Marcel Mauri (Badalona, 1977) s'ha convertit en una veu de referència a la societat catalana com a vicepresident d'Òmnium i portaveu de la històrica entitat. Una de les més lúcides del moment actual. Segurament no ho hauria volgut així però la repressió l'ha portat a la primera fila de la lluita pels drets fonamentals a Catalunya. L'empresonament del seu amic, el president d'Òmnium Jordi Cuixart, des de fa tres anys, l'obliga a multiplicar-se en les tasques de denúncia de la repressió. Acompanyat per un ampli equip, Mauri lidera des d'Òmnium importants iniciatives com la imatge unitària d'aquest dijous en commemoració de l'1-O, de denúncia internacional de la corrupció de la monarquia espanyola, als jutjats també perseguint la violència policial o participant en moltes de les lluites compartides als barris i municipis de Catalunya, que van des de la immigració i els refugiats a l'exigència d'un habitatge digne. Mauri és doctor en periodisme per la Universitat Pompeu Fabra i llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Com es troba el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, després de la retirada del tercer grau penitenciari?

Es troba molt bé, perquè en Jordi és una persona molt forta i amb unes conviccions i una capacitat de resiliència extraordinàries. Passar de disposar del tercer grau o el 100.2, que no són cap privilegi sinó un dret que qualsevol pres pot tenir, a la situació actual és molt dur. Encara més amb dos fills molt petits a casa. I sobretot quan la covid obliga que després de qualsevol permís d’hores, com per exemple per anar a acompanyar el fill a l’escola, s’hagi de fer una quarantena de 23 hores tancat a la cel·la.

Què persegueix el poder judicial espanyol amb acarnissaments com aquest contra els presos polítics?

El poder judicial s’ha erigit en el garant de la unitat d’Espanya, i de mantenir el règim del 78 en aliança amb la Casa Reial, que des d’aquell discurs del 3-O va perdre qualsevol rol de neutralitat, si és que mai el va arribar a tenir. Ho hem vist en els vergonyosos fets, i antidemocràtics per anar contra la separació de poders, de l’Escola Judicial, cridant tots com posseïts "Viva el rey". Són els poders de l’Estat que en connivència entre ells han pres partit clarament contra l’independentisme. Ara ser independentista a l’Estat espanyol té conseqüències repressives. Malgrat ser un projecte polític legítim, democràtic i pacífic no es pot desenvolupar.

La justícia espanyola no és imparcial?

Acabem de veure com la Comissió Europea novament ha tocat el crostó a l’Estat espanyol per la manca d’imparcialitat del poder judicial. Cada dia veiem fets que ho demostren, el darrer la inhabilitació del president Torra. Tenim zero confiança en la justícia espanyola i pensem que és un dels problemes més greus que té l’Estat, mentre el Govern espanyol més progressista de la història mira cap a una altra banda, si més no la part del PSOE.

Doncs no sembla que la relació entre el Govern espanyol i la cúpula del poder judicial estigui en el seu millor moment.

Qui veiem que alça la veu és Podemos. Però el PSOE té una magnífica relació amb la Fiscalia de l’Estat, que Pedro Sánchez va dir que controlava. No veiem en el PSOE cap mena de voluntat de canviar absolutament res, més enllà del màrqueting polític buit de contingut.

En quin estadi situa tot això l’Estat?

Nosaltres mai direm que Espanya no és una democràcia, ni que sigui per respecte als nostres avis i àvies que van lluitar contra la dictadura. Però és cert, i no ho diem nosaltres sinó molts organismes internacionals, que la seva qualitat democràtica ara mateix és molt baixa. I això és molt preocupant.

Què suposa la inhabilitació del president de la Generalitat Quim Torra?

Entre els presidents de la Generalitat de l’època moderna l’excepció són els que no han estat represaliats per l’Estat. Només dos no ho han estat, els presidents Montilla i Maragall. Inhabilitacions, presó, exili o mort. Aquesta persecució contra el catalanisme, l’autogovern, el que representa la sobirania popular de Catalunya per part dels tribunals espanyols és constant, amb l’objectiu d’adulterar el resultat de les urnes.

La resposta que ha donat a la inhabilitació l’independentisme ha estat suficient?

La repressió de l’Estat està en l’origen de tot el que ha passat en aquest país els últims anys. També de la divisió política i que els dirigents polítics estiguin a la presó i a l’exili i no es puguin parlar amb normalitat. Però la repressió no pot ser excusa per no donar una resposta adequada a cada moment ni per no tenir una proposta d’altura que torni a seduir el sobiranisme i l’independentisme. I en això no s’han fet prou bé els deures.

Quina ha de ser aquesta proposta?

A Òmnium no ens pertoca dir quina ha de ser la proposta concreta. Per això hi ha actors polítics que fan fulls de ruta i tenen iniciatives i plantejaments diversos. Que ho facin ells, que per això són votats per la ciutadania. Però sí que diem que és imprescindible que la proposta es faci i també que hi hagi una resposta davant la repressió. No ens podríem mirar als ulls com a societat si deixéssim sol algú davant la repressió, i això és el que busquen. I això val tant per al president Torra com per a les gairebé 3.000 persones perseguides judicialment per ser independentistes o per defensar els drets fonamentals al nostre país. Aquesta unitat en la lluita antirepressiva és essencial. Perquè no podem normalitzar que s’inhabilitin presidents de la Generalitat.

Creu que s’ha normalitzat la inhabilitació del president Torra?

No. Però és que l’Estat ha fet actuacions tan bèsties els darrers anys... La situació amb la pandèmia tampoc facilita la resposta al carrer i per això encara és més important una resposta política i institucional a l’altura.

Doncs la realitat és que no hi ha hagut un acord conjunt entre totes les forces independentistes, JxCat, ERC i CUP.

Nosaltres preferim quedar-nos amb la fotografia unitària contra la repressió de l’1-O que Òmnium va fer possible ahir en la commemoració del tercer aniversari davant d’un dels col·legis atacats per la policia. On hi havia des del president Torra fins al president Torrent, el vicepresident Aragonès, la consellera Budó i representants de la CUP o dels comuns, tots els sindicats, patronal, etcètera. No hem d’oblidar mai que aquesta imatge unitària també existeix al país. Davant la repressió, grans consensos i grans aliances.

Darrerament s’han publicat molts llibres, i de proposta n’hi ha alguna.

Quan els llegim veiem moltes coincidències. Amb molts elements clarament compartibles. Això vol dir que no s’està tan lluny de tenir una proposta de consens. Segur que és complicat, però és possible.

Potser el que falta són unes eleccions que clarifiquin la situació dels partits?

No, perquè després d’unes eleccions en vindran unes altres. El que sí que falta segur és curar algunes ferides i no oblidar que la repressió és la responsable de tot. Abans de l’estiu, amb el tercer grau, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras es van poder tornar a veure les cares, encara que fos amb una pantalla entremig, i nosaltres ho sabem perquè en alguna ocasió hi érem. Durant tres anys no havien pogut fer. I llavors cauen molts malentesos.

Però hi ha molta picabaralla entre gent que es veu cada dia.

Segur que molts cops els entorns d’un partit o un altre no hi ajuden. I que gent amb responsabilitat faria bé de tancar el Twitter i no fer segons quines declaracions.

Creu que la raó d’Estat s’ha imposat sobre els valors democràtics?

No podem oblidar que tenim una presidenta del Parlament a la presó per permetre un debat parlamentari, mentre tenim l’extrema dreta al Congrés dels Diputats. Això sí que fractura una societat, tenir 52 diputats de Vox, que són la tercera força estatal, cada dia esgrimint xenofòbia, racisme i totalitarisme. Això sí que es permet al Congrés, i en canvi la presidenta del Parlament està empresonada per permetre un debat democràtic. Des d’Òmnium treballem perquè tot això ho paguin car a les instàncies internacionals.

De fet, fins i tot membres de la mesa del Congrés, com Gerardo Pisarello, són víctimes d’aquesta xenofòbia, i no passa res.

Gerardo Pisarello és una persona que ha tingut una gran empatia amb Jordi Cuixart i la resta de represaliats, cosa que mai hem vist al PSC o al PSOE. Aquesta gent de Vox, que s’han cregut? Qui són per donar cap carnet de res? Si són uns feixistes! El drama d’aquest país és que el 15% de la ciutadania no té el dret de vot ni cap altre, molts d’ells en una situació d’indefensió perquè no se’ls renoven els papers per la nefasta actuació del ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska.

I què es pot fer?

Davant d’això cal lluitar contra el feixisme i per un país on ningú pugui ser perseguit pel que pensa i on no s’ataquin constantment entitats com la nostra.

L’extrema dreta actua amb impunitat?

Que l’assassí de Guillem Agulló hagi estat menys temps a la presó que Jordi Cuixart és molt greu. I la resta dels còmplices van ser absolts. Això és una vergonya per a qualsevol país democràtic. I com aquest exemple en trobaríem moltíssims. Malauradament, creiem que sí, hi ha impunitat de l’extrema dreta. I també n’hi ha amb la violència policial, com es va veure l’1-O.

Per això aquesta setmana han presentat una iniciativa internacional sobre això?

Hem enviat un informe de denúncia al Consell d’Europa i a les Nacions Unides on demostrem que no només es va ordenar aquella violència des del Govern espanyol sinó que després no han complert l’obligació d’investigar-ho. Perquè s’obligui Espanya a investigar la violència de l’1-O. I això implica també el ministre Marlaska, que té el trist rècord quan era jutge de ser el magistrat que té més sentències en contra del Tribunal Europeu dels Drets Humans per no investigar tortures d’encausats sota la seva tutela. Busquem l’empara internacional perquè la justícia la trobem a Bèlgica, Alemanya, Escòcia, però no aquí.

Es presentaran com a acusació particular en els casos de violència policial de l’1-O?

Tenim aquesta voluntat de ser acusació popular, que ja se’ns ha admès al jutjat número 7 de Barcelona, juntament amb l’ANC, i que volem ampliar a la resta de causes obertes perquè cap víctima es quedi sola, ja que la fiscalia ja hem vist que no investiga la violència, sinó que protegeix i empara la policia.

Aquell 1-O seria repetible ara mateix?

Com deia l’enyorada Muriel Casals, quan no quedi cap pont ni cap taula hi haurà d’haver la d’Òmnium. Una enquesta del juny del 2017 deia que els que creien que se celebraria el referèndum no arribaven ni al 20%. I el 30 de setembre tothom se’n va anar a dormir sabent que l’endemà la faríem molt grossa. Les condicions es poden crear. En dos o tres mesos es va poder crear aquella onada positiva. Podem ser capaços de fer-ho tants cops com faci falta.

Però es va veure que el resultat del referèndum de l’1-O no podia ser efectiu.

El que es va veure l’1-O és que l’Estat està disposat a tot per tal d’impedir que la ciutadania d’aquest país es pugui expressar.

I com creu que es pot superar aquest entrebanc formidable?

L’aprenentatge que tenim és que la repressió ja no és un límit. Som conscients que ha calgut assumir la presó, l’exili... Qui no vol dialogar ni negociar és l’Estat, però fins i tot en els conflictes més bèsties del món arriba un dia que hi ha una taula de negociació. Però la confrontació qui la fa és l’Estat, i de forma intensa els últims tres anys. Des d’Òmnium creiem que una de les claus és la desobediència civil davant l’Estat. L’1-O és desobediència civil i empoderament ciutadà, però també el clímax de la putrefacció democràtica de l’Estat. Davant d’això nosaltres no renunciarem mai a cap via que sigui democràtica per continuar endavant amb els nostres ideals i aspiracions. El contrari seria plegar-nos de braços.

L’1-O és tot això que diu i, a més, un mandat que no s’ha complert? Molta gent es pregunta per què es va fer si després no hi ha hagut la independència.

Crec que tothom té clar que l’1-O es va fer per poder exercir el dret a l’autodeterminació. Una altra cosa és que és evident que no som una República. Però el debat sobre si existeix o no el mandat de l’1-O, el que creiem segur és que no ens ajuda a avançar. Cal posar la mirada en les coses de consens i no en aquelles que tenen diversitat d’interpretacions dins l’independentisme. Amb mandat o sense, es va exercir el dret a l’autodeterminació i caldrà tornar-ho a fer amb la formulació que convingui i generi amplis consensos.

Cal eixamplar la base independentista?

A nosaltres mai ens ha agradat gaire l’expressió. No volem eixamplar a ningú. Però sí que volem compartir amb el màxim de gent possible el nostre projecte, perquè Òmnium està present a tots els barris i municipis del país, i sabem que el podem explicar igual a tot arreu. Perquè malgrat que porten anys intentant ulsteritzar aquest país, invertint-hi milers de milions, no ho han aconseguit. Tenim una societat cohesionada davant d’un Estat en triple fallida. És clar que volem ser més, perquè per a l’independentisme és molt millor ara, quan en una Diada es manifesta més d’un milió de persones, que fa 20 anys, quan érem 5.000. L’independentisme ha de tenir aquesta capacitat de sumar i sumar, i de ser com més millor. Ara, davant d’aquest Estat que s’aboca a la repressió i és capaç de tot, cal tenir molt present que la independència low cost no existeix. Per tant, hem de ser més, però també més determinats.

L’independentisme en el seu conjunt ha tingut prou en compte aquesta transversalitat territorial i social que vostè defensa? Ha estat en les lluites compartides que Òmnium defensa?

Segurament hi ha alguns llocs del país on l’independentisme no ha sabut explicar bé el seu projecte. I si alguna autocrítica hem de fer, és d’això. Però l’autocrítica que es demana sempre a l’independentisme, i que s’ha fet en moltes coses, no l’ha feta mai el PSC. Ni un sol cop s’han plantejat si valia la pena tanta violència i ficar gent a la presó per evitar un referèndum d’autodeterminació que els socialistes havien defensat.

Oriol Junqueras i Marta Rovira defensen que l’independentisme ha de superar el 50% dels vots en les eleccions de forma sostinguda. Què n’opina?

M’acaba d’arribar el llibre. Nosaltres ni posarem xifres ni direm quina és la via. Ara, sobre superar el 50% també ho ha dit el president Puigdemont i està aprovat en el full de ruta de l’ANC. A això em referia quan deia que hi ha més coincidències del que sembla des de posicions que poden semblar molt diferents. La proposta d’Òmnium és aquella proposta que generi consens en el si del sobiranisme i de l’independentisme. I no estic dient que declinem responsabilitats, ben al contrari, que ens hi impliquem a fons per aconseguir-ho. Volem, com sempre hem fet, asseure tots els actors polítics a consensuar en una taula. I sabem que no és impossible fer-ho malgrat el pim-pam-pum del regat curt de la política. Però tampoc ens tremolarà la veu per sortir a denunciar si no es fa la feina que toca i per exigir responsabilitats.

Les pròximes eleccions a Catalunya han de ser plebiscitàries?

Ens semblarà perfecte el caràcter que tots plegats decideixin que han de prendre les eleccions. El que és important és que en aquestes eleccions l’independentisme i el sobiranisme tingui el màxim de vots possibles i que treguin una majoria molt àmplia. Quan ens posen les urnes intentem guanyar sempre. I estem convençuts que la gent, com sempre, hi serà.

L’amnistia és incompatible amb la reforma del delicte de sedició o els indults, o són camins paral·lels?

Nosaltres pensem que són dues coses que actuen en plans diferents. Evidentment que cal tot el respecte per les formes de sortir de la repressió de qualsevol víctima que l’ha patit. L’indult és una opció individual que respectem, però que en el cas de Jordi Cuixart creiem que no serveix, perquè ni ell ni Òmnium pensem que hem de demanar perdó per res ni volem cap mesura de gràcia de l’Estat. El que volem és que tot això que està passant serveixi per avançar en la lluita per la llibertat d’aquest país. I per solucionar el conflicte polític. I per això l’indult no serveix. I la reforma del Codi Penal, si fa o no fa el mateix. Evidentment que cal reformar el Codi Penal per derogar el delicte de sedició i el de rebel·lió, com exigeix Amnistia Internacional i altres ens internacionals. I derogar la llei mordassa i moltes coses que cal reformar a l’Estat espanyol. Però la reforma del Codi Penal deixaria fora de la solució moltes persones represaliades. L’amnistia no acaba amb el conflicte polític, però és l’única via per afrontar-lo. I es pot aprovar amb les mateixes majories que requereix la reforma del Codi Penal. Per tant, és una qüestió de voluntat política. Però confiem zero en el PSOE.

És possible negociar en una taula que sembla haver nascut morta?

Totes aquelles iniciatives que permetin visibilitzar la voluntat de dialogar de l’independentisme i el sobiranisme i de les institucions catalanes són positives. I fins i tot ho són quan posen de manifest que l’Estat espanyol no vol dialogar.

Confien que obtindran resultats amb la querella judicial internacional contra el rei emèrit Joan Carles I per la presumpta corrupció de la corona?

Sí. Fem el recorregut a l’Estat perquè és imprescindible. Però no tenim gens de confiança que la causa pugui avançar a Espanya, perquè no oblidem que és el jutge Marchena qui ha de decidir si accepta o no la querella criminal. Ja fa tres mesos que la vam presentar i encara no ens han dit res. Per altres coses, com enviar missatges amenaçadors a les juntes de tractament de les presons, són molt ràpids, però no per decidir una qüestió com aquesta o aplicar mesures cautelars perquè no pogués fugir. Per això anem a buscar la justícia a Europa. I en aquest cas del rei emèrit a Suïssa sabem que la Fiscalia tira endavant amb el tema, i que també estan actuant el Govern i el Parlament.