Lluís Llach: “Som l’acta notarial del fracàs de l’Estat espanyol”

Va deixar la professió de músic ja fa deu anys però algunes de les seves peces es canten i s’escolten avui sovint, en actes massius o de gran impacte social i polític.

A Madrid, la gent de Podemos va triar una altra vegada l’'Estaca' per cloure la seva recent Assemblea Ciutadana.

A Barcelona, dijous passat, el propi Lluís Llach va retre homenatge, amb el seu cant a la 'Vida', a qui havia estat presidenta d’Òmnium Cultural i diputada al Parlament, la difunta Muriel Casals.

I uns dies abans, a un Palau Sant Jordi ple de gom a gom, va fer una altra excepció. Va pujar de nou a un escenari per afegir la seva veu al crit de solidaritat amb els refugiats. Va cantar amb Manolo García 'Venim del nord, venim del sud' i va emocionar de nou, amb les 'Corrandes de l’exili,' a milers de persones que expressaven, “davant la ineficàcia dels governs europeus”, la voluntat d’acollir, a casa nostra.

"Son refugiats, no hi ha excusa"

“La vergonya de veure el patiment de la gent i la incapacitat de reaccionar, no sé... et porta a unes imatges que recorden temps precedents espantosos”. “Europa com a projecte econòmic està fracassant, però com a projecte polític, social i cultural és un desgavell absolut”. “Hi ha les necessitats peremptòriès de milers de persones, que són refugiats i no hi ha excusa”, diu aquest músic retirat, que és conscient que conserva una excepcional capacitat de convocatòria i espera que la gent “tingui la intel·ligència, la generositat o la condescendència” per entendre que si va a un concert és “només per ajudar”.

“M’agradaria dir que els exiliats econòmics també són refugiats. Estem transgredint totes les lleis que nosaltres mateixos havíem dictat per fer una humanitat més digna”.

"Estem transgredint totes les lleis que nosaltres mateixos haviem dictat per fer una humanitat més digna"

Lluís Llach ens atén durant una llarga estona i parlem amb ell de música i de política.

De política, perquè és diputat al Parlament, que s’expressa, segons diu, des de “l’optimisme de cantant de protesta d’esquerres, vingut a menys”.

I respecte la música, costa de creure, però assegura que no en manté cap relació. Ni com a compositor. Per quin motiu?

Viure d'una altra manera

En té uns quants de motius: “Vull viure. I per tant no vull perdre el temps en trobar explicacions. Potser perquè em vaig estar preparant cinc anys per deixar-ho. No em creia ningú però jo vaig avisar públicament, que en cinc anys ho deixaria. Vaig pensar que a partir dels 60 no volia viure com una locomotora, que només havia tingut una manera de vida, una feina, i que volia eixamplar... volia poder viure d’una altra manera, inventar-me una altra manera de viure. I aleshores suposo que quan vaig fer l’últim gest, que va ser a Verges, els vaig demanar que muntessin la darrera processó, amb alguna cosa... però ja no em poso mai al piano, i els tinc repartits per tots els llocs d’on visc, perquè abans ho necessitava. No canto ni quan em banyo”. "Ja fa deu anys que no exercito i per això em costa tant dir que sí i sé que professionalment hauria de dir que no sempre, perquè tinc la musculatura totalment atrofiada".

Diputat transitori

És obvi que la música i els poemes de Lluís Llach, per a bona part de la societat catalana, han estat assumits com a referència ideològica en relació  a la pròpia terra, els costums, la història, la política, les relacions afectives... Només insinuar-li aquest tema posa especial interès en aclarir la percepció que té de si mateix:

“A mi això sempre m’ha sorprès, perquè no hi havia mai cap voluntat de prèdica, almenys conscient. Si jo em posava a composar a la una de la nit, normalment molt tard, en un piano, i em sortia una melodia que normalment m’emocionava, si no ni l’agafava... era un productor de melodies... quan alguna m’agafava intentava normalment posar el text al damunt... o sigui que fixa’t tu ja que no és l’idea que es vol projectar, fora d’algunes excepcions, com el ‘Campanades a mort’, i era per una mena de necessitat de resposta personal”. “Si jo arribo de Paris, de cinc anys d’estar fora. I quan torno se’m converteix amb un... bé, aquells recitals del gener del 76, amb tota la classe política, etc...i a mi tot això em sobrepassava, per preparació, per procedència, fins i tot ideològica, per moltes coses. L’únic que sí que accepto com un do és haver pogut assumir-ho sense fer disbarats grossos”. “Partia de la base només de la pròpia credibilitat en mi mateix, que ja és molta pedanteria”. Es veu a si mateix, explica tot rient, com un espectador. “Quan tu em parles d’aquell Lluís Llach, segurament per ell soc aquí, hi convisc... però malgrat conviure-hi, quan em parlen d’aquell personatge, és com si estigués aquí al darrera”.

Ara dedica molt de temps a la seva feina com a parlamentari, però assegura que no es tornarà a presentar a les eleccions: “Oi que diuen que hi ha una llei de transitorietat jurídica? Jo soc un diputat transitori. Absolutament”.

La política, pensa, “és una professió molt difícil, perquè tot allò que comporta èxit, poder, etc és difícil de gestionar”.

"Un dels grans mals de l'esquerra és que és incapaç molt sovint de renunciar a idolatries. satisfaccions, pureses"

"Jo intento ser esquerranós", aclareix, "perquè entenc que ser d’esquerres és un intent perpetu, perenne... i no és una etiqueta que te la col·loques i a viure, jo diria que un dels grans mals de l’esquerra és que precisament és incapaç molt sovint, de renunciar a idolatries, satisfaccions, pureses..."

I què vol dir ser d'esquerres? Llach és conscient que forma part d'una experiència en la que hi ha partits que "han participat del poder, com per exemple ERC, o com l'antiga Convergència, ara PDeCAT, que són una mica representants del sistema polític".

Ell, que va donar suport en el seu dia a Nacionalistes d'Esquerra, i en un moment donat a Pasqual Maragall, nega haver evolucionat cap a la dreta.

D'esquerres i a Junts pel Sí?

"Suposo que quan un es mira al mirall, vol estar d’acord amb el que veu. Continuo essent una persona de principis bastant esquerranosos. Jo diria que molt esquerranosos. Jo em sento molt còmode amb coses que diu la CUP, per exemple. Molt còmode amb coses que diuen els Comuns. I em sento molt còmode en aquests moments, fent el que faig, amb el PDeCat i amb Esquerra i, amb MES i amb Demòcrates, que pobrets sempre ens els deixem i són importants, perquè en aquest moment, per a mi, hi ha un objectiu prioritari que és el que obre la porta a totes les possibilitats de llum que ha d’entrar, i si no obro aquesta porta, estem a les fosques".

En aquests moments, pels independentistes, l'objectiu central és el referèndum que hauria de fer possible la declaració d'independència. L'Estat, segons Lluís Llach, si vol aturar el procés, només té una eina, que és la pròpia consulta i "jugar fort, com va fer Anglaterra respecte Escòcia".

La incògnita del "gros disbarat"

No descarta un "gest desmesurat per part de l'Estat" per impedir el referèndum.

"Nosaltres, escolta, els 72 diputats independentistes d’aquest Parlament estem determinats a fer-ho, i no hi ha dubte, en el mes de setembre. Si l’Estat espanyol fa algun disbarat més gros del compte que ens obliga a avançar-ho es pot contemplar i evidentment hi ha una mica de preparació per tot això, però el nostre objectiu és fer un referèndum en el mes de setembre, amb el màxim de reconeixement internacional possible", insisteix. Està convençut que el moviment per la independència no es pot aturar i que "per això l'Estat està tan nerviós". "Si aquests dos milions i pico de persones hi afegeixes el 30 per cent que hi ha dins del 'colauisme' i que podria votar que sí, com ho frenes això?", es pregunta.

Si l'Estat fa "un gest desmesurat per impedir-ho, allà ell", adverteix. "Que ho mesurin molt bé". 

"El referèndum, per a nosaltres, no ha sigut ni 'així' de tornada enrere", diu ajuntant els dits i amb especial vehemència quan se li suggereix aquesta possible interpretació, la del pas enrere, després del 9-N i de les eleccions 'plebiscitàries', que ja haurien legitimat el camí cap a la independència. "És millorar. Fem el full de ruta que voliem fer millorat per un referèndum. Si no s'entén així la gent s'equivoca".

Llach és dels que desconfia de qualsevol possibiltat de diàleg per trobar "una sortida constitucionalista", però desitja "molta sort a la gent de Podemos en el seu intent de reforma de l'Estat": "Espero que la gent de Podem d'aquí, en coherència amb les seves idees, trobi un terreny de participació, més que de confrontació".

"L'Estat espanyol del que jo vull fugir necessita un replantejament absolut"

"L’Estat espanyol del que jo vull fugir necessita un replantejament absolut. És un Estat fracassat. Nosaltres, a Catalunya, i per això és tan difícil d’acceptar a Espanya, som l’acta notarial del fracàs de l’Estat espanyol com a projecte de futur de la generació del 78. L’acta notarial. I és això que se’ls fa insuportable, i per això els desitjo molta sort i espero que ho sàpiguen fer. És difícil. És difícil fins i tot institucionalitzar-se per canviar les institucions, quan aquestes estan tan pervertides. És molt difícil", afegeix gairebé per si mateix. "Ara diguem que, amb mi, que no hi comptin. Que hi comptin només des de fora. Si som un país sobirà, jo miraré d’ajudar-los tant com pugui, però el que no vull, perquè ha sigut una operació fracassada durant tantes vegades, és que el preu de l’intent sigui renegar de la nostra pròpia llibertat col·lectiva com a catalans".

L'Estat espanyol, segons ell, només pot fer un exercici democràtic en relació a Catalunya si hi ha hagut "una convulsió quasi revolucionària de la seva concepció de la política i de l'organització estatal".

Lluís Llach confesa que és "un observador entusiasta de Podemos", "Si jo fos un espanyol de Valladolid votaria Podemos. No puc dir el mateix de Podem -afirma- perquè per a mi, i és molt personal això, el desencallament de la situació política en la que estem només pot venir a força de poder posseir les eines". I d'Els Comuns  diu que li semblen "una gent molt interessant". 

"Omplen un espai que en aquests moments només ocupen ells. Ara ells han de resoldre també la seva ubicació a diversos fronts, a l’esquerra, a Catalunya i Espanya, i suposo que en aquests 4 o 5 mesos que tenen trobaran una manera de poder-ho gestionar bé, perquè jo crec que és un moviment molt interessant, molt, i a més amb el que coincideixo amb molts dels seus principis. Ells són republicans, jo també. Ells estan per les sobiranies, jo també. Separació... bé. Diria que jo no crec en les sobiranies amb ‘s’ sense la sobirania que pugui fer-les funcionar. No hi crec, i per tant ... però això és puntual. Això què vol dir, que el camí en podem fer molt de junts, molt".

Tampoc amaga la seva admiració per la voluntat de "servei" d'Ada Colau:

"És d’aquestes persones que a més, perdó, potser estic influenciat per la meva homosexualitat, però jo quan veig una dona que fa política me la miro d’una manera diferent. I l’Ada Colau ha fet un camí molt curiós, té una sensibilitat també curiosa i crec que té una ambició curiosa també".

El "servei a la ciutadania", des de l'esquerra, només es pot dur a terme "si tens les eines per poder-ho fer", diu, i llença una crítica contra qui mira el procés sobiranista de lluny: "Per dir-ho d'alguna manera, en aquest país ningú pot ser més antipujolista que jo. Ara, a mi m'avergonyiria utilitzar l'antipujolisme per amagar les meves deficiències de compromís amb el país i ser d'esquerres, i això hi ha molta gent que ho fa".

Llach, és evident, vol un acostament entre les forces que es declaren sobiranistes, i que donen suport al Pacte Nacional pel Referèndum, però que mantenen serioses diiscrepàncies ideològiques. "Ho dic sincerament. Ni la CUP ni els 'colauistes' ni ningú que tingui una mica d'interès en que les coses vagin bé són els meus adversaris", insisteix durant la conversa amb Públic. Li sembla que aquest pacte, "encara que, pobre, el fem navegar amb temporal de força 8, és un bon exemple de la voluntat de fer "camí junts", inclús admetent la divergència". Reconeix la dificultat, "perquè venim d'una praxi política cainita", pero davant l'interrogant sobre què poden fer els seus per eixamplar el nombre de gent que els dona suport, tria seriosament una expressió del tot afectiva, que recorda més d'una de les seves cançons: "estimar-los". 

Referents musicals

Durant la conversa li demanem que ens digui quina és avui la peça preferida entre les que va composar, i diu: "Les cançons que corresponen més a la meva manera de pensar, i no només ètica sinó també sovint estètica, són les que estan més properes, i per tant jo et diria cançons que estan molt a la vora i que no estan en l’imaginari de la gent, perquè són cançons que ni jo mateix he pogut cantar molt de temps, molt poc".

"Es veritat que el que em digui la cançó a nivell racional és important, però jo amb la cançó m’obro a tots els codis no identificables. Jo sempre he pensat que la cançó té diferents maners de comunicar-se i que té el seu cantó racional i el cantó irracional i és precisament això el que la fa atractiva", explica. "Ara si em dius: quina cançó escoltaries? Doncs jo em sembla que agafaria, em sembla que era del disc ‘Geografia’ i, no sé perquè va ser, vaig agafar una cançó de feia molts anys que es deia ‘Som tu i jo’ que era vella, eh? I vaig fer una versió molt simple i quan la canto dic, aquí hi ets". I recorda, assenyala, alguna altra cançó que qualifica de "molt intimista", que diu que no va cantar gairebé mai: 'Amor t'estimo i tant t'estimo'.

Agraeix a la gent que fa servir cançons seves pels seus motius personals que sigui, com 'Un núvol blanc', que va composar "de pura necessitat" un any després de la mort de la seva mare, durant el que diu que va "ser incapaç de composar una nota".

Pensa, d'altra banda, que va fer coses que ara, passat el temps, no s'explica com va fer. "Potser en comptes de creativitat hauriem de dir desfogament", diu referint-se a la seva resposta als assassinats de Vitòria de l'any 76, "Campanades a mort". "Com que tinc prou coneixements musicals, sabia que estava fent una pedanteria, estava intentant fer un rèquiem, en un context musical totalment divers".

El cantautor retirat, té molt clars, d'altra banda quins són i han estat els seus referents musicals pel que fa a la cançó.

“Jo no comprenia l’anglès, però a mi la música que sempre m’ha agradat és la que ve del gospel, blues americà. Per dir-t’ho d’alguna manera, a mi, escoltar, des de petit, Ray Charles o Mahalia Jackson, em feia plorar, sense saber perquè”, reconeix, però a un nivell més racional parla amb convicció de la cançó francesa i més en concret de “dos monstres”: Jacques Brel i Leo Ferré. “Representen divergències dins de la cançó francesa, però a mi m’enamoren els dos. El Brel, a més, gairebé mai falla ni una, només que quan el Ferré l’encerta, quan l’encerta... aleshores no hi ha ningú”, diu tot rient. “És que la producció de la cançó francesa és irrepetible”.

També té referents el Llach entre músics actuals, com Rufus o Damien Rice, però la música que li agrada més en realitat és la clàssica. 

Alguna referència entre els clàssics?

"Sí, el Xostakóvitx. El vaig descobrir una mica tard i potser per això se’m manté. Jo tenia una formació totalment clàssica i de cop i volta el Xostakóvitx ... el trobo fastuós".