"Visc a 20 minuts de la plaça de Catalunya. Per què he de ser tan diferent d'ells?", es pregunta Valeria Ortiz, presidenta de l'Associació de Veïns de Torre Baró. Fa dues dècades que viu al barri i, malgrat reconèixer que la zona ha experimentat grans canvis, assegura que la lluita veïnal per millorar les infraestructures i els serveis públics no s'atura. El seu compromís és ferm en una batalla que no dona treva.

Torre Baró, situat al nord de Barcelona, al districte de Nou Barris, ja no és exactament com el retrata el cineasta Marcel Barrena a El 47. Mentre la pel·lícula que rememora el segrest del bus 47 l'any 1978 mostra una zona marginada, actualment hi ha carreteres, contenidors, transport públic, aigua potable i clavegueram.

Tot i això, continua sent el segon barri amb la renda anual disponible de les llars per càpita més baixa (12.271 euros), segons dades de l'Ajuntament del 2021. Per fer una comparativa, la xifra de Tres Torres (a l'acomodat districte de Sarrià-Sant Gervasi) s'enfila fins als 37.799 euros a l'any. Així mateix, la renda familar de Torre Baró no arriba ni a la meitat de la mitjana de la ciutat, mentre que la de Pedrables la multiplica per 2,5.  

El progrés no ha estat tan àgil com en altres parts de Barcelona i encara hi ha mancances importants, especialment pel que fa a l'enllumenat públic i les connexions amb barris veïns com la Trinitat Nova i Ciutat Meridiana.

"Fa gairebé 10 anys que el carrer Sant Quirze Safaja es queda a les fosques perquè hi ha robatoris de cables. Al barri encara hi ha fanals de fusta, molts d'ells malalts, amb tèrmits. Exigim el soterrament del cablejat, no pot ser que els veïns treguin a passejar el gos amb llanternes al cap i amb por dels porcs senglars", lamenta Ortiz. 

Mentre la presidenta explica que "el consistori barceloní i Endesa juguen a passar-se la pilota", fonts de la companyia elèctrica recorden que la competència i la responsabilitat sobre l'enllumenat públic és exclusiva de l'Ajuntament de Barcelona. En aquest sentit, Ortiz afegeix: "Hi ha una relació estreta amb l'administració, però hi ha massa burocràcia i la seva resposta sempre és que hi estan treballant".

La memòria del barri

L'estrena de la pel·lícula ha situat el barri en el focus mediàtic, però Valeria Ortiz creu que només és "una atenció passatgera". En canvi, per a l'activista de Torre Baró, José Antonio Martínez, fundador de la llibreria Acció Perifèrica —especialitzada en transfeminisme i diversitat sexual i de gènere—, el segrest de l'autobús 47 és tota una efemèride. "Manuel Vital és un referent comunista. Els meus pares, que ja no hi són, sempre m'explicaven com els veïns van tirar part d'un mur perquè el vehicle passés pels carrers estrets, i com es van llevar de matinada per veure l'arribada del Naranjito en el seu primer viatge oficial", recorda.

Malauradament, l'activista lamenta que la majoria de les persones que van participar en el segrest han mort i que el record s'ha transmès als fills i nets. La mitjana d'edat al barri, diu Martínez, és més baixa que a la resta de la ciutat perquè "les condicions materials afecten tant a nivell físic com emocional".

No hi ha proves que ho demostrin, però sí que és cert que, segons dades del Padró Municipal d'Habitants i tal com va publicar Betevé, la mitjana d'edat a Torre Baró l'any 2023 era la tercera més jove de Barcelona (39,43 anys), només superada pel Raval (38,51) i pel Gòtic (38,24). Així mateix, només un 9,36% dels baronencs passaven dels 70, a diferència del barri veí de Canyelles, on el percentatge augmentava fins al 21,99%. 

"La meva mare no va arribar als seixanta anys. En els últims mesos vaig demanar a Serveis Socials un lavabo adaptat, però me'l van denegar perquè la casa no tenia escriptures", es queixa. Bona part dels immobles de la dècada dels cinquanta i seixanta són d'autoconstrucció i es troben en una mena de buit legal, amb condicions especials que dificulten l'accés a ajudes bàsiques. Els sogres d'Ortiz van arribar precisament en aquesta onada migratòria des de Còrdova i van construir una llar "amb les seves pròpies mans". 

No va ser fins als volts de la pandèmia que el barri es va veure renovat amb l'arribada de noves famílies i gent més jove. En Daniel n'és un bon exemple, ja que ell i la seva família, d'origen bolivià, van decidir mudar-se fa cinc anys des de l'Hospitalet del Llobregat a la recerca de més "tranquil·litat". "És com un poble de muntanya", assevera, malgrat que a la zona vella, on té la casa, no hi ha cap bar ―l'últim va tancar fa un parell d'anys―, farmàcia, botiga o centre mèdic a la vora.

Per aquest motiu és imprescindible el bon funcionament del transport públic. En Christian, de 27 anys i veí des de fa un any i mig, va haver de vendre el seu cotxe per comprar-se el local que s'està reformant. Ell valora molt positivament les línies d'autobús regular que hi arriben, però en especial el servei d'El Meu Bus. 

La reivindicació històrica: el transport públic

El Meu Bus funciona sota demanda amb parades fixes i genera recorreguts compartits. Els horaris de pas es calculen en funció de les peticions, de tal manera que els usuaris han d'indicar l'hora en què es vol viatjar i en quines parades pujaran i baixaran. Actualment funciona a la zona de Vallbona i Torre Baró, Montbau-la Vall d'Hebron (Horta-Guinardó) i el Farró-Galvany (Sarrià-Sant Gervasi).

L'únic inconvenient que veu José Antonio Martínez, és que, en cas d'emergència, hi ha dones d'edat molt avançada que no poden preveure quan es trobaran malament a l'hora de reservar i que no poden conduir. "A les veïnes amb mobilitat reduïda o malalties cròniques se'ls dobla el servei d'atenció al pacient a casa, però tot i això és insuficient", apunta l'activista.

Estar ben comunicats ha estat una petició històrica a Torre Baró, ja que no és un barri urbanísticament "amable". Martínez critica la manca de voreres i que hi hagi pedaços a la carretera, mentre que Ortiz demana la reforma de les escales que comuniquen amb Ciutat Meridiana i que comencen a l'espai esportiu d'El Campillo de la Virgen. "Les anomenem les escales del coix, perquè són molt llargues i difícils de baixar. Volem convertir-les en un ascensor, una plataforma o unes escales mecàniques", explica.

Per a la presidenta, aquestes situacions no es poden normalitzar. "Cal un manteniment constant, no podem respirar tranquils" conclou, tot recordant que, gairebé 50 anys després del segrest del bus 47, la seva lluita continua ferma per millorar la qualitat de vida col·lectiva.