La lluita de les víctimes del metro arriba al cinema

A l’abril del 2013, quasi set anys després que tot l’aparell mediàtic i de poder del PP valencià soterrara la tragèdia del metro, un especial de Salvados dedicat a l’accident va pegar la volta a la situació, marcant un punt d’inflexió per a la lluita de les víctimes que, a falta de l’esperat gir judicial, sembla estar prop del seu final. Ara, la productora Barret –que en 2013 ja van llançar el web documental 0 responsables que va inspirar el programa d’Évole- ha portat al cinema els 10 anys de periple dels supervivents i familiars de les víctimes del metro.

Però, per què després de tant de temps i arribats a este punt, fer-ne una pel·lícula sobre aquest assumpte? Per a Vicent Peris, director de La estratègia del silencio, la de les famílies del metro, més que un cas aïllat, és “la història de resistència d’un grup de ciutadans enfront d’un govern que s’ha demostrat que va silenciar i amagar les causes de l’accident i després va humiliar les víctimes”.

La de les famílies del metro és "la història de resistència d’un grup de ciutadans enfront d’un govern que s’ha demostrat que va silenciar i amagar les causes de l’accident"

“Òbviament no podem dir que estem en un país on no hi ha democràcia, però per la reacció que va tindre el Govern valencià sí entenem que té tot el trellat del món estrenar al Humans Fest”, reflexiona Peris sobre el fet que el seu documental s’estreni aquest dimarts 14 de febrer a la VIII edició del Festival Internacional de Cinema i Drets Humans de València, un aparador que atorga un doble sentit al film. La ciutat que durant anys els va donar l’esquena, ara els rep a la seu de la Filmoteca (pública) valenciana, i ho fa en el marc d’un certamen que denuncia la violació dels drets de les persones arreu del món.

Invisibilitzades, però resistents

En aquest sentit, Peris considera que no és desafortunada la comparació que Joan Ribó, actual alcalde de València, ha fet sempre de la Asociación de Víctimas de Metro 3 de Julio (AV3JM) amb la de les argentines de las Madres de Plaza de Mayo. “És un grup de persones que lluita per buscar la veritat i té com a component comú la resistència front a comportaments com els de governs que evadeixen responsabilitats, oculten la realitat i invisibilitzen les víctimes. Unes i altres resistiren, malgrat tot el que tenien en contra”, assenyala.

Mentre que en el cas del primer documental que van fer per a la xarxa la intenció era fer públic tot el material que els havia arribat a les mans per tal de provocar una reacció ciutadana, La estrategia del silencio, coproduïda juntament amb Mediapro, acompanya la gent de la AVM3J a concentracions, reunions, viatges, tràmits burocràtics i vivències personals perquè expliquen “en primera persona com s’han sentit des que es van haver d’enfrontar a un govern i es van trobar sols a una plaça i com arran de Salvados, la societat i la justícia reaccionen”. “No és un relat periodístic i descriptiu perquè pensem que això ja està cobert”, puntualitza Peris.

Rosa Garrote, presidenta d’AV3JM, expressa que la pel·lícula suposa per a l’associació “una satisfacció doble”, ja que consideren l’equip de Barrets com “un més dels nostres” – “no estaríem on estem si no fóra pel seu treball”, subratlla- i pensen que col·locant la seua història als cinemes podran arribar “a més gent” i fer que moltes persones més “coneguen la història i que no es torne a repetir”.

Reivindicacions aconseguides

“Pot semblar que la vulneració dels drets humans està vinculada a guerres, assassinats o aquest tipus de coses més tremendes, però a nosaltres se’ns va privar de l’obligació primera d’una Administració, que és dur endavant una investigació dels fets per donar una reparació a les víctimes”, apunta Garrote, que considera essencial aquesta reparació “per poder tancar el dol”.

Ara supervivents i familiars tenen el reconeixement social, la reparació dels nous responsables polítics i estan aconseguint també reivindicacions com ara la modificació de la Llei de Seguretat Ferroviària, la posada en marxa d’una Agència de Seguretat Ferroviària pública però independent del govern de torn o millores en el protocol de resposta per a emergències i en el reglament de les comissions d’investigació a Les Corts valencianes.

En termes polítics, el cas metro està en la “recta final”, segons la portaveu de l’associació. Pel que fa a la instrucció judicial, però, Garrote admet que hi veuen “pitjor final”. La magistrada Nieves Molina, la mateixa que s’encarregà de la primera instrucció exprés al 2006, es va veure obligada a reobrir el cas. “La jutgessa continua encabotada en que aquella va ser correcta i no vol investigar més, però tenim la sort que la Fiscalia sí està demanant moltes proves, perquè considera que en un accident tan brutal s’han d’investigar totes les possibles causes”, explica Garrote, qui confia en la línia d’investigació “completament diferent” a la de la jutgessa que tant el ministeri públic com l’Audiència Provincial mantenen actualment.

Entrades exhaurides

Les 200 entrades disponibles per a l’estrena estan ja exhaurides. Diu Garrote que volien convidar totes les persones que els havien fet costat durant aquesta llarga dècada, però que la sala se’ls quedà menuda i hagueren de retallar la llista. Per això insisteix en traslladar les disculpes de l’associació a qui s’hi haurà de quedar fora. Sí assistirà gent de l’associació de víctimes del Yak-42 o del descarrilament a Angrois del tren Alvia. Amb elles, i també amb les afectades per l’accident al Madrid Arena, han compartit l'experiència de la incomprensió i indefensió de l’administració.

L’objectiu ara és que al pati de butaques es trenque també aquella espiral del silenci que el Consell de Francisco Camps, amb la inestimable ajuda d’RTVV, va posar en marxa en 2006. Es tractava, segons els responsables populars, d’una tragèdia “inevitable” i “imprevisible” amb un únic culpable; el maquinista que va posar el comboi a 80 kilòmetres per hora en un tram on la velocitat permesa era la meitat. Aquella consigna començà a repetir-se com un salm, coincidint amb la vista de Benet XVI a València. Fins que en 2015 els populars van perdre els seus llocs de comandament. Avui l’altaveu el tenen les víctimes, i els populars —retirats dels escenaris— han esdevingut actors secundaris amb un fosc passat.