La Rosario es va acomiadar del seu pare, Pedro Pérez Vengut, quan tenia 10 anys. Comandant de l'exèrcit republicà, va haver de fugir de Manresa i viure a l'exili, on va morir l'any 1954. No el va tornar a veure mai més i sempre l'ha trobat a faltar. Però als 88 anys, viu un somni fet realitat: ha recuperat les cendres del seu pare.

Ha estat possible gràcies a l'associació Memòria i Història de Manresa, que va trobar documentació que situava la mort del comandant a Pamiers, a França. La filla de la Rosario no ho va dubtar i se'n va anar fins allà. "Vaig trobar la seva tomba amagada entre heures", explica. Van exhumar i incinerar les restes, que ara estan a Manresa, a casa la Rosario. "Ja puc morir tranquil·la, ho tinc tot", assegura.

Té les restes del seu pare en una urna a l'habitació, al costat d'algunes fotografies i amb alguns dels seus records. I cada dia s'asseu al seu costat i li parla. "Li explico que estic bé, que ja estem junts. Li demano com està, li reso i miro de tenir-lo el més arreglat que puc. I sempre li deixo la porta de l'habitació oberta perquè em vegi passar", explica.

En l'última etapa de la vida, la Rosario assegura que mai havia estat tan bé com ara perquè sempre havia trobat a faltar el seu pare. Sap que morirà aviat. "Com a molt em queden dos anys", diu, però assegura que se n'anirà "tranquil·la" i amb les cendres del seu pare al nínxol. "Me les enduré amb mi i allà estarem. Descansarem tots dos junts i en pau", explica.

Com s'inicia la investigació?

El retrobament de la Rosario amb les cendres del seu pare ha estat possible gràcies a l'associació Memòria i Història de Manresa, que treballa per a la recuperació de la memòria històrica i en contra de l'oblit. El seu president, Joaquim Aloy, explica que va conèixer la història de la Rosario de casualitat, un dia que li va anar a fer una consulta a la seva filla, la Dolors, que és metge forense, per a una altra investigació.

La Dolors li va explicar la història del seu avi, mort a l'exili i de qui en sabien molt poca cosa. I ell, en silenci i sense dir-los res, es va posar a buscar. Va trobar un munt de documentació i, entre ella, informació que situaven la mort del comandant a Pamiers, al sud de França.

Aloy va donar tota la documentació que havia trobat a la família i la filla de la Rosario va decidir anar fins a Pamiers amb la seva parella per veure si trobaven alguna cosa. "Tenia una foto de la tomba amb una làpida i amb aquella foto anàvem mirant al cementiri", explica. No hi va haver sort. Finalment l'endemà van anar al Registre Civil, on li van donar l'acta de decés del seu avi i un mapa amb el punt on estava enterrat.

"Havíem passat molts cops per davant de la làpida, però no l'havíem vist perquè estava tapada d'heura. Amb les mans i les estenalles, ho vam treure tot i vam trobar el seu nom. Vaig trucar a la mare i li vaig dir: estic davant de la tomba del teu pare. I ella no va poder parar de plorar", explica.

Per a la Dolors, el retorn del seu avi "és un deute amb la història". "Era el meu avi i com ell n'hi va haver molts que van lluitar al front. Té un lloc a la història i val la pena posar-lo on correspon", subratlla. Aloy hi està d'acord. Per a ell, la història del comandant Pedro Pérez i la seva família és "una història de vida que reflecteix el patiment de moltes famílies durant la Guerra Civil i la postguerra".