Este artículo se publicó hace 7 años.
Màfia, cocaïna i transvestits a la Barcelona republicana
La publicació del llibre 'La Criolla' permet recórrer l'antic Xino de Barcelona i comprovar com s'ha transformat, malgrat algunes similituds amb l'actual Raval.
Barcelona--Actualitzat a
Si avui passegem pel final de la Rambla, donem unes voltes pel Mirador de Colom, i ens fixem ens els grans edificis que rodegen la plaça descobrirem que, a banda d'estar rodejats de turistes, també estem rodejats per l'exèrcit. En lletres metàl·liques: ''Delegación de Defensa'', ''Fuerzas Armadas Profesionales'', ''Sector Naval de Cataluña''. Si ens endinsem per algun carreró: ''Sector Aéreo''. Però l'edifici més gran de l'exèrcit espanyol, que fa uns vuitanta anys es va convertir en EL Museu Marítim, era el ''Cuartel de las Atarazanas'', que -durant els anys 20 i 30- evitava, gràcies a la seva grandària, que els mariners i els vianants poguessin veure el que succeïa als estrets carrerons situats darrera d'aquesta caserna militar.
Al carrer Cid, al carrer Mina, al carrer Perecamps, al carrer de l'Arc del Teatre es concentrava la prostitució internacional de la ciutat, els ritmes de jazz accelerats, la venda massiva de cocaïna, els espectacles homosexuals i transformistes, i molts i molts turistes, burgesos, aristòcrates i bohemis que volien satisfer el seu morbo i la seva cerca d'emocions fortes, d'hedonisme de postguerra. Tot això sense que es veiés gaire, gràcies a la immensa ombra de la caserna militar de Drassanes.
L'anomenat districte cinquè -aquesta petita àrea de carrerons darrere de les Drassanes Reials- va ser una zona fabril fallida, que va acabar subsistint gràcies a la prostitució barata i a les tavernes populars, on es reunien revolucionaris, delinqüents, mariners, obrers o militars. Les navalles, les pallisses i els robatoris eren habituals. La majoria de prostitutes parlaven en català. Es planejaven conspiracions anarquistes. Francesc Madrid -el periodista dels baixos fons de la Barcelona dels 20- va batejar aquesta zona, sense gaire justificació, com ''el Barrio Chino'', i així va quedar el nom.
Els reportatges de Madrid al setmanari El Escándalo van crear un mite bohemi, que va atraure les plomes d'altres periodistes catalans, com Josep Maria Planes o Josep Maria de Sagarra. Aquesta seducció per la decadència, per una combinació entre llibertat, desig i perill, va anar absorbint a escriptors, burgesos, artistes i curiosos estrangers, que -si passaven per Barcelona- no podien estar-se de visitar el ''Barrio Chino'' i, en especial, el bar ''La Criolla'', el local més boig de la zona, on el tango i el jazz es tocaven a ritme frenètic, la ''mandanga'' (cocaïna) es prenia amb la naturalitat d'un còctel i homes amb els llavis pintats i faldilles sensuals atreien les mirades masculines i femenines.
El centre d'un univers decadent i hedonista
''La Criolla'', tal com explica el periodista Paco Villar al llibre homònim publicat per l'editorial Comanegra, era el centre d'aquest univers decadent i hedonista, situat al número 10 del carrer Cid. El seu rètol de neó vermell donava un toc sinistre i atractiu a les parets de les cases, on s'hi recolzaven els homosexuals, camaleons del gènere, que oferien fer-te ''el teléfono japonés'' o ''el asesinato de Dato'', per un bon preu, a una habitació de la cantonada. Quan el client entrava a ''La Criolla'' es trobava una decoració tropical i un ambient de festa inigualable. Molts dels clients firmaven a un llibre de visites, recuperat fa poc: hi passaven polítics, militars, artistes, escriptors, dibuixants, actors, o gent del carrer que, simplement, veia confirmat el mite del qual tant havien sentit a parlar. No era estrany que una vetllada elegant començada al Liceu acabés amb el jazz hiperactiu de ''La Criolla''. Barcelona no tenia gaire a envejar del famós París llibertí de l'època.
Si ara passegem pel carrer Cid, ja entrada la nit, les voreres estan buides i l'única llum surt d'un bar de barri on quatre veïns prenen cervesa a les taules de la terrassa. El carrer Cid, ara mateix, és simplement una zona de pas, un pont furtiu entre la Rambla i el Paral·lel, on la festa creua però no s'atura. De tant en tant el travessen alguns turistes, o una parella que passeja el gos. Sota un edifici que crea certa cobertura hi ha mantes acumulades, i un grup de sense sostre s'entreté xerrant i dormint. Diverses persones rebusquen als contenidors. A l'altre banda del carrer, uns nens juguen a un camp de bàsquet poc il·luminat, just al costat d'un cotxe amb la maleta oberta que ha aparcat al mig de la pista. No hi ha cap motiu per aturar-s'hi. Al final del carrer Cid, a la frontera del Barrio Chino, un restaurant xinès de rètol lluminós i cridaner, anomenat ''Gracia'', sembla el negoci més pròsper de la zona.
Sota aquella capa de festa infinita, d'aventures excitants pels burgesos de torn, al voltant de ''La Criolla''' es combinava la misèria amb la llibertat, la delinqüència amb la revolució. Per una banda, era de les poques zones de la ciutat on homosexuals i transsexuals podien expressar-se artísticament, i on la seva orientació sexual -criminalitzada tant per la dreta com per l'esquerra- entrava dintre de la ''normalitat'' que suposava l'excepció del Barrio Chino. Però junt a aquesta llibertat es teixia una esclavitud paral·lela. Les xarxes mafioses s'havien instal·lat a la zona i havien muntat un negoci de tràfic de dones, bona part d'elles menors d'edat, a través del qual enviaven noies catalanes a prostituir-se cap a Europa o Sud-Amèrica, i, a la vegada, en portaven de l'estranger per satisfer els desitjos exòtics de la clientela local. Barcelona era, en aquell moment, el centre més important de tràfic de dones de tot el Mediterrani.
La venta de drogues i armes també proliferava. Els voltants del carrer Cid eren l'àrea comercial per excel·lència de la morfina i la cocaïna. De la zona també sortien crims i històries de novel·la negra. Al seu llibre, Villar explica -per exemple- que va córrer el rumor de que el propietari de ''La Criolla'', Manuel Sacristán, va finançar l'assassinat dels germans Badia a mans de membres de la FAI. Els Badia,membres de l'ala més nacionalista d'ERC -Estat Català-, havien organitzat cossos d'escamots contra les vagues obreres d'inicis de la República i, en concret, Miquel Badia havia dirigit la policia de la Generalitat, amb una forta repressió contra els anarquistes. Les actuacions de Badia contra les timbes de joc van fer que es guanyés enemics entre els empresaris de la nit, entre ells el propietari de ''La Criolla''. Actualment, els Badia són considerats o màrtirs o feixistes, sense gaire matisos més.
Els vicis perduren, però canvien de lloc
Avui en dia, els vicis del Barrio Chino s'han desplaçat radialment. La prostitució internacionalista s'ha mogut cap al nord, als voltants de la Filmoteca de Catalunya, on els bohemis actuals, si al acabar la pel·lícula contracten serveis, ho fan amb més discreció que als anys 30. La droga es pot comprar a la majoria de carrers, on joves del barri te la ofereixen en anglès, sense cap mena de discreció, a la porta d'una tenda de queviures o d'una carnisseria islàmica. La cocaïna no està tant de moda i aquests venedors ambulants solen oferir, com a primera proposta, una mica de speed o marihuana, a preus turístics inflats. La festa es concentra a esquerra i dreta del Barrio Chino, a les avingudes del Paral·lel i la Rambla. Només hi ha un petit local de transformisme per la zona, ''El Cangrejo'', però la majoria de festa o art homosexual queda més a dalt de Plaça Universitat.
La decadència de ''La Criolla'' va arribar amb la Guerra Civil. Les noves autoritats anarcosindicalistes veien urgent aplicar ''mesures profilàctiques'' contra aquest barri on hi convivien la festa, la delinqüència, la llibertat i la misèria. Quan ''La Criolla'' ja no era res, el 24 de setembre de 1938, l'aviació italiana va bombardejar el port de Barcelona, donant de ple al número 10 del carrer Cid.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..