"Madrid boicoteja la vertebració del País Valencià de forma conscient i deliberada"
Àlex Romaguera
Barcelona-
Entrevista al politòleg Ricard Chulià, que acaba de publicar 'País Valencià. Eixida d'emergència', en què denuncia la subordinació del territori als interessos de Madrid i aposta perquè el nacionalisme valencià "planti cara" a l'espanyol i exigeixi el concert econòmic
"La Florida mediterrània". Amb aquesta metàfora defineix Ricard Chulià el País Valencià actual, on el monocultiu turístic, la corrupció i una classe dirigent subordinada a l'Espanya radial, ha desvertebrat el territori i empobrit el conjunt de la població. Entorn d'aquest diagnòstic, sobre el qual versa el seu llibre País Valencià. Eixida d'emergència (Editorial Afers), el politòleg i lingüista de Torrent interpel·la el valencianisme polític a prendre la iniciativa amb l'objectiu que el País Valencià assoleixi les eines que li garanteixin un futur més digne i pròsper.
En quin moment s'inicia el procés que ha conduït el País Valencià a patir l'actual empobriment polític i econòmic?
Si ens referim a l'etapa contemporània i no mirem més enrere, la clau està en la integració dels socialistes valencians al PSOE. Fins i tot és més rellevant que l'acord entre la UCD i el PSOE, pel qual el País Valencià va quedar amb un Estatut de via lenta, en lloc del que es va concedir a les nacionalitats històriques. La integració és més traumàtica perquè deixa orfe el valencianisme polític.
Què motiva aquest sucursalisme?
"La integració dels socialistes valencians al PSOE va deixar orfe el valencianisme polític"
Sobretot la frustració de perdre les eleccions de 1977, on creien que les guanyarien amb facilitat. La diferència, per exemple, amb les Illes Balears és que el PSM també fracassa en aquella contesa però no s'integrarà al PSOE, cosa que ha permès al nacionalisme d'allà avançar molt més.
Quins efectes va tenir l'entrada dels socialistes valencians al projecte estatal?
Va situar el País Valencià en la condició de sucursal, com una peça clau del sistema extractiu que s'ha desplegat des d'aleshores i, alhora, com un dels pilars del model de Transició que es va imposar a l'Estat.
En quin sentit?
Hi ha un llibre de Natxo Escandell, Ni fet ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1998), que documenta l'operació destinada a impedir que el País Valencià s'afegís a les tres nacionalitats històriques. Es creia que, si basculava i es posava de part de Catalunya i el País Basc, provocaria el desequilibri d'aquest sistema basat en el "atado y bien atado".
Entre la generació que es va col·locar al PSOE, no hi ha dirigents que plantegessin una relació més federal o bilateral amb Madrid?
Hi ha dos grups. Per una banda, Joan Lerma, Ciprià Ciscar i altres líders que venen directament del PSOE i que, per tant, exerceixen com a simples delegats de Ferraz. I després trobem els qui, des del PSPV, s'incorporen als òrgans estatals i, com a màxim, es dediquen a construir autonomia. És el cas de Vicent Soler, Alfons Cucó, Rafael Ninyoles i altres dirigents provinents de l'acadèmia que, tot i representar la segona federació del PSOE amb major nombre de militants, no tindran cap pes en les seves estructures ni tampoc reclamaran un major paper.
Això deixa el País Valencià a mercè de Madrid?
"La subordinació ens ha convertit en la platja dels madrilenys i el geriàtric dels nord-europeus"
Exacte, a partir d'aquí esdevé una administració subalterna. Ho va ser durant l'etapa de Lerma, també després i, en els moments més tímids de reivindicació nacionalista, com han sigut els governs progressistes del Botànic, ha mantingut aquest paper. El mateix Ximo Puig no deixa d'encarnar aquest sistema de subordinació de la qual ara estem recollint els costos: haver-nos convertit en la platja dels madrilenys i el geriàtric dels nord-europeus.
Qui és més culpable d'aquesta deriva?
Tant ho ha sigut el PP com el PSOE. Tots dos han utilitzat el territori des de les ulleres de la colonialitat, perquè les infraestructures que han planificat no s'han pensat per diversificar l'economia valenciana ni satisfer les necessitats de la població; només s'han concebut per desenvolupar el monocultiu del turisme de masses.
La renúncia al corredor mediterrani s'inscriu en aquesta lògica?
Es veu perfectament. No cal ni parlar de la voluntat d'impedir una major relació cultural entre els territoris de llengua catalana; això ja es dona per descomptat. En les infraestructures es posa de manifest quan l'Euromed de València a Barcelona triga el doble i és més car que el que connecta amb Madrid, malgrat que la distància és la mateixa; i entre les províncies valencianes, quan és més fàcil moure's d'Elx a Madrid que no pas d'Elx a València. Al capdavall, la qüestió no radica tant en el centralisme que pot exercir Madrid com en la voluntat de boicotejar la vertebració del País Valencià de forma conscient i deliberada.
En el llibre cites el cas de Torrevella, al Baix Segura. És un bon reflex de la situació?
Torrevella és paradigmàtic, perquè de ser un poble de pescadors de 10.000 habitants en la dècada dels 60, ha passat a tenir-ne més de 100.000 l'any 2000. Després, amb l'esclat de la bombolla immobiliària, va perdre'n 20.000 en només un any. Doncs bé: s'ha transformat en una colònia turística rodejada d'urbanitzacions on s'instal·len madrilenys que van a la platja i famílies del nord d'Europa, les quals representen ja el 30% de la població censada. La conseqüència d'això és que, en dependre del monocultiu turístic, en què l'ocupació és altament precària, el Baix Segura ha esdevingut la comarca amb la renda per càpita més baixa de tot el País Valencià.
Aquest model ha alimentat la cultura de la cobdícia i, de retruc, que la corrupció s'hagi estès com no ha passat enlloc?
Sens dubte, aquí utilitzem el concepte del Far West per referir-nos a unes elits polítiques que estan de pas, no per millorar el benestar dels seus electors, sinó per fer carrera amb la idea d'anar-se'n. Ho va fer Eduardo Zaplana i ara va camí de fer-ho Carlos Mazón, un dels seus deixebles.
Davant aquest panorama, la reivindicació d'un major finançament pot revifar el valencianisme polític?
"Cal fer entendre que tothom sortim igual de perjudicats dins d'Espanya"
Es tracta d'explicar que, a causa de l'espoli, els valencians no podem millorar dins del projecte nacional espanyol. I això no significa aparcar el debat lingüístic, imprescindible si volem prendre consciència que som un subjecte propi. Però cal posar l'accent en els perjudicis que implica estar per sota la mitjana de rendes que hi ha a l'Estat i no tenir els instruments necessaris per combatre els impactes de la terciarització de l'economia i el monocultiu turístic.
El missatge ha de pivotar en la prosperitat i el futur com a poble?
Sí, perquè sense eines, l'expectativa d'un valencià és acabar sent cambrer. En altres paraules: cal fer entendre que tothom, independentment de si ens sentim nacionalment valencians o no, sortim igual de perjudicats dins d'Espanya, d'aquí que l'única eixia és autocentrar-nos.
Els dos governs del Botànic han ajudat a convèncer d'aquesta urgència?
Han posat en relleu que cal canviar el paradigma, perquè amb tot i les seves polítiques, hem continuat empobrint-nos i turistificant-nos. Alhora que ha evidenciat l'error de voler contribuir a la reconstrucció de l'esquerra espanyola, tal com han pretès també En Marea a Galícia o els Comuns a Catalunya. Tant és així que ha encongit la base.
En el llibre apuntes que la polarització i un cert populisme podrien ajudar el nacionalisme valencià a capgirar la correlació de forces. Com s'expressaria aquesta estratègia?
"El nacionalisme valencià ha de plantar cara, perquè tot el que sigui mantenir l'statu quo és contraproduent"
Afirmo que, en tant que moviment contrahegemònic al nacionalisme espanyol, el nacionalisme valencià ha de plantar cara, perquè tot el que sigui mantenir l'statu quo és contraproduent. I ara que el cadenat del 78 sembla obrir-se per recentralitzar-se encara més, pot utilitzar els instruments que té a l'abast, i un d'ells és el populisme, que és inherent en la dinàmica política. Parafrasejant Joan Fuster, significaria dir que "si tu no fas populisme, el faran contra tu".
Es tracta d'encarar obertament el conflicte?
Hem d'afrontar-lo de cara i, pel que fa al finançament, exigir el concert econòmic. De fet, abans de 2015, Compromís ja el reclamava amb vista a donar respostes a les expectatives d'una població que, pels recursos que genera, no rep els serveis que li corresponen i veu el seu futur hipotecat.
Ets optimista en què s'avanci en aquesta direcció?
És l'única alternativa possible. I la fallida en què es troba el model autonòmic d'ençà de crisi del deute europeu de 2011-2012, quan ens van integrar al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), pot ser una finestra d'oportunitat per trencar l'actual dinàmica i assolir aquest futur desitjat.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..