per oferir-li ajuda i un aixopluc, però ell sempre va refusar-la: "només tu pots decidir que vols un canvi de rumb", i aquest tomb va produir-se quatre anys enrere.
"El carrer fa mal i et fa perdre el cap"
La Fundació Arrels va atendre 2.129 persones que vivien al carrer al llarg del 2021, de les quals un 46% manifestaven haver patit algun episodi de violència, tant física com verbal, mentre restaven a la intempèrie. És a dir, pràcticament la meitat. El robatori o la crema de pertinences, agressions físiques i verbals i, en els casos més extrems, la mort, són les situacions que viuen les persones sense sostre a la capital, una realitat que s’estén més enllà de Barcelona i que es palpa també a la resta del territori català.
Aquest percentatge no és del tot representatiu, assenyala Bea Fernández, responsable de l’equip jurídic d’Arrels, ja que en moltes ocasions les víctimes opten per no interposar una denúncia. "Desconeixen qui és l’agressor, sovint la violència és exercida en col·lectiu i de nit, de manera que la persona agredida es troba sola i aïllada i li és més difícil defensar-se", exposa. A més, en molts casos la denúncia no acaba sent fructífera pel simple fet que no es pot identificar l’agressor dels fets. L’atacant no sol ser de l’entorn de la víctima i es tracta de "violència gratuïta", recalca Fernández. En Juan també ho subratlla: "ve de franc".
El circuit de suport
Donar credibilitat al discurs de la víctima és "primordial" per acompanyar-la en aquest procés, expliquen des d’Arrels: cal escoltar-la i dotar-la d’espais de seguretat. A la persona afectada, se li proporciona un lloc i un interlocutor -sigui un educador, un voluntari o una persona de la seu- per tal que pugui narrar la successió de fets i fer conèixer la història a la Fundació. En el cas que l’agressió sigui recent i es percebin seqüeles físiques, el primer pas és aproximar-se a l’hospital per obtenir un informe mèdic i seguir els passos consegüents per recuperar la condició física inicial.
La denúncia és una decisió de cadascú i no sempre s’acaba interposant. "La infradenúncia és molt habitual", lamenta Fernández, ja que molts decideixen no deixar per escrit la queixa. Consideren que el que han patit "no és ni una agressió", pel fet que conviuen diàriament amb elles i sembla que s’han tornat intrínseques al fet de viure al carrer. A més, "moltes denúncies queden arxivades" perquè no sempre es localitzen els culpables de l’agressió. "La gent s’aprofita de la teva vulnerabilitat, i t’ataca perquè es considera superior a tu", sosté en Juan. De fet, ell mai ha denunciat cap agressió, ja que no se sentia en condicions per encarar els tràmits que suposa tot el procés: "No estàs bé mentalment, el cap és a un altre lloc".
Pel que fa a l'escala jurídica, si la persona no la ratifica, la denúncia no té recorregut, fa palès Fernández. Tot i això, subratlla que amb queixa o sense, es fa un acompanyament social i psicològic a la víctima. La comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona, Sònia Fuentes, explica que des de la institució es fa també un acompanyament perquè es consideren "responsables de la defensa dels drets d’aquestes persones". D’altra banda, Fernández posa de manifest que si l’agressió és per raó de gènere, es posa en marxa el circuit de violència masclista, encara que "és complicat" que s’arribi al final de la qüestió.
18.000 persones sense sostre a Catalunya
L’últim informe d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), una federació d’entitats que treballen amb persones en situació o risc d’exclusió social per promoure un canvi social, assenyala que hi ha aproximadament 18.000 persones sense sostre arreu de Catalunya, que o bé viuen a la intempèrie o es troben en allotjaments d’emergència i albergs.
D’aquestes, al mes de març prop de 1.050 eren a Barcelona, segons assenyala l’Ajuntament de la ciutat, una xifra que durant la pandèmia s’havia mantingut per sota dels mil i que ha traspassat el llindar de nou. Al llarg dels darrers dos anys, s’han obert entre 500 i 600 noves places en allotjaments de la ciutat, i és per aquest mateix motiu que el nombre no ha augmentat gaire, afirmen fonts municipals. Tot i això, des de la institució posen de manifest la necessitat d’atacar les causes últimes que provoquen el sensellarisme, com són l’habitatge, la irregularitat administrativa i les condicions laborals, i la implicació de la resta d’administracions.
Entitats com Arrels ofereixen allotjament gratuït i d’estada il·limitada amb la finalitat última que ningú dormi al carrer. S’habiliten pisos individuals i compartits, i també compten amb una residència, uns recursos que de mica en mica van creixent. Les places són finites i no poden cobrir totes les situacions, però compten amb el "pis zero", un recurs nocturn de baixa exigència on les persones afectades poden fer-hi nit cada dia.
A Barcelona també existeixen equipaments residencials, com els albergs. No sempre és una opció per a les persones que dormen al carrer, ja que són recursos temporals i el fet d’entrar-hi a vegades significa deixar enrere les pertinences personals. Segons la Fundació, sembla que, en els darrers temps, la tendència del model d’alberg evoluciona per ser el més respectuós possible cap a la dignitat de la persona.
Des de l’Ajuntament i en coordinació amb entitats de la ciutat, s’obren recursos d’emergència per a les persones sense sostre en temps de molta fred, com l’hivern, o en períodes extrems i de climatologia adversa.
En Juan no solia utilitzar tots aquests recursos. "Un cop vaig posar un peu al carrer, no en sabia sortir", relata. Tot el que fos tancar-se en un lloc, l’aclaparava: "jo necessitava l’aire, necessitava l’exterior i sentir-me al meu lloc". De fet, durant la nevada del 2010, va dormir a l’exterior d’una petita església del barri, a recer d’un porxo, juntament amb companys i amics que es trobaven en la mateixa situació.
Les veus que corren
"El fred, la pluja i la neu no maten, no fan mal; les persones que passen, sí", lamenta en Juan. La violència verbal i les veus que corren quan ets al carrer, també són violència, manifesta. "La gent té molts prejudicis, parlen sense conèixer la teva situació o com has arribat fins aquí, i això et toca". Des de la pandèmia, però, assenyala que, a poc a poc, més gent ha pres consciència del que vol dir viure al carrer i considera que, a passos de formiga, es van trencant estigmes i s’apaguen alguns judicis que, fins ara, eren molt presents a la societat.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..