CulturaManel: "Intentar assemblar-nos a la Rosalía seria caure en el ridícul"

Saps què està passant a Madrid?", pregunta Martí Maymó, baixista dels Manel. Tirada una mica a boca de canó, la pregunta descol·loca el periodista. La imminent sentència de l'1-O, l'epidèmia de cotorra argentina, el pols del prior del Valle de los Caídos a l'Estat de dret ... Alguna cosa està passant a Madrid, sens dubte. Però no, Maymó no va per aquí. El seu interès es limita al perquè de l'alta ocupació hotelera, situació que els ha complicat la reserva i els ha portat a un hotel amb escenes de caça real i moquetes gastades de quan la mòmia en disputa encara vivia. "És com de pel·lícula de Garci", remata Guillem Gisbert, cantant i principal compositor de la banda.

El context sembla assenyalar-los. Acaben d'engiponar el seu enèsim viratge -no els agrada el terme cop de volant-, amb un disc en què flirtegen amb els sons urbans, algun que un altre rampell llatí i sintes d'un altre temps. L'artefacte es diu Per la bona gent (Ceràmiques Guzmán, 2019) i l'estratègia seguida no té molt misteri: "Copia coses de llocs diferents, provar-nos vestits d'altres que de vegades acaben encaixant i altres millor que no, però mai de gratis, sempre atenent a un interès, a una recerca", apunta el cantant. "No és que ens posi descol·locar el personal, ens posa provar coses diferents", matisa Arnau Vallvé, bateria.

Guillem Gisbert: "Fer música ha de ser com militar en l'entusiasme"

Potser el fàcil hauria estat revisitar fins al desànim aquell pop-folk costumista que els va encimbellar fa més d'una dècada amb Els millors professors europeus (Discmedi, 2008), però allò no va ser més que la fórmula inicial. La mutació estava en potència; d'aquí van passar a trastejar amb l'electrònica i el tropicalisme sense perdre gens d'ambició literària. Un periple extenuant que rastreja el contemporani i que, quatre discos després, els ha convertit en una banda esquiva i suggerent a parts iguals. Ara li claven la dent als sons urbans i fins i tot s'animen amb samplejats diversos i l'autotune. "És important no caure en la rutina, mantenir la il·lusió, fer música ha de ser com militar en l'entusiasme", confessa Gisbert.

Però la veritat és que l'entusiasme flaqueja quan un s'aproxima audaç a la quarantena, edat complicada procliu a les més diverses (i desesperades) reinvencions; com ara adoptar un llebrer i dir-li Otto, adquirir un descapotable de gamma baixa o col·leccionar camises amb motius florals. Símptomes inequívocs del que ve sent una por atroç a la finitud del viatge. "És innegable, això hi és, rondem gairebé tots aquesta frontera, algú que pretén reivindicar l'entusiasme és algú que ha vist les orelles al llop i sap que és un bé escàs", prossegueix el cantant.

Roger Padilla: "Pulp simbolitza d'on venim i Rosalía el lloc en el qual pescar coses noves"

El risc ara és no entregar-se al turisteig generacional. Que aquest viatge als nous ritmes urbans no comporti la vergonya aliena. Tot i això, la línia és fina i transitar comporta la possibilitat del grotesc. Anant al gra; No creuen els Manel que arrebossar en cultura urbana amb gairebé quaranta pals és, d'alguna manera, com ... "¿Com enrotllar-se amb una noia 20 anys més jove?", atura Roger Padilla, guitarrista. "Com quan mires al teu voltant en una festa i t'adones que ets el més vell?, remata Gisbert. Una cosa així. "El risc és quan aquesta disfressa no et representa, l'important és portar-teu terreny, fer-lo teu".

Doncs bé, sembla que ho han aconseguit. La disfressa funciona amb la paradoxa que els manté recognoscibles. Maria del Mar Bonet, Maria Cinta, Els Pets i Lluís Llach es passegen pel disc a manera de petits empelts. Un elenc amb el que semblen escombrar cap a casa però que, en paraules del lletrista, no és més que una qüestió d'adequació: "Es podria entendre que estem establint una mena de cànon, com si diguéssim aquesta és la gent que ens ha influenciat, però més que això, l'elecció respon al fet que són els samplejos que vam aconseguir que quedessin bé, encara que òbviament tenia sentit que fos cançó catalana".

Una reivindicació, la identitària, que el quartet gestiona amb cautela, conscients de quin és el seu lloc: "Tocar fora de Catalunya i ser tan ben rebuts és una cosa que vivim amb orgull, però ja està, tenim molt clar a què estem legitimats, nosaltres fem cançons, el nostre univers no és el dels opinadors, i això és una cosa que afortunadament ha acabat quallant".

Ver vídeo

Més Rosalía i menys Pulp?

La disjuntiva els sembla innecessària. No tenen per què triar. "Pulp han format part de la nostra manera d'entendre el que és una cançó; Rosalía ens encanta, és una artistassa, però som conscients que intentar assemblar-nos a ella suposaria caure en aquest ridícul del que parlem", explica Gisbert. No descarten, en canvi, que en un futur la catalana nodreixi el seu calador creatiu: "Diguem que Pulp simbolitza d'on venim i Rosalía és més el lloc en el que ens agrada pescar coses noves", opina Padilla.

En tot cas, que no temi l'ortodòxia; l'ADN Manel persisteix, sobretot en les seves lletres. El quotidià i el fantàstic semblen tirar-se un ball en cançons com Formigues o Les restes; per no parlar de la voluntariosa eufòria que transmet Boy Band o la tendresa d'Amb un ram de clamídies. I així fins a Les estrelles, una commovedora adaptació del Stars de Janis Ian que gairebé tanca el disc i que sens dubte és una de les seves gemmes: "Parla de tot el que implica aquest ofici, del que et dona i et treu l'escenari, d'aquesta pulsió que et fa pujar i de la necessitat de l'aplaudiment".